El populisme, a Bayreuth

La Via Cola di Rienzo és l’eix urbà del barri romà de Prati, un barri creat quan la ciutat va ser capital del regne d’Itàlia després de la unificació del país a la segona meitat del segle XIX. No és casualitat ni el nom del carrer ni que a un cap hi hagi la Piazza della Libertà i a l’altre, la del Risorgimento. Nicola Gabrini, conegut com a Cola di Rienzo, va ser un senador romà a la baixa edat mitjana. Va voler aturar la decadència de la ciutat i les lluites entre les famílies nobles, i entre aquestes i el poble. Va arribar al Capitoli fent una campanya —avui en diríem mediàtica— de frescos ben visibles per fer-se entendre pels romans illetrats on explicava el seu programa. Gran orador, va aconseguir el poder i va fer renàixer la ciutat buscant l’antiga glòria de l’imperi.

Al segle XIX, el segle dels grans herois romàntics, Cola di Rienzo es va convertir en un símbol de la llibertat i de la regeneració política, i els pares de la unificació d’Itàlia el van adoptar. Tanmateix, el personatge era també una figura molt ambigua. Després d’un bon començament, el poder li va fer beure’s l’enteniment. Va començar a prendre mesures arbitràries, a tenir deliris, a portar el poble a endegar una guerra per acabar amb els nobles i les seves propietats. I, com era de preveure, aquell poble que l’havia portat al Capitoli i li havia donat tot el suport, li va girar l’esquena. L’home va acabar malament. Tot plegat, populisme. Com el d’avui mateix.

Una figura grandiosa en l’ascens i en la caiguda havia d’interessar a un jove Richard Wagner que havia llegit la novel·la d’Edward Bulwer-Lytton Rienzi, the last of the Roman Tribunes. El 1837, l’any que el compositor va arribar a Riga, va començar el llibret del que seria Rienzi, la seva tercera òpera, escrita en l’estil imperant al moment que era el de la grand-opéra francesa, però amb un aire molt italià. Acabada el 1840, dos anys més tard i gràcies a la intervenció de Giacomo Meyerbeer, Rienzi, el darrer dels tribuns es va estrenar a Dresden. Aquesta gran òpera tràgica en cinc actes, com la definia Wagner, va ser el seu primer èxit que va tenir amb una llarga vida als escenaris europeus. Tanmateix, va arribar un moment en què va desaparèixer. El compositor va considerar que era una obra que no responia al seu ideari teatral i va quedar fora del cànon de Bayreuth.

Però també hi ha altres raons que fan que s’interpreti molt rarament i sempre fora del temple wagnerià. Una és l’associació d’aquest títol amb el nazisme i amb Hitler en particular. Quan aquest era un jovenet i encara no havia fet el salt a Munich, el futur Führer va veure l’òpera representada a Linz, prop d’on havia nascut, i va quedar molt impressionat per la figura d’aquell líder de masses i per la música plena de marxes i desfilades. Diuen que va dir: «Aquí va començar tot». No va ser la seva òpera preferida, però sí que va ser una obra que sempre va admirar fins al punt de fer-se regalar la partitura original, desig que va satisfer la Cambra d’Economia del Reich en ocasió del cinquantè aniversari del dictador.

Escena del primer acte de ‘Rienzi’, al Festival de Bayreuth. Fotografia d’Enrico Nawrath.

I aquí rau una altra dificultat per a la seva representació. Aquell original va desaparèixer el 1945, potser cremat a l’incendi del búnquer on Hitler es va suïcidar. El que també va desaparèixer, en aquest cas durant els bombardejos aliats sobre Dresden, va ser la versió de l’estrena absoluta de l’òpera a aquella ciutat. També contribueix a la dificultat el fet que Wagner en fes diverses versions i fins i tot la seva vídua, Cosima, hi posés cullerada. De fet, no hi ha cap versió que es pugui qualificar d’autèntica de la partitura.

Aquest llarg preàmbul ve a tomb perquè el Festival de Bayreuth ha fet una cosa inaudita, condemnable, encomiable, necessària o prescindible, segons el ventall d’opinions que ha generat la programació de Rienzi enguany en què se celebra el 150è aniversari de la inauguració del festival creat pel compositor a Bayreuth. La programació d’aquesta òpera ha estat volguda per la seva besneta i directora del festival, Katharina Wagner, per primera i, diu, única vegada (ja veurem). I ho ha fet dins d’un context en què el festival des de fa alguns anys revisa la que va ser molt estreta relació de la casa amb el nazisme.

La partitura del Rienzi que s’ha vist a Bayreuth ha estat preparada pel musicòleg Markus Kiesel que també ha fet la dramatúrgia. S’ha encomanat la direcció musical a Nathalie Stutzmann que ja havia dirigit Tannhäuser a Bayreuth amb molt bones crítiques i amb gran èxit. La música deixa entreveure tota una colla d’elements que Wagner desenvoluparia després en les seves grans obres. A l’obertura, que és potser la part més coneguda, ja se’n poden identificar alguns, però també en altres moments com una de les marxes que interpreta el cor que recorda molt a l’arribada dels convidats a Tannhäuser, o l’ús de campanes que faria servir a Parsifal.

També presenta temes que tractaria en el futur, el de la dona que se sacrifica per l’home, en aquest cas Irene, la germana de Rienzi, que fins i tot renuncia a l’amor que sent per Adriano per fer costat al germà en el moment més tràgic de la vida del tribú. I també s’hi ha volgut veure una anticipació de l’incest dels germans Siglinde i Sigfrid de L’Anell del nibelung, en la dependència mútua de Rienzi i la germana.

La direcció escènica l’han fet dues hongareses, Alexandra Szmerédy i Magdolna Parditka, que també firmen l’escenografia. No cal dir que un tema de gran actualitat com és el populisme i la manipulació de les masses és el que planteja aquesta producció que situa l’acció en un món distòpic, «una edat mitjana futurista», en paraules d’una de les registes, un món lleig, fosc, d’imatge brutalista, dominat per les pantalles i les xarxes socials, un món que no sembla massa lluny del nostre.

Si el llibret que va escriure Wagner comença amb un enfrontament entre els homes de Colonna i els d’Orsini perquè tots volen raptar a Irene, a Bayreuth el combat és electoral i guanya el tercer candidat, és a dir, Rienzi. Tot és retransmès en directe des del Capitoli. Tot es comunica, convoca i manipula mitjançant les pantalles. Les directores d’escena s’han permès algunes llibertats com la d’insistir en la qüestió de l’incest i la de matar abans d’hora a Colonna i a Orsini, però la dramatúrgia aguanta bé.

Escena del quart acte de ‘Rienzi’, al Festival de Bayreuth. Fotografia d’Enrico Nawrath.

Tota la història és profundament tràgica. Fins i tot el ballet imprescindible en la grand-opéra que Wagner va incorporar era sobre el rapte de Lucrecia. Szmerédy i Parditka han volgut donar un respir a la manera del comic relief que Shakespeare introduïa als seus drames, creant una caricatura de Bayreuth amb una pantomima hilarant en què un nen vestit com les estatuetes de Wagner que encara hi ha al parc del festival, tot ell daurat, dirigeix una representació de totes les obres que el compositor escriuria després de Rienzi en una reproducció del mateix teatre.

L’escenografia és de les que posen en relleu la capacitat d’aquell teatre per la construcció i pel seu moviment en escena. Hi ha tres blocs enormes de pisos i en les escenes on canta el cor, i són moltes, el que hi ha són graderies posades de diferent forma segons si és el Capitoli o la basílica de Sant Joan del Laterà. Una objecció que es pot fer a aquesta escenografia és que a moments hi ha massa coses i massa moviment d’aquests elements enormes.

Musicalment, Stutzmann va fer una lectura molt clara de la partitura. Sens dubte, l’obertura va ser el millor de tota l’òpera i durant la representació van destacar moments diferencials com l’orgue al primer acte o les campanes més endavant. En aquesta òpera el cor és un dels protagonistes, és el poble, i intervé moltes vegades amb marxes, processons i desfilades. A diferència del dia anterior amb L’holandès errant, a Rienzi va entrar a temps. Estava ben empastat tot i que un pel cridaner en alguns moments.

Rienzi, paper molt llarg, exigent i que gairebé sempre està en escena, era Andreas Schager, un heldentenor interpretant un paper escrit abans que Wagner creés aquesta figura de tenor wagnerià. La seva veu és molt potent i això, que agrada molt al públic, està molt bé si es dosifica, cosa que Schager sembla que no fa perquè acostuma a acabar perdent la capacitat de matissar, la flexibilitat. Després d’una interpretació de gran lluïment, amb el volum al màxim i la veu afinada, va arribar el cinquè acte on el cantant té l’escena més lírica, la pregària Pare omnipotent, l’altra peça més coneguda d’aquesta òpera, i allà va faltar el matís i el control dels reguladors.

El paper d’Irene, la germana, tot i no ser un paper molt llarg, és molt ingrat perquè sempre canta a la part alta de la seva tessitura. La soprano Gabriela Scherer, en va fer una interpretació molt correcta, però no feia la sensació de molta comoditat. Wagner va escriure el paper d’Adriano per a mezzosoprano. A Bayreuth l’ha interpretat la soprano Jennifer Holloway de manera força irregular, amb greus poc clars i algun agut descontrolat. Completaven el repartiment el baix Andreas Bauer Kanabas (Colonna), el baríton Michael Nagy (Orsini), Vitalij Kowaljow (Cardenal Raimondo), Martin Koch (Baroncelli), Michael Kupfer-Radecky (Cecco del Vecchio) i Victoria Randem (Missatgera de la llibertat).

El programa de mà comença amb la reproducció d’uns paràgrafs de La sociedad abierta y sus enemigos que Karl Popper va escriure durant la Segona Guerra Mundial. El filòsof deia que la pregunta no era tant la de qui ha de governar. La pertinent era de quina manera les institucions polítiques s’han d’organitzar per evitar que mal governants o incompetents facin massa destrossa. Pregunta —i la resposta— avui ben necessària amb la proliferació arreu de perillosos salva pàtries, imitadors de Cola di Rienzo.