L’article 2-4 de la Carta de les Nacions Unides prohibeix l’ús de la força, incloent-hi l’amenaça de l’ús, contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol Estat, o de qualsevol altra manera incompatible amb els propòsits de l’Organització.

Aquesta prohibició és ius cogens, una norma de caràcter universal i d’obligat compliment que no admet exclusions o interpretacions restrictives. De produir-se un acte d’ús de la força armada per un Estat en el sentit de la prohibició serà un acte d’agressió, segons la Resolució 3314 (XXIX) de 1974 de l’Assemblea General, que origina responsabilitat internacional. I la guerra d’agressió és un crim contra la pau internacional.

La Humanitat ha hagut d’esperar segles, passar per immenses tragèdies i colossals desastres d’incomptables guerres per arribar a aquest consens i enterrar l’ius ad bellum, el dret a la guerra clàssic dels Estats.

Hi ha una única excepció: «el dret immanent de legítima defensa, individual o col·lectiva, en cas d’un atac armat contra un membre de les Nacions Unides». Un supòsit, la legítima defensa, que permet l’ús de la força armada en l’àmbit internacional en determinades circumstàncies i respectant uns requisits.

Però, una cosa és prohibir l’ús de la força, un progrés més que lloable, i una altra eliminar les causes que inciten, inclinen o provoquen l’ús de la força, i en aquest aspecte el retard de la comunitat internacional és enorme i feixuc de conseqüències.

En un món desestructurat, inestable, amb desmesurades diferències de riquesa entre els països  –Burundi té un PIB per habitant de 304€, Dinamarca, de 62.840 €– i de poder entre els Estats que genera posicions de força i hegemonies  –la capacitat  d’amenaçar i de compel·lir dels Estats Units, Rússia o la Xina no té precedents en la història–, amb múltiples reivindicacions pendents, unes raonables, altres excessives o improcedents, no s’ha erradicat l’ús estratègic de la força i per recórrer-hi, vista la prohibició de la Carta, s’apel·la a subterfugis, com la legítima defensa, encara que sigui falsa, oportunista, provocada; l’invoquen fins i tot els agressors.

En l’actualitat, ho ha fet Rússia contra Ucraïna muntant la ficció d’una figura jurídica inexistent: «l’atac preventiu de defensa», pretesament derivat del dret a la legítima defensa, tan aviat al·legat en la modalitat individual com en la col·lectiva per atendre una petició d’ajuda dels presidents de les regions secessionistes del Donbàs, en un intent d’eludir la caracterització de la invasió i el bombardeig de les ciutats ucraïneses com un acte d’agressió.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Israel justifica totes les accions empreses contra Hamàs a la Franja de Gaza: el bombardeig d’infraestructures civils, hospitals inclosos, i d’immobles residencials, el bloqueig de l’aprovisionament dels civils, més la intervenció militar terrestre a la Franja com una reacció de legítima defensa després de la incursió terrorista de Hamàs el fatídic 7 d’octubre de 2022, incursió que alguns han qualificat també de legítima defensa palestina com a resposta a l’ocupació de Palestina per Israel.

L’Iran ha invocat la legítima defensa per cobrir l’atac directe, inèdit, a Israel del 13 d’abril de 2024 amb el llançament massiu de drons i míssils de creuer i balístics.

I amb anterioritat, la llista d’apel·lacions a la legítima defensa en variades situacions i per diversos actors ha estat llarga. A tall de mostra, les intervencions de la República de Sud-àfrica del règim de l’apartheid i de Rhodèsia del Sud als Estats veïns en persecució de les guerrilles de l’Swapo i d’altres grups; Israel s’hi ha remès en nombroses ocasions com a reacció als atacs reals dels palestins i als que els hi atribueix o als indirectes de l’Iran per mitjà de Hezbollah, organització que finança i arma, o el bombardeig del centre nuclear iraquià de Tammuz el 1981 o el d’un reactor nuclear sirià el 2018, presentats com a legítima defensa preventiva.

Fins i tot els Estats Units van al·ludir a l’article 51 en el vessant de legítima defensa col·lectiva per justificar la intervenció a favor de Vietnam del Sud, que comprenia aquells milers de tones de bombes de napalm i de fòsfor blanc que tant escandalitzaren l’opinió pública. I també l’URSS va sostenir que la intervenció a l’Afganistan, que inicià el desembre de 1979, era la legítima defensa col·lectiva sol·licitada pel govern de Kabul en la guerra civil contra els mujahidins.

En suma, la legítima defensa de l’article 51 seria una clau mestra, una mena de rossinyol, que obriria totes les portes per a l’ús discrecional de la força armada.

És dubtós que s’hagi format una norma jurídica general a redós de l’article 51 per una pràctica repetida dels Estats consistent a invocar la legítima defensa quan han d’afrontar agressions indirectes, híbrides, atípiques, una gamma de situacions distintes de l’atac directe provinent d’un altre Estat o la prevenció defensiva davant d’un perill considerat molt greu, com la destrucció per Israel dels reactors nuclears d’enemics declarats.

El sistema de les Nacions Unides és un feix de contradiccions, paradoxes, fracassos, assoliments, limitacions, utilitats, un vol i dol permanent. L’exemple més evident de tot plegat és haver concebut un mecanisme de seguretat col·lectiva institucional a càrrec de l’Organització de les Nacions Unides, imaginada com l’expressió d’una governança mundial de les grans potències vencedores el 1945, però el mecanisme no s’ha implementat.

L’article 51 se situa en aquell context i en el marc concret del Capítol VII de la Carta, Acció en cas d’amenaces a la pau, de ruptures de la pau i d’actes d’agressió. Es va concebre com una garantia més per a l’Estat atacat a l’espera de la intervenció restablidora de la pau del mecanisme de seguretat col·lectiva sota la responsabilitat del Consell de Seguretat. Al faltar el mecanisme, l’article 51 ha adquirit una autonomia i una rellevància que originàriament no s’havia previst. Hi ha doncs un buit jurídic en el sistema de seguretat onusià.

Ara bé, la Carta de les Nacions Unides, que és una peça innovadora, fonamental, del dret internacional contemporani –representa un abans i un després–, no substitueix ni de bon tros el dret internacional general, i aquest, tot i l’estadi poc evolucionat en comparació amb el vell i rodat dret intern, té suficient entitat i recursos per aportar solucions a totes les situacions conflictives internacionals.

A les oportunistes aplicacions de l’article 51, el Consell de Seguretat, al rebutjar-ne l’aplicació en diferents supòsits i en contra de diversos actors, ha anat emmarcant l’aplicabilitat de la legítima defensa.

 

Els requisits                 

Actualment, bo i considerant la pràctica del Consell de Seguretat, el pronunciament del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia el 1986 en «el cas relatiu a les activitats militars i paramilitars a Nicaragua i contra ella (Nicaragua contra els Estats Units d’Amèrica)», així com les diverses fonts del dret internacional general, es pot delimitar la legítima defensa que per poder ser una defensa legítima ha de reunir uns requisits bàsics.

I aquests són la immediatesa de la reacció defensiva, no s’hi val a ajornar la resposta fins que convingui a l’Estat que l’al·lega; la proporcionalitat, que comporta una equivalència entre els danys encaixats i els que causi la defensa, l’exemple contrari l’il·lustra la devastació de la Franja de Gaza amb més de 35.000 morts (a mitjan abril de 2024), sense comptar els colgats sota les runes dels edificis bombardejats, el desplaçament forçós de més d’un milió de gazatíes i la crisi humanitària de tota la població de la Franja, per les 1.159 víctimes mortals israelianes, els 242 hostatges i unes destruccions materials limitades; i la provisionalitat o temporalitat per donar pas a la resolució  institucional del conflicte via les Nacions Unides o mitjançant la negociació entre les parts implicades.

Aquesta és la manera evolucionada, superant la cristal·lització de l’article 51, d’interpretar l’aplicabilitat del dret immanent a la legítima defensa, l’abús del qual és una mostra, entre d’altres, del predomini de «la llei del més fort» en les relacions internacionals. No hi ha un sol cas en què la legítima defensa s’hagi dut a terme per un Estat dèbil.

Una indesitjable deriva que va denunciar Vladímir Putin en un memorable discurs davant l’Assemblea General de les Nacions Unides el 28 de setembre de 2015, en ocasió del 70è aniversari de l’Organització, fent una aferrissada defensa de l’ONU: «Una estructura sense parangó en termes de legitimitat, representativitat i universalitat» (…) «Les temptatives per soscavar l’autoritat i la legitimitat de l’ONU podrien menar a l’esfondrament de tota l’arquitectura de les relacions internacionals»  (…) «Les mesures que prengui un Estat deixant de banda les resolucions (de l’ONU) són il·legítimes i contradiuen la Carta i el dret internacional».

I això ho va exposar després d’haver ordenat l’ocupació de la península de Crimea el febrer de 2014, amb l’argument que calia defensar els crimeans dels «extremistes de Kiev», i poc després en disposà l’annexió a la Federació de Rússia el març de 2014, vulnerant la Carta i el dret internacional, una ocupació blasmada i una annexió no reconeguda per les Nacions Unides.

El dret encara que es menyspreï i es vulneri té tanta força simbòlica que la vulneració es fa passar per una interpretació i una aplicació del dret. Putin tracta sempre de vestir les violacions del dret internacional en què incorre com a cap de l’Estat i les de la Federació de Rússia d’una pàtina de respectabilitat jurídica, per això la invocació de la legítima defensa, les peticions formals d’ajuda, els referèndums, les annexions formalitzades per la Duma, les firmes cerimonioses, les declaracions solemnes, etc.