L’anell del nibelung continua el seu camí a la Bayerische Staatsoper de Munich, ara amb Siegfried, en la posada en escena coproduïda pel Liceu que firma Tobias Kratzer i dirigeix Vladimir Jurowski. D’aquesta segona jornada del cicle wagnerià el que cal constatar d’entrada és l’excel·lència d’unes veus, les de Benjamin Bruns, Simone Schneider i Nicholas Brownlee en particular, que demostren que no cal patir per un relleu generacional de veus wagnerianes. Sens dubte, són el millor d’aquesta entrega per bé que la posada en escena i la direcció orquestral també assoleixen un gran nivell.

El teló abaixat abans de començar ja dona pistes de per on anirà la producció. És una enorme pintura que sembla infantil firmada per l’artista Andy Fischer, en la que apareixen molts dels ingredients de l’Anell, com ara el drac, l’ocell, el sol o la noia. La intenció de Kratzer és la de voler explicar la psicologia d’un nen amb una història ben difícil i fer-ho des de la seva perspectiva. Així, el director d’escena planteja Siegfried com una història d’aprenentatge, no com la d’un conflicte entre dos adults, el jove del títol amb el cor rosegat perquè ignora el seu origen, i Mime, el nan nibelung que l’ha criat perquè l’ajudi a recuperar l’anell en mans de Fafner. Per això la posada en escena incorpora al primer acte un nen (Felix Fröbel) d’uns deu anys que actua mentre a una banda de l’escenari el tenor que interpreta Siegfried canta la seva part amb la partitura a les mans.

És una bona idea en teoria, però el desacoblament entre veu i actuació planteja algun inconvenient com és la distracció, considerant sobretot que el nen interpreta un belluguet molt difícil que no para quiet ni un moment. Ara bé, en qualsevol posada en escena, l’aparició de Siegfried sempre és problemàtica. La major part de les vegades la seva arribada amb l’os que ha caçat (o la seva representació), resulta d’una hilaritat no desitjada perquè el personatge l’interpreta un home fet i dret que ha de reproduir la «insolència infantil» volguda per Wagner. És a dir, que Kratzer no va massa errat en el seu plantejament.

Si el primer acte passa en un pis normal i corrent (escenografia de Rainer Sellmair), al segon l’acció es trasllada a un racó d’un barri deprimit on viu el drac Fafner en un apartament atrotinat, el seu coval, amb l’anell i el tresor que en aquest cas són obres d’art, entre les quals, El crit d’Edvard Munch. Al pròleg de L’Anell, a L’or del Rin, i a la primera jornada, a La valquíria, Kratzer donava força al paper de la religió. A Siegfried semblaria que l’hauria oblidat, però la qüestió continua existint encara que de forma molt subtil, a través del drac. En un vídeo a l’inici d’aquest acte se’ns recorda que abans de la seva transformació en el rèptil guardià de l’or, en aquesta producció el gegant era un capellà, qui, amb el també gegant i capellà Fasolt, havien construït l’altar, el Walhalla, encarregat per Wotan per acollir als déus, les imatges dels quals estan reproduïdes en cartells enganxats pel carrer. El vídeo també explica com l’home religiós descobreix el poder de l’anell i amb ell, la cobdícia que li fa acumular riquesa. Però, ai las, els diners no donen la felicitat, ni al posseïdor de l’objecte més màgic i transformador, el qual acaba vivint en un barri poc recomanable, entre una bugaderia i un súper 24 hores, per on apareixen i desapareixen personatges suspectes i malfiats com Mime, el seu germà Alberich i el Caminant (Wotan, transformat).

PUBLICITAT
Advertisement

Visualment, aquest acte és molt poderós. La il·luminació de Michael Bauer crea una atmosfera nocturna inquietant i Kratzer deixa anar algunes molt bones idees. Alberich està present durant tot l’acte i es converteix en l’oient del monòleg de Siegfried quan Mime l’ha deixat sol perquè s’enfronti al drac i el noi imagina com era la seva mare. El protagonista, que encara no coneix la por i encara ha de créixer, continua el seu aprenentatge. Descobreix el sexe femení en un grup de noies que van a comprar al súper i també la beguda que li ofereix Alberich. L’ombra del drac baixant l’escala de l’edifici i la seva mort a l’entrada són d’una gran espectacularitat.

 

Bruns (Siegfried), al segon acte, abans de matar el drac. Fotografia de Monika Rittershaus

Bruns (Siegfried), al segon acte, abans de matar el drac. Fotografia de Monika Rittershaus

 

En l’entrega anterior, al final de La valquíria, Wotan havia deixat a Brünnhilde dormint sobre una matalàs al gran saló del teatre nacional muniquès a l’espera de l’heroi que la desperti. El tercer acte de Siegfried comença al teatre, però a l’escenari totalment despullat on els soldats zombis en què les valquíries havien convertit els herois morts es preparen per a la violència mentre un  Wotan alterat i violent, amb el vestit brut i mal engiponat, interroga brutalment Erda la qual li retreu totes les insensateses que ha comès.

Finalment, Siegfried arriba al saló on jeu Brünnhilde. Si musicalment aquesta part del tercer acte és la més potent, des del punt de vista de la producció ho és menys, sense l’habitual intensitat emocional de la trobada de l’heroi i la valquíria. Com que ell encara no és l’home adult, reapareix el nen. Siegfried no desperta a la noia amb un bes. Ho fa amb la làmpada de la seva habitació que ja havíem vist al primer acte, projectant un cel màgic ple d’estrelles. Comença a pintar les parets amb dibuixos com els del teló inicial i Brünnhilde, que sembla que també ha de créixer, s’hi afegeix.

Tot i aquest acte resolt de manera una mica estranya, Kratzer torna a demostrar que és un gran home de teatre, respectuós del llibret i de la partitura malgrat el que pugui semblar, amb l’ús dels trucs teatrals més senzills, però més eficaços, i amb un gran sentit de l’humor. L’aparició del Caminant al pis de Mime n’és una mostra, o la pizza que el nibelung posa al forn per sopar que és de una marca realment existent i molt popular a Alemanya, Original Wagner. Després de les dues primeres entregues de L’Anell l’ús el vídeo sorprèn menys, així i tot és molt convincent.

 

El tenor wagnerià

L’afició sempre lamenta la dificultat de trobar bons tenors wagnerians, els heldentenors. Doncs bé, Benjamin Bruns n’és un i amb el temps, pot ser un dels grans. Debutava el paper de Siegfried i el seu rendiment ha estat immillorable arribant ben viu a l’extenuant final del tercer acte. A la seva història vocal, el tenor alemany porta molt mozart a l’esquena, una experiència que ajuda a tenir un bon control de la veu. Després va arribar a Wagner amb els personatges de tenor líric-lleuger com el Timoner a L’holandès errant, i ara ja és el tenor heroic que Wagner dibuixava per al seu protagonista de L’Anell. La seva interpretació va ser impecable de principi a fi. La seva veu és bonica. El cant no és estentori ni cridaner. El seu Siegfried està més en la línia del desaparegut Stephen Gould que en la d’Andreas Schager per citar dues veus de Bayreuth. Caldrà veure com resol el personatge a El capvespre dels déus on el caràcter vocal de Siegfried és força diferent perquè el noi ja s’ha fet un home.

PUBLICITAT
Barcelona Districte 4.0. Anticipem el què, el com i l'on de la reinvenció

La soprano Mina-Liise Värelä era Brünnhilde a La valquíria i també ho serà a la tercera i última jornada, a El capvespre. A Siegfried el paper l’interpreta Simone Schneider. En el passat ha estat una molt bona Sieglinde i des de fa un temps ha fet el salt cap a la valquíria. Potser la seva veu encara no és prou dramàtica, però en aquest cas, s’avé perfectament al discurs de la producció. També permet augurar un bon futur en aquest paper.

 

El teló de 'Siegfried', a la Bayerische Staatsoper de Múnic. Fotografia de Monika Rittershaus

El teló de ‘Siegfried’, a la Bayerische Staatsoper de Múnic. Fotografia de Monika Rittershaus

 

El cas de Nicholas Brownlee és força espectacular. Des del seu debut en aquesta producció com Wotan a L’or del Rin, el baríton estatunidenc ha crescut fent ben seu el paper. La veu és plena, sòlida, té una dicció d’una gran claredat   i sap adaptar-se perfectament a la idea de la direcció escènica, la d’un Wotan/Caminant molt humà, amb vicis i virtuts, i una mica destraler.

El tenor Matthias Klink va ser un Mime atribolat que no tenia temps de ser pervers, superat per la hiperactivitat de Siegfried, d’un nen més que difícil obsedit per saber qui eren dels seus pares. A la seva veu brillant cal afegir-hi una gran capacitat teatral. El baríton Georg Nigl va ser un Alberich amb una presència escènica que ja deixava clar que era un dels dolents de la història.

El baix Timo Riihonen va ser un Fafner molt eficaç i la mezzosoprano Wiebke Lehmkuhl una Erda que impressionava. De tot el conjunt vocal, es va trobar a faltar la veu d’una soprano pel paper de l’ocell que guia a l’heroi. S’havia optat per una veu blanca, la d’un nen solista del Tölzer Knabenchors, potser pel caràcter més infantil del plantejament general, però és una part que té les seves dificultats amb uns quants aguts poc fàcils als que la veu li costava d’arribar.

L’or del Rin era la primera òpera de Wagner que Vladimir Jurowski dirigia a Múnic amb una orquestra que porta la música d’aquell compositor a la sang.  Això era l’any passat. Després va venir La valquíria on tots es van acabar d’acoblar. A Siegfried, l’òpera més brillant del cicle, la conjunció ha estat impecable com també ho ha estat amb la posada en escena. Jurowski, molt atent als detalls de la partitura, marcava un ritme força viu. El que se li pot retreure és que no sempre estès del tot pendent de les veus. Klink ho va patir perquè en alguns moments l’orquestra el tapava i no és que el tenor tingui poca veu. El mateix va passar a l’inici del tercer acte, en un escenari completament buit, cosa que sembla que Jurowski no va tenir en compte. En aquesta escena, Brownlee va haver d’esforçar-se per superar el mur orquestral que sortia del fossat.

La tercera i última jornada d’aquest Anell s’estrenarà a la capital bavaresa el juny de l’any vinent, i durant el juliol hi ha programats dos cicles sencers. Aquesta coproducció de la Bayerische Staatsoper i el Liceu es podrà començar a veure a Barcelona la temporada vinent i durant quatre anys. Començarà el febrer amb L’or del Rin.

 


‘Siegfried’, vista a la Bayerische Staatsoper de Múnic, el 10 de novembre.