L’actualitat política i el calendari musical han coincidit a l’hora de l’estrena al Liceu de Lessons in Love and Violence, de George Benjamin, una òpera sobre el resultat devastador de la relació entre un monarca i el seu amant, relació que porta el primer, al desistiment de les seves responsabilitats. L’òpera és la tercera del músic anglès que ja s’ha convertit en el compositor més reconegut i més representat del segle XXI des que va estrenar la seva primera òpera fa quinze anys.

Lessons in Love and Violence va ser acollida amb un gran èxit de la crítica, i també del públic que en les sis representacions que es van fer omplia l’aforament disponible del teatre de la Rambla el qual, a causa de la pandèmia, ha quedat limitat a la meitat que en aquest cas és la gens menyspreable quantitat d’un miler de butaques.

Si algú es pregunta si té algun sentit fer òpera nova avui, en ple segle XXI, aquestes Lliçons demostren que el té tot i no només perquè avui i aquí ens remet a una de les crisis més profundes de la democràcia espanyola. Té sentit si es fa des d’uns plantejaments ètics i no només estètics als quals es limitava l’òpera més tradicional.

L’obra que s’ha vist al Liceu i que el 30 d’abril arribarà a Madrid, està basada en la història d’Eduard II d’Anglaterra que va regnar vint anys, del 1307 al 1327, negligint les seves responsabilitats de govern per dedicar-se als plaers més costosos amb el seu favorit, Piers Gaveston. La noblesa, veient que l’empobriment del regne posava en perill la seva classe va ordir un complot per liquidar Gaveston, i fer abdicar el rei, que va morir potser també assassinat, a favor del seu fill Eduard III.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Aquest mal rei hauria passat molt desapercebut en la història si no fos perquè Christopher Marlowe, coetani de William Shakespeare, el va fer protagonista d’un drama teatral. L’obra del dramaturg elisabetià és prou ambigua perquè es pugui plantejar com un conflicte de classe o com una història centrada en les relacions homosexuals.

 

Un moment de la primera escena de ‘Lessons in Love and Violence’, de George Benjamin, representada al Liceu. Fotografia d’A. Bofill

Un moment de la primera escena de ‘Lessons in Love and Violence’, de George Benjamin, representada al Liceu. Fotografia d’A. Bofill

 

El pas dels anys ha donat més pes a aquest segon plantejament. I l’òpera de Benjamin ho fa, però com diu Martin Crimp, autor dels textos de l’obra, el que fa diferent aquesta relació no és el sexe. És la seva intensitat i això és el que porta a la transgressió quan el monarca oblida les seves obligacions. És la forma en què aquesta relació es produeix i manifesta.

L’òpera planteja quins són els límits de l’amor, els de la violència i la necessitat d’aquesta per a assolir objectius polítics.

L’òpera ens planteja tres qüestions, els límits de l’amor, els límits de la violència i la necessitat d’aquesta per a assolir objectius polítics. Tot plegat, coses d’avui mateix explicades amb una gran música, un text eixut que no es perd en divagacions gaire poètiques i va directe al gra, unes veus que han fet seus amb molta intensitat els papers que interpreten, algunes de les quals són les que la van estrenar com és el cas del baríton Stéphane Degout per a qui Benjamin va escriure el paper de Rei. I per acabar-ho d’arrodonir, una posada en escena impecable i molt eficaç que firma Katie Mitchell que ja havia treballat amb el compositor i el llibretista.

 

Paleta orquestral

Esgotada l’experimentació radical, el serialisme, el postserialisme i tota la colla d’ismes, molts dels quals han allunyat una part del públic curiós i no diguem el que només es conforma amb la tradició més rància, Benjamin fa una música que no rebutja l’harmonia sense ser gens convencional i moure’s dins de l’atonalitat. Plena d’instruments poc habituals com són la celesta, el címbal hongarès, el corno di bassetto i timbals perses que donen una gran varietat de timbres i colors, la música atrapa l’espectador. També hi ha una abundor d’instruments greus perquè la narrativa d’aquesta òpera demana una paleta orquestral predominantment fosca.

Josep Pons és un dels directors que millor coneix la música de Benjamin i és així des que en el llunyà 1991 va fer venir el compositor a dirigir les seves obres amb la desapareguda Orquestra de Cambra Teatre Lliure. Ara, al capdavant d’una orquestra simfònica del Liceu renovada, amb joves que, com diu el mestre, no tenen por, ha tret or de la formació musical per