L’actualitat política i el calendari musical han coincidit a l’hora de l’estrena al Liceu de Lessons in Love and Violence, de George Benjamin, una òpera sobre el resultat devastador de la relació entre un monarca i el seu amant, relació que porta el primer, al desistiment de les seves responsabilitats. L’òpera és la tercera del músic anglès que ja s’ha convertit en el compositor més reconegut i més representat del segle XXI des que va estrenar la seva primera òpera fa quinze anys.
Lessons in Love and Violence va ser acollida amb un gran èxit de la crítica, i també del públic que en les sis representacions que es van fer omplia l’aforament disponible del teatre de la Rambla el qual, a causa de la pandèmia, ha quedat limitat a la meitat que en aquest cas és la gens menyspreable quantitat d’un miler de butaques.
Si algú es pregunta si té algun sentit fer òpera nova avui, en ple segle XXI, aquestes Lliçons demostren que el té tot i no només perquè avui i aquí ens remet a una de les crisis més profundes de la democràcia espanyola. Té sentit si es fa des d’uns plantejaments ètics i no només estètics als quals es limitava l’òpera més tradicional.
L’obra que s’ha vist al Liceu i que el 30 d’abril arribarà a Madrid, està basada en la història d’Eduard II d’Anglaterra que va regnar vint anys, del 1307 al 1327, negligint les seves responsabilitats de govern per dedicar-se als plaers més costosos amb el seu favorit, Piers Gaveston. La noblesa, veient que l’empobriment del regne posava en perill la seva classe va ordir un complot per liquidar Gaveston, i fer abdicar el rei, que va morir potser també assassinat, a favor del seu fill Eduard III.
PUBLICITAT
Aquest mal rei hauria passat molt desapercebut en la història si no fos perquè Christopher Marlowe, coetani de William Shakespeare, el va fer protagonista d’un drama teatral. L’obra del dramaturg elisabetià és prou ambigua perquè es pugui plantejar com un conflicte de classe o com una història centrada en les relacions homosexuals.
Un moment de la primera escena de ‘Lessons in Love and Violence’, de George Benjamin, representada al Liceu. Fotografia d’A. Bofill
El pas dels anys ha donat més pes a aquest segon plantejament. I l’òpera de Benjamin ho fa, però com diu Martin Crimp, autor dels textos de l’obra, el que fa diferent aquesta relació no és el sexe. És la seva intensitat i això és el que porta a la transgressió quan el monarca oblida les seves obligacions. És la forma en què aquesta relació es produeix i manifesta.
L’òpera planteja quins són els límits de l’amor, els de la violència i la necessitat d’aquesta per a assolir objectius polítics.
L’òpera ens planteja tres qüestions, els límits de l’amor, els límits de la violència i la necessitat d’aquesta per a assolir objectius polítics. Tot plegat, coses d’avui mateix explicades amb una gran música, un text eixut que no es perd en divagacions gaire poètiques i va directe al gra, unes veus que han fet seus amb molta intensitat els papers que interpreten, algunes de les quals són les que la van estrenar com és el cas del baríton Stéphane Degout per a qui Benjamin va escriure el paper de Rei. I per acabar-ho d’arrodonir, una posada en escena impecable i molt eficaç que firma Katie Mitchell que ja havia treballat amb el compositor i el llibretista.
Paleta orquestral
Esgotada l’experimentació radical, el serialisme, el postserialisme i tota la colla d’ismes, molts dels quals han allunyat una part del públic curiós i no diguem el que només es conforma amb la tradició més rància, Benjamin fa una música que no rebutja l’harmonia sense ser gens convencional i moure’s dins de l’atonalitat. Plena d’instruments poc habituals com són la celesta, el címbal hongarès, el corno di bassetto i timbals perses que donen una gran varietat de timbres i colors, la música atrapa l’espectador. També hi ha una abundor d’instruments greus perquè la narrativa d’aquesta òpera demana una paleta orquestral predominantment fosca.
Josep Pons és un dels directors que millor coneix la música de Benjamin i és així des que en el llunyà 1991 va fer venir el compositor a dirigir les seves obres amb la desapareguda Orquestra de Cambra Teatre Lliure. Ara, al capdavant d’una orquestra simfònica del Liceu renovada, amb joves que, com diu el mestre, no tenen por, ha tret or de la formació musical per rendir brillantment la partitura de Benjamin.
L’òpera és música i paraula. Amb l’excepció de Richard Wagner que s’ho feia tot ell, al món de la lírica hi trobem una bona colla de parelles formades per compositor i llibretista que amb la seva entesa, no necessàriament sempre fàcil, han creat grandíssimes òperes. Segons que ens explicava Benjamin durant la seva estada a Barcelona en ocasió de l’estrena a Espanya de la seva segona partitura per al teatre, Written on Skin, li havia costat atrevir-se amb l’òpera perquè li semblava gairebé impossible trobar un llibretista amb qui poder treballar plegats.
PUBLICITAT
Daniel Okulitch (Gaveston) i Stéphane Degout (Rei), sota la mirada d’Ocean Barrington-Cook (Noia), a ‘Lessons in Love and Violence’, de George Benjamin, representada al Liceu. Fotografia d’A. Bofill
Corrupció i maltractament
Finalment va trobar el seu complement literari en Martin Crimp, un escriptor i dramaturg de llarg recorregut i una de les més prestigioses personalitats del teatre britànic. En les tres òperes del seu catàleg, tots dos creadors han abordat qüestions que, als ciutadans del segle XXI, ens interpel·len directament. La primera, Into the little hill, una òpera de cambra estrenada el 2006 que va arribar al foyer del Liceu el 2010, està basada en la cèlebre narració El flautista de Hamelin, però en versió contemporània i clau molt política, que explica l’incompliment de les promeses electorals i la corrupció política.
PUBLICITAT
El que fa diferent la relació homosexual entre el rei i el seu favorit no és el sexe, és la intensitat amb què es manifesta.
Sis anys més tard, Benjamin i Crimp van estrenar la ja citada Written on skin, una història a partir de la llegenda provençal de Guillem de Cabestany, segons la qual un trobador festeja una dona casada. Quan el marit se n’assabenta, mata l’amant, li arranca el cor i el fa menjar a l’esposa. Crimp i Benjamin denuncien la submissió i la violència de gènere, exposen el maltractament i defensen l’autonomia de la dona, la qual s’anticipa a la mort a mans del seu marit saltant des d’un balcó. A Barcelona es va poder veure el 2016, malauradament en versió semiescenificada, però dirigida pel mateix compositor.
A més del Liceu i del Teatro Real de Madrid, aquesta òpera s’ha vist als escenaris de Londres, Amsterdam, Viena, París, Nova York, Munic, Lisboa, Estocolm i Toronto, entre molts altres. Però el més revelador del gran interès que ha suscitat és que, en tan pocs anys, ja se n’han fet diferents produccions més enllà de l’original.
La darrera, Lessons in Love and Violence, ja s’ha vist en grans teatres com la Royal Opera House Covent Garden de Londres on es va estrenar, a les òperes d’Amsterdam, de Lió, de Hamburg, i després de Madrid anirà Chicago. Són teatres que, com el del Liceu, han apostat per aquesta obra coproduint-la. Per al teatre de la Rambla, aquesta òpera haurà estat un moment dels que es recordaran enmig d’una temporada amb títols molt convencionals i mutilada per causa del coronavirus.
Si l’òpera ha de tenir futur, que en té, el camí és aquest, el de posar-nos al davant de la realitat i fer-ho amb molta qualitat musical.
