L’exercici és senzill, i més ara amb la premsa digitalitzada, però és també, i sobretot, molt il·lustratiu. El va fer el dramaturg Josep M. Benet i Jornet al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona en ocasió de l’obertura de la temporada teatral del curs 2010-2011. En el seu parlament, Benet va repassar, «amb humor i saviesa», diu la crònica d’El País, els cinquanta anys previs de la trajectòria de l’escena barcelonina a través de la cartellera del diari La Vanguardia, agafant deu dies de deu anys diferents. «La diferència és abismal», va concloure: «El 1959 el teatre barceloní, i català en general, arrossegava una malaltia greu que fins i tot va ser qualificada, en un to no gaire compassiu, de terminal. Però després, deixant-hi la pell (literalment), es va produir un redreçament inaudit. Avui, i malgrat l’obsessiva crisi que patim, Barcelona figura per dret propi, amb veu pròpia, al mapa escènic europeu».

Què va fer que, després d’un recorregut per cinc dècades de la cartellera teatral barcelonina, iniciat amb aquell diagnòstic agònic, Benet i Jornet pogués parlar d’un «final feliç»? La resposta l’hem de trobar en una diversitat de factors, i de moments, però n’hi ha un d’indefugible, i és l’esclat cultural –i la seva correlació política– dels anys 70 que va acabar fent possible, a Catalunya, el triomf de l’antifranquisme, traduït en la recuperació de les llibertats democràtiques i de l’autonomia política.

Situem-nos ara cinquanta anys enrere i agafem la cartellera de La Vanguardia del dia 7 de setembre de 1976. De teatres, només n’hi trobem cinc (un parell més no havien començat la temporada): l’Apolo (hi feien Erótica), el Barcelona (una obra d’Antonio Gala), el Romea (on feien «un vodevil sin cama, pero con un armario muy sexy»), el Talía (un musical sobre el carnaval brasiler) i el Victoria (¡Sexomanía!). Era l’època, és clar, del destape, després de tantes dècades de repressió moral, però el que es destapava era, ho podem témer, d’una consistència molt pobra. El panorama escènic, per la temàtica i la llengua (res en català), era més aviat desolador. Però és justament llavors que els temps estaven canviant, com cantava Bob Dylan. I res no tornaria a ser igual de mediocre, trist i provincià com aleshores.

Un crit per la llibertat

El canvi estava en marxa. L’any 1976 havia començat amb els recitals de Lluís Llach al Palau d’Esports de Barcelona, el mes de gener, convertits en un crit per la llibertat. Poc després, els diumenges 1 i 8 febrer, van tenir lloc, malgrat l’oposició policial, les manifestacions per la Llibertat, l’Amnistia i l’Estatut d’Autonomia convocades per l’Assemblea de Catalunya. El dia de Sant Jordi sortia el diari Avui, el primer que es podia publicar en català des de 1939. A finals de maig van tenir lloc, al Paranimf de la Universitat de Barcelona, les Jornades Catalanes de la Dona. El 22 de juny, al Palau Blaugrana, es va celebrar el Míting de la Llibertat, el primer acte públic de l’oposició tolerat per les autoritats encara franquistes, i que confirmava l’articulació d’un espai socialista a Catalunya entorn del PSC.

PUBLICITAT

El 1973 Víctor Jou obria la sala Zeleste al carrer de l’Argenteria, i el 1975 tenia lloc la primera edició del Canet Rock, amb ressons dels grans festivals anglosaxons de Woodstock i de l’illa de Wight.

A l’estiu va tenir lloc l’anomenada Marxa de la Llibertat, promoguda pels secretariats de Pax Christi i amb la reclamació de l’amnistia, les llibertats democràtiques i el restabliment de l’Estatut d’Autonomia de 1932 com a motor. Aquell 11 de setembre es va poder celebrar, a Sant Boi de Llobregat (no es va obtenir permís per fer-la a Barcelona), la primera «diada» autoritzada des de 1939.

A més, al llarg de l’any, i a diverses ciutats de l’àmbit lingüístic català (en aquell moment encara no s’havia produït l’abandonament de la denominació Països Catalans), començant per València, es presentarà el Congrés de Cultura Catalana (CCC), iniciant un procés participatiu democràtic i popular que farà una anàlisi de l’estat de la cultura catalana en tots els seus àmbits (des de la llengua fins al dret, de l’agricultura a la indústria, de les arts plàstiques fins a l’ordenació del territori). Les seves resolucions, fetes públiques l’any següent, informaran les polítiques de les noves institucions democràtiques que, malgrat la resistència del règim, estan a punt d’arribar.

És un moment en què cada acció artística i cultural té una indefugible connotació política. Així, l’11 de juny de 1976, a la plaça de toros Monumental, té lloc el primer concert dels Rolling Stones a Barcelona (i a Espanya), organitzat pel promotor Gay Mercader, en un recinte que no es va omplir del tot –potser perquè les entrades valien 900 pessetes–, i amb càrregues policials a l’exterior. La voluntat d’entroncar amb la cultura europea del moment era un component bàsic d’aquell ampli moviment de renovació cultural, i Barcelona n’estava al cas: el 1973 Víctor Jou obria la sala Zeleste al carrer de l’Argenteria, i el 1975 tenia lloc la primera edició del Canet Rock, amb ressons (a petita escala) dels grans festivals anglosaxons de Woodstock i de l’illa de Wight. Mentrestant, la «nova cançó» bevia més de la cançó francesa.

El Teatre Grec

Però tornem al teatre. En un ambient de precarietat absoluta de la professió teatral, i amb una cartellera, com hem vist, dominada per espectacles comercials de qualitat més que dubtosa, sovint programats directament des de Madrid, emergia un teatre independent, compromès i jove, que decideix prendre la iniciativa. Aquest sector, agrupat en l’Assemblea d’Actors i Directors, organitza una «temporada popular», els mesos de juliol i agost de 1976, de caràcter autogestionari, al teatre Grec de Montjuïc, un teatre a l’aire lliure ubicat en una antiga pedrera de la muntanya, inaugurat el 1929.

La música i, més en concret, la cançó (Pau Riba, Ramon Muntaner, Maria del Mar Bonet) hi va tenir un paper destacat, però també el teatre, de la mà d’actors i actrius com Rosa Maria Sardà, Enric Majó, Rosa Novell, Núria Espert, Comediants i d’altres. L’Assemblea d’Actors i Directors va tornar a organitzar el Grec l’estiu següent, però l’edició del 1977 va acabar amb divisions i males crítiques que van propiciar que el 1978 no se celebrés. Quan es va reprendre el Festival Grec, el 1979, ja ho va fer gestionat pel nou Ajuntament democràtic: un signe de com evolucionaven els temps, amb la institucionalització cultural que porten endavant les noves administracions públiques democràtiques, tot i que algunes iniciatives van seguir mantenint, almenys per uns anys, un caràcter autogestionari.

Gestionat en règim de cooperativa, el nou Teatre Lliure era concebut i dirigit per Fabià Puigserver al capdavant d’un grup en què hi havia Lluís Pasqual, Pere Planella i Carlota Soldevila.

És el cas del Teatre Lliure, que obria les portes a finals d’aquell mateix any 1976, en el teatre d’una antiga cooperativa obrera, La Lleialtat, al barri de Gràcia. Gestionat en règim de cooperativa, el nou teatre era concebut i dirigit per Fabià Puigserver al capdavant d’un grup en què hi havia Lluís Pasqual, Pere Planella i Carlota Soldevila. El 2 de desembre s’hi estrenava Camí de nit, 1854, un muntatge de Lluís Pasqual sobre la figura d’un dirigent obrer del segle XIX, executat per ordre del capità general de Catalunya després d’una farsa de judici.

L’obra era una declaració d’intencions del que volia ser «un teatre d’art per a tothom», i, de fet, la temporada es va tancar el juny següent –tot coincidint amb la primera manifestació (no autoritzada) del Front d’Alliberament Gai de Catalunya–, amb una obra de Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu, Preguntes i respostes sobre la vida de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, de títol prou explícit. (Aquell any 1976, al festival de Canes, Bernardo Bertolucci hi havia presentat Novecento, una epopeia sobre la història d’Itàlia de la primera meitat del segle XX, però la pel·lícula no va arribar a Barcelona fins a la primavera de 1978).

PUBLICITAT

La irrupció del Teatre Lliure no va ser un fet aïllat, i en el curs 1976-77 l’eclosió del nou teatre compromès era prou evident. Evident i contestada: el febrer de 1977 un grupuscle d’extrema dreta fa esclatar una bomba a la Sala Villarroel mentre s’hi representa una obra, fins aleshores prohibida per la censura, d’Alfonso Sastre.

Comediants

És el mateix mes que la companyia novaiorquesa de teatre experimental The Living Theatre porta a Barcelona, a la Paloma, una obra que denuncia la tortura dels presos polítics al Brasil, o que Dagoll Dagom estrena, al Teatre de l’Aliança del Poblenou, un espectacle titulat No hablaré en clase, una crítica de l’educació franquista. Per a la jove companyia, creada el 1974 per Joan Ollé i dirigida per Joan Lluís Bozzo i Anna Rosa Cisquella, és l’inici d’una professionalització que farà possible el gran salt del musical Antaviana (1978). Una altra companyia, Comediants, fundada el 1971 per Joan Font i sorgida del «teatre de carrer», s’afegirà a la renovació del panorama teatral català.

L’abril del 1977 obria el Saló Diana, un antic cinema del que encara no se’n deia el Raval que va passar a ser un teatre gestionat per l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle (ADTE), una escissió de caràcter llibertari de l’Assemblea d’Actors i Directors, amb Mario Gas, Carlos Lucena i Alberto Dueso al capdavant, i que propugnava un «teatre popular» i autogestionat. Però l’experiència durarà a penes un any: en el nou escenari polític de la Transició, els hereus de la CNT no van saber, o poder, trobar el seu lloc.

Les contradiccions, o els entrebancs, de la Transició també es fan notar en el teatre. El 2 de desembre de 1977, la companyia Els Joglars —fundada l’any 1962 per Albert Boadella i Carlota Soldevila— estrena a Reus l’espectacle La torna, un muntatge que denunciava que l’execució d’un individu, que va ser presentat com a polonès i amb un nom fals, a la presó de Tarragona el dia 2 de març de 1974, acusat d’haver assassinat un guàrdia civil, no era més que una manera de treure relleu, de «tapar», l’execució, també a garrot vil i també aquell mateix dia, de Salvador Puig Antich a la presó Model de Barcelona. L’autoritat militar, sentint-se al·ludida, va prohibir l’obra d’Els Joglars i el director, Albert Boadella, va ser detingut i empresonat, i jutjat amb altres membres de la companyia en un consell de guerra.

El curs 1976-77 culminava, el 15 de juny, amb les primeres eleccions democràtiques a Espanya, que van posar fi a la ignominiosa dictadura. En un llibre titulat La ruptura catalana, l’historiador Andreu Mayayo –que va participar en aquelles eleccions com a membre de les Joventuts Comunistes, l’organització juvenil del PSUC, el gran partit de l’antifranquisme– va sintetitzar el resultat amb una sola frase: «A Catalunya vam guanyar les esquerres i, també, Catalunya.»

Rebuig clamorós del franquisme

Efectivament, les forces de l’antifranquisme —és a dir, l’esquerra i el catalanisme— van assolir més del 75 % del vot. El rebuig al franquisme, un règim que s’havia guanyat l’oprobi de la societat catalana, era clamorós. Però no era, en cap cas, improvisat: com escriu el mateix Mayayo, «la ruptura catalana, abans d’electoral, fou civil i cultural». La força de l’antifranquisme s’havia anat bastint des de feia anys dins d’una societat civil progressivament enfortida i mobilitzada. L’esclat cultural iniciat els anys 60, en connexió amb els canvis socials i culturals que s’estaven produint a Europa, serà ja imparable en els anys 70. Uns anys en què «vam guanyar la llibertat».