Tot conflicte planteja qüestions d’ordre moral que interpel·len un cercle molt més ampli que el dels seus protagonistes directes. La invasió d’Ucraïna ordenada pel president rus Vladímir Putin i el seguici de la guerra contra aquell país ressuscita les dues visions contrastades sobre l’art en general, i pel que ens ocupa en aquesta secció, sobre la música en particular. Es repeteixen les postures totalment oposades que els grans músics Pau Casals i Wilhelm Furtwängler van mantenir durant la Segona Guerra Mundial.

«L’artista té l’obligació de manifestar-se categòricament quan es tracta de la dignitat humana ultratjada, qualssevol que siguin les conseqüències», deia el director i violoncel·lista català. I a fe de Déu que la va practicar aquesta obligació! En canvi, per a l’alemany, «la música pertany a la humanitat al marge de la política», i afegia que la seva feina era la música i no la política. Furtwängler considerava que els seus concerts amb la Filharmònica de Berlín portaven consol als alemanys que vivien sota les bombes durant la guerra, però eren una eina de propaganda del nazisme.

Els casals d’avui són una bona colla de músics, molts d’ells russos, com els pianistes Igor Levit i Evgeny Kissin, o els directors Semyon Bychkov i Vladimir Jurowski que s’han pronunciat sense embuts contra la brutal agressió de Putin. Els furtwängler porten el nom del director Valery Gergiev i de la soprano Ana Netrebko, també russos, dues de les figures més reconegudes i desitjades del star system internacional. Avui, aquestes figures que han fet la gara-gara a Putin han vist com teatres i auditoris els tancaven les portes.

La proximitat de grans artistes com Gergiev, Netrebko o Matsuev amb Putin els hi ha tancat les portes de teatres i auditoris arreu.

Pensar que la música és un art pur que neix i viu al marge de la societat i que els músics són uns executors d’aquest art sense lligams amb la realitat és somiar truites. Diu Levit que ser músic «no t’allibera de ser un ciutadà», i com a tal, s’han de prendre responsabilitats. I el senyor Markus Felsner, responsable d’una agència alemanya de representació d’artistes que tenia a Gergiev entre els seus clients, explicava que havia deixat de representar al director rus dient que tot art és polític, però no tots els artistes són polítics. Tanmateix, afegia, «els artistes han d’entendre la diferència neta que hi ha entre el patriotisme i el suport polític actiu al govern de torn d’una nació». No li calia citar a Putin.

Una gran batuta

Gergiev ha estat una de les grandíssimes batutes de les últimes tres dècades. Va salvar el teatre Marinskii de Sant Petersburg i amb aquella orquestra o amb les grans formacions europees i nord-americanes ha triomfat arreu amb el repertori rus, però també amb Wagner. És un creador d’atmosferes que atrapa al públic. També pot ser un mal educat i un groller com va constatar Christina Scheppelmann, quan era directora del Liceu, quan en un entreacte va anar a exclamar-se per la pèssima qualitat del músics i cantants d’un concert que el director estava oferint amb la seva orquestra.

Però no és la seva manca d’urbanitat el que el fa tòxic. És la seva proximitat amb Putin, ser el seu propagandista musical que es manifesta en actes com el concert que va oferir a Ossètia del Sud després de la guerra (2008) que va convertir aquest territori georgià en un satèl·lit de Rússia, o el que va dirigir a les ruïnes de Palmira quan les forces russes en suport de les sirianes del tirà Baixar el-Àssad van expulsar d’allà l’Estat Islàmic (2016).

Netrebko és la gran diva dels nostres dies. Formada al planter del Marinskii amb Gergiev, ha tingut el món de l’òpera als seus peus. Com el seu padrí, ha fet de comparsa voluntària de l’autòcrata de Moscou, fos cantant per a ell o avalant amb la seva presència i amb un sucós donatiu a l’autoproclamada república de Donetsk, a l’est d’Ucraïna.

Denis Matsuev, una de les figures de l’elit pianística mundial, havia d’actuar a Barcelona el passat 5 de març, però ben aviat el seu nom va caure del cartell. És un dels vuitanta artistes russos que van signar una carta de suport a Putin per l’annexió de Crimea el 2016. Membre del Consell presidencial per a la Cultura i les Arts, i director del Consell públic del Ministeri de Cultura de la Federació Russa, ha rebut els màxims honors que atorga el Kremlin. Tot això té un preu.

PUBLICITAT

Pensar que la música és un art pur que neix i viu al marge de la societat i que els músics l’executen sense lligams amb la realitat és somiar truites.

S’ha parlat molt de Gergiev i de Netrebko, però molt poc d’un altre músic important, del violoncel·lista Sergei Roldugin. No està en el star system internacional, però sí que ha estat en el radar dels investigadors dels coneguts com a Papers de Panamà. Amic de Putin des de l’adolescència i padrí de la seva filla Maria, el músic va ser director del Conservatori de Sant Petersburg i és director convidat de l’orquestra del teatre Mariinski. Però també és, segons aquells papers, el vigilant secret de la fortuna del president rus mitjançant tot un seguit d’operacions off shore. I també se l’ha implicat en un esquema de blanqueig de diners conegut com a Troika Laundromat.

A El ruido eterno Alex Ross escrivia que per a qualsevol que acaroni la idea que existeix alguna bondat espiritual inherent als artistes de gran talent, l’època de Stalin i Hitler suposaven tota una desil·lussió. Ara, a la de Putin, també, però no es pot posar a tothom dins del mateix sac i condemnar la música russa i tots els intèrprets d’aquell país, molts dels quals com es deia a l’inici s’han manifestat clarament en contra de l’actuació de Putin. I Txaikovski, Rimski-Korsakov, Prokofiev o Xostakóvitx continuaran sent grans.

El que tampoc es pot fer és pressionar als artistes perquè es manifestin públicament. Ho deia fa pocs dies a Barcelona la mezzosoprano Sarah Connolly en la presentació de l’esqueix primaverenc del festival Life Victoria. És una opinió que, al seu costat, confirmava el tenor Stanislas de Barbeyrac i que és compartida per molts artistes, entre altres raons, per a les conseqüències que un posicionament pot tenir sobre la vida dels artistes i els seus familiars.

La responsabilitat

Alexander Melnikov és un pianista, també de l’elit d’aquest instrument, que no viu a Rússia de fa temps. Abans d’un recent concert s’adreçava així al públic: «És normal dir que jo o milions d’altres russos no tenim res a veure amb aquesta guerra», però afegia que les coses no són ben bé així i deia sentir-se’n responsable: «Ni jo ni els meus compatriotes hem fet prou per aturar-la».

Ni tampoc els que no som russos. La mezzosoprano Anna Alàs ho explicava en un fil de túiter: «Malgrat la manca de llibertat d’expressió, les desaparicions, els enverinaments, les guerres internes, durant vint anys el món va blanquejar Putin i el va tractar com un polític en lloc de com un dictador. En conseqüència, durant anys la indústria (sic) de la música clàssica va blanquejar tots els artistes que mostraven simpatia per Putin».

Consternats per una guerra que tot just havia començat, el 27 de febrer la formació de corda de la Kaimerata que lidera el violinista Kai Gleusteen, interpretava el Quartet núm. 8 en Mi menor, Op. 110 de Dmitri Xostakóvitx al Conservatori del Liceu. Escrit el 1960, el compositor l’havia dedicat a «les víctimes del feixisme i de la guerra», però per al seu fill retia homenatge a les víctimes del totalitarisme també comunista. És una obra que el músic veia com el seu epitafi, plena de cites del seu nom i d’obres seves. En aquesta ocasió, tota l’obra, però molt en particular el quart moviment en el qual es poden escoltar uns cops secs seguits del brunzit del primer violí que porta a les primeres notes del Dies Irae, dibuixava una aproximació punyent a l’escenari bèl·lic d’Ucraïna.