Als Estats Units l’Església Catòlica sempre ha estat vista amb una certa desconfiança. Durant els dies de la Revolució Americana, a finals del segle XVIII, a les tretze colònies hi vivien uns 40.000 catòlics, menys del 2% de la població. La majoria es trobava a Maryland o Pennsilvània i eren d’ascendència irlandesa; un grapat eren veterans francesos de la Guerra d’Independència. Tot i que un dels signants de la Declaració d’Independència era catòlic (Charles Carroll, de Maryland), el protestantisme militant de molts colons arribats d’Anglaterra era clar; en els anys anteriors a la fundació del país, cinc colònies havien arribat a retirar el dret a vot a «papistes i irlandesos» en les seves eleccions.
L’estricta separació entre Església i Estat, una de les grans innovacions de la Constitució americana, va servir tant per evitar conflictes entre les diferents denominacions protestants com per protegir els drets dels catòlics. A mesura que el país va anar creixent i absorbint territoris anteriorment colonitzats per espanyols i francesos (Florida, Louisiana, Texas, Nou Mèxic, Arizona, Califòrnia…), el nombre de catòlics va anar augmentant poc a poc, però sense arribar a una presència comparable a la dels grups protestants tradicionals.
PUBLICITAT
La presència catòlica als Estats Units creix radicalment a partir de 1840: la Gran Fam irlandesa de 1845 provoca un èxode massiu cap al Nou Continent.
La presència catòlica als Estats Units canvia i creix radicalment a partir de 1840. La Gran Fam irlandesa de 1845 provoca un èxode massiu cap al Nou Continent. En poc menys d’una dècada, gairebé dos milions d’irlandesos (d’una població inicial de vuit milions) van arribar al país. Tot i que no eren els únics immigrants catòlics (aquells anys també hi arriben molts bavaresos), van ser sovint rebuts de manera hostil.
Universitats catòliques de prestigi
Exclosos de les institucions del país i sovint discriminats, les parròquies catòliques de l’època es van convertir primer en punts de trobada i en focus d’organització social. Les diòcesis i congregacions americanes van crear tota mena d’institucions per servir els seus feligresos: escoles, hospitals, programes de caritat, centres cívics. Moltes de les universitats catòliques de prestigi (Loyola, Notre Dame, Boston College) són fundades en aquests anys.
Amb els anys, aquestes institucions servirien per obrir portes als immigrants irlandesos, que serien progressivament acceptats i assimilats fins a dominar la política local de moltes ciutats industrials cap a finals del segle XIX. La infraestructura social d’aquests anys passaria a ser la porta d’entrada a la segona gran onada de migració catòlica: els italians, que sovint patirien la mateixa discriminació que els irlandesos i que competirien amb aquests (i amb immigrants polonesos) per controlar aquestes institucions.
Tradicionalment, els «grups ètnics» catòlics europeus formaven part del Partit Demòcrata; el partit de rum, romanism, and rebellion (ron, romanisme i rebel·lió), en una frase vagament racista dels republicans de final de segle. A les ciutats de la costa est, on els catòlics van arribar a ser majoria, les maquinàries electorals demòcrates transformaven immigrants de classe treballadora en vots lleials al partit i al país.
Els «grups ètnics» catòlics europeus formaven part del Partit Demòcrata, el partit de ‘rum, romanism, and rebellion’ (ron, romanisme i rebel·lió).
El domini demòcrata del vot catòlic es mantindrà durant els anys de postguerra. Cap a la dècada dels 60, molts d’aquests votants són americans de tercera o quarta generació, sovint demòcrates més per tradició que per lleialtat a les institucions socials que van ajudar els seus avis a assimilar-se. Els canvis culturals de l’època i la deriva del partit cap a posicions socials més progressistes en drets civils i feminisme, van obrir la porta als republicans. Richard Nixon va ser el primer en atraure gran part del vot catòlic cap als republicans, una peça clau del canvi del vot de les classes mitjanes blanques cap al partit conservador.
El pare Thomas H. Mooney, capellà del 69è Regiment d’Infanteria de la Milícia de l’Estat de Nova York, oficia una missa catòlica a soldats irlandesos estatunidencs a Fort Cocoran, Virginia, l’1 de juny de 1861. Fotografia The Irish American. Library of Congress of USA.
Onada migratòria llatina
No serà fins a finals dels anys 80 quan el vot catòlic torna a canviar. Una nova onada migratòria, aquesta vegada llatina (cubans, mexicans, colombians), comença a arribar al país. Els Estats Units són un país més secular, però les velles institucions catòliques s’adapten als nouvinguts i els demòcrates es converteixen en el partit que busca representar-los. En anys successius, els catòlics passen a ser la denominació cristiana blanca menys conservadora (excloent un parell d’esglésies protestants «d’esquerres», que també n’hi ha). Gairebé un 60% de protestants s’identifiquen com a republicans, comparat amb un 52% de catòlics. Entre els llatins, el percentatge es redueix al 35%.
Els bisbes i cardenals americans tenen majoritàriament cognoms italians i irlandesos.
No és difícil adonar-se, però, que l’Església Catòlica americana està força dividida internament. Les bases tradicionals de l’Església —irlandesos, italians i polonesos— són americans assimilats que aprecien la seva història i llegat institucional. Han seguit fidels fins i tot després dels escàndols d’abusos a menors dels darrers anys. Els càrrecs eclesiàstics segueixen dominats per ells; els bisbes i cardenals americans tenen majoritàriament cognoms italians i irlandesos.
La jerarquia catòlica és també força més conservadora que les seves bases. Un 60% dels catòlics americans creu que l’Església hauria de ser més incloent, canviant la doctrina si fos necessari. Són, de llarg, el grup religiós menys hostil als anticonceptius (un 84% creu que l’Església els hauria de permetre) i són favorables a reconèixer les parelles del mateix sexe (60%).
PUBLICITAT
Oberts de mires
Com passa sovint a l’Església, la divergència entre líders i feligresos té força a veure amb quins sectors estan més mobilitzats. Els fidels que més participen i van a missa són, de mitjana, molt més conservadors que el catòlic no practicant mitjà americà. Els llatins que arriben a l’Església, a més, són també, de mitjana, més conservadors, i sovint han de competir amb altres denominacions, com els evangèlics, per retenir-los. Això ha fet que, encara que el catòlic mitjà americà sigui força obert de mires en moltes matèries, els conservadors dominin l’agenda. Tot i així, les arrels immigrants de l’Església Catòlica americana fan que segueixi sent la denominació més favorable a la immigració, i també la més progressista, en termes relatius, en temes econòmics.
Els catòlics probablement acabin sent menys republicans que els protestants, però el percentatge de votants religiosos anirà perdent pes a poc a poc.
El canvi relatiu de l’Església Catòlica cap a posicions més conservadores no és inusual en el cristianisme americà. El percentatge d’americans que es declaren cristians ha caigut d’un 78% el 2007 a un 62% el 2024. La caiguda ha estat similar entre protestants (d’un 51% a un 40%) i catòlics (del 24% al 19%). Entre els protestants, la caiguda s’ha concentrat en les denominacions tradicionals, mentre que el pes dels evangèlics (el grup més reaccionari) ha crescut considerablement. Conforme disminueix el percentatge d’americans religiosos, els que queden són cada cop més conservadors.
Votar com la resta de grups
Això vol dir que, políticament, l’Església Catòlica americana, a mig termini, probablement acabarà alineada amb la resta de grups cristians. Els llatins, seguint els passos d’irlandesos i italians, deixaran de ser «immigrants» i votaran com la resta de grups. Els catòlics probablement acabin sent menys republicans que els protestants (on els evangèlics seran dominants), però el percentatge de votants religiosos anirà perdent pes a poc a poc. La política americana serà, si segueix aquesta tendència, força similar a la que vèiem a Europa fa tres o quatre dècades, amb una clivella entre votants religiosos i no religiosos.
L’excepcionalisme americà era, en part, ser un país desenvolupat però extraordinàriament religiós. Sembla que, finalment, va camí de deixar de ser-ho.
