A la mitologia romana, Saturn devora alguns dels seus fills per por que en el futur el destronin, com ell va fer amb el seu pare. En la grega, és representat com a Cronos, el deu que posseeix la capacitat de controlar el temps i que prova de recuperar la joventut alimentant-se dels seus fills. Gairebé des de la seva fundació, Esquerra Republicana de Catalunya fa el mateix, però a la inversa. Quan una part de la direcció considera que el seu màxim dirigent va a la seva, s’organitza per desbancar-lo. La pulsió del grup per sobre l’individualisme és allò que defineix el partit des del seu naixement i és aquest factor el que ha desencadenat o tingut un paper rellevant en gairebé totes les crisis de la formació des dels seus inicis.

L’anàlisi de les crisis d’Esquerra com l’actual, tanmateix, s’acostumen a analitzar sobretot com una batalla entre faccions i corrents. En aquesta perspectiva hi té un pes molt gran la història del partit. Molts analistes coneixen ben poc la història d’ERC, però saben que el març de 1931 Francesc Macià i els seus homes d’Estat Català, van trobar-se amb els republicans de Lluís Companys, els federalistes de comarques de Josep Irla, el grup de L’Opinió de tarannà socialdemòcrata, liderat per Joan Lluhí Vallescà, i les entitats nacionalistes dels barris barcelonins representades pels joves Josep Dencàs i Josep Tarradellas.

La història de la fundació d’ERC, repetida fins a l’avorriment en ser el partit més important de la Segona República a Catalunya i mare de tots els presidents de la Generalitat fins a l’any 1980, ha fet que quallés la idea que Esquerra és un partit d’al·luvió, on s’hi havia aplegat gairebé tothom. Els abans esmentats i fins figures procedents de la CNT com Martí Barrera. Aquesta poderosa imatge de partit fundat per corrents diversos i molt marcats ha galvanitzat una idea que si bé era certa en un principi, va anar-ho deixant de ser a mesura que el partit es va articular. Un procés que va durar un any llarg, fins a les acaballes de 1932.

És a dir, a ERC se la interpreta com un partit format per corrents diversos i enfrontats com si, per exemple, això no fos també cert per a les fundacions de Convergència Democràtica de Catalunya o del Partit dels Socialistes de Catalunya o tants altres. Com va explicar Joan B. Culla a Esquerra Republicana de Catalunya 1931-2012. Una història política (2013), el partit que es va conformar els anys 80, sobretot amb la incorporació d’amplis segments independentistes, era sociològicament molt menys divers que el partit originari.

PUBLICITAT

A ERC la sensació de pertinença al projecte, al grup, no el seguidisme a un lideratge concret, és molt fort.

Per tant, les divergències internes hi són, en la crisi actual resulta evident, i les respostes als desafiaments polítics s’encaren des de diferents candidatures i propostes. Tanmateix, analitzar ERC com una olla de grills a partir del vector fundacional distorsiona allò que fa la direcció del partit o que creu que fa. La lluita d’interessos, de persones, les fílies, les fòbies hi són, però no pas més que en altres formacions.

Una formació gens leninista

Junt amb aquest aspecte hi ha un segon vector que s’ha repetit al llarg de la història del partit, però que —precisament a la inversa de la tesi anterior— pel magnetisme dels seus dos primers presidents, Macià i Companys, s’ha negligit en l’anàlisi. ERC és una formació gens leninista. S’estructura com a partit, però la militància sempre es reserva el dret d’opinar i discrepar de la seva direcció. I, de manera significativa i ben diferent d’altres formacions, de fer-ho en públic. La decisió que prenen els dirigents no s’entén com en els partits de matriu centralista, típica dels partits comunistes i després dels socialistes, o de formacions com Convergència nascudes ja amb un hiperlideratge, en què qui no acata és fulminat.

A ERC la sensació de pertinença al projecte, al grup, no el seguidisme a un lideratge concret, és molt fort. D’aquí, la dificultat de la direcció quan ha provat d’eliminar l’assemblearisme i introduir el sistema de delegats. Quan l’aleshores secretari d’organització, Josep Vendrell, va proposar l’any 2004 de convertir ERC en un «partit normal», un militant de Gràcia va respondre que «si volgués militar en un partit normal ho faria en un altre».

És aquesta pulsió de grup i l’aversió als hiperlideratges, allò que marca la història d’ERC. Però, com deia abans, les figures de Macià i Companys semblen distorsionar la tesi. No és així, però. El primer se’l va començar a criticar des del mateix partit ben aviat. La seva praxi política personalista, volent manar sense donar explicacions i sense voler anar al Parlament, van fer que el grup de L’Opinió se li revoltés i que acabés per escindir-se a les acaballes de 1933. Tampoc als companyistes els plaïa la pràctica macianista, però van nedar i guardar la roba en aquell moment.

Mort Macià, Companys va passar a liderar el partit a partir del gener de 1934. El nou president va tensar ERC en el marc de la crisi dels Fets d’octubre i va aprofitar la situació per purgar la formació d’elements separatistes perquè a Esquerra hi havia independentistes, però el partit no n’era i, a més, defensava l’Estatut de Núria. A la Guerra Civil, Esquerra hi va entrar més depurada que no pas l’havia deixat Macià i, de nou, integrant els elements de L’Opinió.

A Esquerra hi havia independentistes, però el partit no n’era i, a més, defensava l’Estatut de Núria.

A partir de 1938, Josep Tarradellas en va esdevenir el secretari general. L’enfrontament d’aquest amb el PSUC i la defensa de Companys dels comunistes, però, va dur el partit a enfrontar-s’hi. La situació va empitjorar amb la derrota militar, fins al punt que a finals de la primavera de 1940, a París, va ser el mateix partit, amb Tarradellas al capdavant, qui va demanar a Companys que adoptés un rol simbòlic i no executiu a la Generalitat a l’exili. El seu afusellament, com la mort de Macià abans, no va permetre veure com derivava la situació.

Quan Josep Tarradellas va esdevenir president de la Generalitat a l’exili i no va poder subjugar el partit als seus designis, un dels seus principals opositors va ser el nou secretari general a partir de 1954, Joan Sauret. Fins a l’any 1975 el va combatre per desbancar-lo de la presidència. De nou, el partit i la seva màxima figura estaven enfrontats i, en aquest cas, separats. A continuació, el lideratge el va prendre Heribert Barrera, que el va ostentar fins a l’any 1987.

PUBLICITAT

Colom desbanca Hortalà

Encara que alguns membres de la direcció haurien volgut que continués, la preponderància dels partidaris de Joan Hortalà es va fer valdre i aquest el va rellevar. En aquesta ocasió no pas perquè Barrera es desmarqués del partit, sinó per resoldre’n les necessitats econòmiques i de renovar-ne la imatge. L’economista, però, va durar poc. La seva figura ni era prou renovadora ni s’empeltava bé amb la tradició del partit. En un crispat congrés a Lleida l’any 1989, Àngel Colom, ajudat per Josep-Lluís Carod-Rovira i els seus seguidors van desbancar Hortalà, a qui no veien d’esquerres. Però, sobretot, perquè consideraven que anava a la seva.

En aquest període, ERC va viure una entrada important d’independentistes al partit i va definir-se obertament com a tal. Fins aleshores Esquerra es definia com a federalista i, en alguna ocasió, confederalista. També va guanyar pes, des de les joventuts, Joan Puigcercós. L’any 1996 es va donar una situació insòlita. El partit va viure una escissió per dalt i Colom va marxar-ne per fundar el Partit per la Independència. Ho va fer criticat «perquè no escoltava i només volia gent acrítica al voltant», segons els seus opositors. I amb el seu fitxatge estrella, Pilar Rahola, el vedetisme de la qual a la televisió no va plaure mai a Puigcercós. En va dir que «no ha enganxat mai cartells», un factor essencial a Esquerra per gaudir del pedigrí de militant, junt amb tenir el carnet de la formació.

Puigcercós va dir de Pilar Rahola que «no ha enganxat mai cartells», un factor essencial a Esquerra per gaudir del pedigrí de militant.

Carod-Rovira va substituir Colom i va exercir de secretari general fins a un nou congrés a Lleida, el juliol de 2004, en què va passar a ser president del partit, i va deixar el càrrec a Puigcercós. El tàndem va durar només fins al juny de 2008 quan, després de la desfeta arran dels dos tripartits d’esquerres, Carod-Rovira va decidir no continuar. A la decisió, però, de nou li va empènyer una part de la direcció. Carod no s’havia sentit mai preocupat pel domini del partit, sinó per la generació d’idees. Els puigcercocistes consideraven que el seu principal líder i cap visible a la Generalitat actuava cada vegada més al marge de la formació.

La crisi de 2008, en què es van presentar com en l’actualitat quatre candidatures, va permetre a Puigcercós liderar per fi el partit, però no va segellar la crisi. Ell mateix l’any 2011 va cedir la presidència del partit a Oriol Junqueras i la secretaria general, que ostentava Joan Ridao, a Marta Rovira. Junqueras, professor universitari i figura amb una projecció pública com a divulgador de la història, no sorgia del partit, sinó que tenia una entitat pròpia al marge. No pas amb la notorietat i tarannà de Rahola, però no era un militant de base que ascendeix —com Pere Aragonès.

Els malestars afloren

Aquest darrer factor, després de la convulsió del procés, ha resultat clau per arribar a la situació present i per comprendre la reacció d’uns i altres. A partir, sobretot, de l’1-O de 2017, de nou una part de la direcció, va començar a considerar que les decisions i actuacions de Junqueras eren unilaterals i que no comptava prou amb el partit per prendre-les. L’empresonament, les causes judicials i el fet de formar part del govern de la Generalitat i presidir-lo, han fet que durant set anys la situació es trampegés. Però l’episodi de les pràctiques de moralitat dubtosa al si de la formació han fet aflorar tots els malestars. El seu principal opositor a liderar el partit, Xavier Godàs, candidat avalat per Puigcercós i la puigcercosista Marta Rovira, va deixar ben clar el rerefons, «el líder ha d’estar al servei del partit, no el partit al servei del líder».

A partir de l’1-O de 2017, una part de la direcció, va començar a considerar que les decisions i actuacions de Junqueras eren unilaterals i que no comptava prou amb el partit.

Sí, a ERC hi ha un enfrontament per càrrecs, per estratègies, per divergències personals, però hi ha una pulsió que aflora a cada crisi: el partit no tolera que l’individu sigui més important que el grup. I quan el líder ho deixa de tenir clar, comença a desagradar. Només cal fixar-se que ja fa anys en qualsevol compareixença, heretant-ho dels abertzales bascos i a la vegada dels republicans del Sinn Féin, els portaveus sempre surten agombolats per altres membres del partit. No ho fan per sortir a la fotografia, sinó seguint el sentit del memento mori romà en què un esclau repetia a un general victoriós que, malgrat l’adulació que rebia pels carrers, era mortal. Així signifiquen al portaveu la seva transitorietat i remarquen la imatge de grup: ERC és un partit, no un líder amb seguidors.