La luna vino a la fragua
con su polisón de nardos.
El niño la mira mira.
El niño la está mirando.
(Fragment de «Romance de la Luna»,
de Federico García Lorca)

Ningú no s’escapa de l’influx de mirar el cel, habitar les estrelles, perdre’s en les seves constel·lacions, imaginar nous mons, saber-se protegit i vigilat pels déus. Ningú no pot negar, com va interpretar Víctor Hugo, que tot està connectat i que cap pensador no gosaria dir que el perfum d’una flor resulta inútil a les constel·lacions. Fins i tot les estrelles, que han estat llegides com a llibres que anticipaven l’ascensió i la caiguda dels emperadors, generen una mena d’apropiació en aquells que, en contemplar-les amb tanta passió, han cregut que els pertanyen.

A la seva novel·la El Gatopardo, Giuseppe Tomasi di Lampedusa descriu la passió que desperten les estrelles al príncep de Salinas: «basti dir que, en ell, orgull i anàlisi matemàtica s’havien confós fins a l’extrem d’induir-lo a creure que els astres obeïen els seus càlculs». L’artista s’ha vist i ha estat vist pel cel. El cel blau rosat de Tiepolo, les constel·lacions de Thomas Ruff o Joan Miró, la música de Monteverdi i les agonies de Goreki, entre altres, són experiències sensibles construïdes per un cel que encara es pot albirar, sempre disponible. És un cel sense barreres, que pot anticipar tempestes, assassinats i guerres; un cel tan cristal·lí com les aigües transparents de Formentera en les quals un es pot reflectir per assolir l’èxtasi de Narcís.

Gran part de la nostra cultura neix al cel. Els déus, l’apocalipsi, les marees, les tempestes i les fabulacions per a habitar abans que ningú els planetes ens han governat des de l’antiguitat. Abans de posar-hi un peu, hem conquerit la lluna amb la imaginació de Jules Verne, Georges Méliès o Víctor Hugo; fins i tot des de l’espai ens han visitat els habitants de l’estrella Siro, anomenats Micromegas i creats per Voltaire per adonar-nos de com de petits, insignificants i prodigiosos som com a espècie. Mirar el cel té tanta importància per als astrònoms com per als poetes i sense la seva volta blava els homes no haurien mirat mai cap amunt, alçats, verticals.

Abans de posar-hi un peu, hem conquerit la lluna amb la imaginació de Jules Verne, Georges Méliès o Víctor Hugo.

Cada vegada que mirem el cel, no podem deixar de pensar en els seus misteris i en el seu poder; un poder que està sent assetjat pels avenços tecnològics i l’aspiració de fer de la terra un lloc on tot sigui controlat i mesurat per satèl·lits. El filòsof Jeremy Nayder al seu assaig La lluita pel futur humà alerta que «en la nostra era industrial i postindustrial, el perill més gran que corre la humanitat és el de sucumbir no tant als instints i a les passions com a la freda inhumanitat de la màquina i a la insensibilitat i manca de compassió de l’algorisme. És a dir, caure en l’inhumà». La màquina que expressa aquesta idea són els satèl·lits que inunden i tapen el cel. Els projectes, incideix Nayder, d’empreses privades com SpaceX, One Web, Kuiper Systems, Telesat, o Leosat els pròxims anys col·locaran 100.000 satèl·lits que emetran informació i radiacions a la terra: «es produirà un enorme augment del nombre de satèl·lits, els quals formaran una mena de xarxa que tancarà el planeta en una malla electromagnètica de la qual molt pocs podrem escapar».

Domesticat i reparcel·lat

Mirar el cel implicarà percebre’n també la contaminació tecnològica. Suposarà que prenguem consciència que el cel, abans habitat pels déus que ens observaven, ara serà gestionat per multinacionals de les telecomunicacions; seran les que ens observaran. La denúncia de Nayder sobre com està sent colonitzat el cel per l’impuls dels homes a fi de disposar de dades i mètriques ens porta a fabular sobre la impossibilitat de veure un home perdut en un bosc buscant una clariana per poder veure les estrelles i, d’aquesta manera, guiar-se. Serà un cel domesticat, reparcel·lat, en el qual les creences deixaran pas a les dades que en plouran.

PUBLICITAT

Els cels blaus i lluminosos de Rafael deixaran pas a un cel metàl·lic, llis i limitat. La crítica de Nayder al desenvolupament imparable de la tecnologia, que desplaça l’humà per les màquines, incideix en un temor cada vegada més estès que la continuïtat cultural es trenqui quedant-nos només a mercè del present i el futur. El temor que la lluna lorquiana s’esvaeixi quan ja no podrà ser vista per l’esperit de l’home. La lluna que el nen està mirant al poema de Lorca «Romance de la Luna» quedarà sotmesa a les estacions espacials, a la conquesta física i simbòlica de la ciència i els seus avenços.

La sentència de Hamlet a l’escena 5 de l’acte I, «hi ha més coses al cel i la terra, Horaci, que les que sospita la teva filosofia», s’esvaeix davant la implacable marxa de la colonització del cel. El misteri, l’enigma, la inexplicable evocació de la immensitat del cel està sent progressivament substituït per la voluntat dels homes de viure en un món de certeses on els algorismes governen les nostres emocions, quan abans ho feien les estrelles.

PUBLICITAT