La luna vino a la fragua
con su polisón de nardos.
El niño la mira mira.
El niño la está mirando.
(Fragment de «Romance de la Luna»,
de Federico García Lorca)

 

Ningú no s’escapa de l’influx de mirar el cel, habitar les estrelles, perdre’s en les seves constel·lacions, imaginar nous mons, saber-se protegit i vigilat pels déus. Ningú no pot negar, com va interpretar Víctor Hugo, que tot està connectat i que cap pensador no gosaria dir que el perfum d’una flor resulta inútil a les constel·lacions. Fins i tot les estrelles, que han estat llegides com a llibres que anticipaven l’ascensió i la caiguda dels emperadors, generen una mena d’apropiació en aquells que, en contemplar-les amb tanta passió, han cregut que els pertanyen.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

A la seva novel·la El Gatopardo, Giuseppe Tomasi di Lampedusa descriu la passió que desperten les estrelles al príncep de Salinas: «basti dir que, en ell, orgull i anàlisi matemàtica s’havien confós fins a l’extrem d’induir-lo a creure que els astres obeïen els seus càlculs». L’artista s’ha vist i ha estat vist pel cel. El cel blau rosat de Tiepolo, les constel·lacions de Thomas Ruff o Joan Miró, la música de Monteverdi i les agonies de Goreki, entre altres, són experiències sensibles construïdes per un cel que encara es pot albirar, sempre disponible. És un cel sense barreres, que pot anticipar tempestes, assassinats i guerres; un cel tan cristal·lí com les aigües transparents de Formentera en les quals un es pot reflectir per assolir l’èxtasi de Narcís.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.