“A pesar meu m’he convertit en un personatge”, afirma Álvaro García Ortiz. És un home que, en la seva professió i en la seva vida privada, tenia l’hàbit de la discreció, però es va trobar de cop i volta atrapat en una roda imparable de soroll mediàtic i polític al seu voltant. Mesos després de ser condemnat a dos anys d’inhabilitació com a fiscal general de l’Estat, encara se sent estrany.
Durant el judici i les jornades prèvies i posteriors, ell mateix observava cada dia com la seva pròpia imatge inundava les pantalles. La seva cara, les seves faccions, les seves paraules, entraven i sortien dels noticiaris televisius i es multiplicaven sense aturador per tots els canals d’informació i d’opinió digital. Això el va impactar. No hi estava acostumat. Durant els deu dies que va durar la vista al Tribunal Suprem, les seves particularitats físiques van traspassar domicilis i es podien contemplar a l’hora de sopar entre famílies, al mòbil mentre es viatjava en transport públic, o al portàtil en la solitud d’un despatx. “He arribat a pensar que aquell personatge que tothom veia projectat a les pantalles no era jo”.
Darrere unes petites ulleres rodones, transmet una mirada alerta i curiosa, que destaca dins d’un cos enorme. S’expressa molt de pressa, amb poquíssimes pauses entre frases, quasi sense punts i a part, però no deixa de sospesar cada paraula. “Hem patit amb vostè”, explica que li diuen pel carrer ciutadans que l’aturen en reconèixer-lo. Els que pretenen increpar-lo, que també n’hi ha, eviten fer-ho de cara i més aviat s’amaguen en l’anonimat de les xarxes socials.
PUBLICITAT
La creença que la justícia no és igual per a tothom o que no s’estableix la mateixa vara de mesurar ve de molt lluny. Aquest cas no hauria estat el mateix —ni en la seva forma, ni el seu fons, ni en la seva resolució— si l’acusació particular no hagués estat exercida per la parella d’Isabel Díaz Ayuso. I si el nucli de la causa penal no hagués estat la filtració d’un correu electrònic relatiu al frau a Hisenda d’Alberto González Amador i a les seves negociacions amb la fiscalia per pactar amb el ministeri públic. Potser tampoc hauria estat igual si un expresident de govern espanyol no hagués proclamat: “Aquell que pugui fer, que faci”. Era la primera vegada a la història espanyola que un fiscal general de l’Estat s’asseia al banc dels acusats. La presidenta de la Comunidad de Madrid va celebrar sense dilació i amb grans escarafalls la sentència condemnatòria, que no va ser per unanimitat.
Mena i Jiménez Villarejo
La justícia és una paraula massa gran, sosté Álvaro García Ortiz. Segurament és una paraula tan grandiloqüent com la seva representació al·legòrica: la deessa grecoromana amb la bena als ulls, la balança i l’espasa. “Els fiscals hem de limitar-nos a ser honestos funcionaris que treballen per resoldre conflictes. I per intentar que tothom sigui tractat igual. Aspirar a això és la clau d’aquest ofici”. José María Mena i Carlos Jiménez Villarejo aplaudeixen apassionadament aquestes paraules de García Ortiz. Tots tres coincideixen en un acte organitzat pel col·lectiu barceloní “Un dels nostres” per homenatjar l’ex fiscal general “pel seu ferm compromís amb el dret de la ciutadania a una informació veraç”. I per la “seva valenta defensa de la carrera fiscal davant de la manipulació i la desinformació”. Els dos històrics juristes, que ronden els 90 anys, formen part dels referents de García Ortiz. Quan el 1984, com a fiscals del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, van redactar i impulsar la querella del cas Banca Catalana, ell encara era un adolescent al seu salmantí poble de Lumbrales, però ja tenia previst cursar estudis de Dret i va seguir amb interès el cas.
García Ortiz es troba en companyia d’amics. A part de Mena i Jiménez Villarejo, té al costat la fiscal en cap de Barcelona, Neus Pujal, el fiscal de Sala contra delictes d’Odi, Miguel Ángel Aguilar, i altres fiscals pertanyents a la Unión Progresista de Fiscales (UPF), associació que ell mateix havia presidit durant uns anys. Se sent a gust i se li nota. De seguida es treu l’americana, i es queda en cos de camisa. Camisa clara i corbata fosca. Poca gent l’ha vist vestit d’una altra manera. Ni quan residia a Menorca, on va començar la seva carrera fiscal. A Menorca s’hi va estar tres anys, destinat a la Fiscalia de Maó. Des de març de 1999 fins a desembre de 2002. Era fiscal coordinador i tots els casos importants que es produïen a l’illa arribaven a la seva taula, com va ser el de l’inspector en cap de la policia nacional de Ciutadella, Enrique Morales, acusat d’estar implicat en una xarxa de prostitució, i que, finalment, va ser declarat innocent per l’Audiència de Palma.
Álvaro García Ortiz promet el càrrec de fiscal general de l’Estat l’agost del 2022; en presència del rei Felip VI, el president del Govern, Pedro Sánchez, i el president del Tribunal Suprem i del CGPJ, Carlos Lesmes. Fotografia de Fernando Calvo. Ministeri de Presidència
Durant la seva llarga etapa com a fiscal al Tribunal Superior de Justícia de Galícia es va especialitzar en medi ambient. Des de Fiscal Especial Coordinador d’Incendis de la Comunitat Autònoma, fins a l’assumpció del cas Prestige, que li va donar una inevitable rellevància en la seva carrera.
PUBLICITAT
No amaga ni ha amagat mai el seu tarannà d’esquerres. Per això es va integrar i va participar activament en la Unión Progresista de Fiscales, a la qual també pertanyien Mena i Jiménez Villarejo. És una associació als antípodes de l’APIF (Asociación Profesional Independiente de Fiscales), organització que va personar-se ràpidament com a acusació popular en la causa contra García Ortiz. En la llista d’acusacions populars que van acompanyar el seu processament, hi figurava també el col·lectiu d’inclinació ultradretana Manos Limpias. L’APIF és una associació minoritària dins de la carrera fiscal i es defineix d’ideologia conservadora i liberal. Defensen que la Fiscalia estigui allunyada de la politització, encara que a ningú no se li escapa que, en la seva pràctica habitual, s’afanyen a polititzar-la.
Contra la por
García Ortiz se sent còmode exposant les seves idees, sobretot si es tracta d’un àmbit reduït i amical. No és home de multituds. Afirma sense fissures que la por s’ha d’allunyar de les nostres vides, perquè una societat amb por “és una societat paralitzada”. És partidari d’aixecar la veu i dir allò en què es creu. Vivim en una societat complexa i quan volem exercir els nostres drets, alguns pretenen col·locar-nos en la por. No hem de caure en mans d’aquells que ens volem com un ramat. No tenir por de proclamar la veritat és la manera d’avançar.
Davant d’aquest discurs contra la por José María Mena afegeix que “la por se supera col·lectivament” i que “nosaltres dos (referint-se a ell mateix i a Jiménez Villarejo) vivim amb perplexitat i ràbia personal el fet de veure que, ara que marxem, tornen els fatxes.”
Amb un somriure murri, i després d’aplaudir amb entusiasme la frase del seu col·lega, García Ortiz fa una crida contra la conformació i contra la resistència. Reconeix que “no podem estar sempre resistint. Pot estar bé resistir en un moment determinat. Però s’ha d’avançar. Cal proposar, emocionar-se, entusiasmar-se, donar pas, avançar, no podem estar rebent i rebent. I aguantant-nos.”
Ara continua exercint com a fiscal a la Secció Social de la Fiscalia del Tribunal Suprem. La seva defensa ha recorregut contra la sentència del Suprem al Tribunal Constitucional. El seu recurs denuncia la vulneració de diferents drets fonamentals durant el procés, incloent-hi la llibertat d’expressió i la presumpció d’innocència.
