El 21 de febrer de 1972, el president Richard Nixon, la seva esposa Pat i el conseller de seguretat nacional, Henry Kissinger, aterraven a Pequín en una visita històrica, amplificada per les imatges en directe de la televisió. Els Estats Units i la República Popular de la Xina estaven als antípodes ideològics. En plena guerra freda, Nixon volia desenganxar el país asiàtic de la Unió Soviètica, ambdós comunistes, convençut que aquesta moguda inesperada l’ajudaria a guanyar aquella guerra. I així va ser gràcies a la feina feta per Kissinger.

Al director teatral Peter Sellars mai li han faltat les idees. Deu anys després d’aquella visita, li va proposar al jove compositor John Adams que en fes una òpera, i a la poeta Alice Goodman que escrivís el llibret, la qual cosa va fer en vers. El 1987 Nixon in China s’estrenava amb èxit a la Grand Opera de Houston. I des d’aquell moment, l’òpera ha tingut un llarg recorregut amb diferents produccions. Una d’elles, la que firma John Fulljames, coproduïda pel Teatro Real, Den Kongelige Opera de Copenhague i la Scottish Opera s’ha estrenat ara a Madrid. De fet, és la seva estrena a Espanya.

L’òpera té tres actes ben diferenciats. El primer explica l’arribada a Pequín de Nixon i el seu seguici, la trobada amb el primer ministre Zhou Enlai i amb un president Mao Zedong quasi octogenari i d’escassa salut. Mao parla en termes més aviat filosòfics mentre Nixon ho fa des de la geopolítica. El segon acte se centra en la figura de Pat Nixon, a qui les autoritats xineses havien preparat tota una colla de visites (a una granja de porcs, a una escola, a un hospital…), i també l’assistència a la representació d’un ballet revolucionari creat per Jiang Qing, esposa de Mao i una de les impulsores de la terrible Revolució Cultural.

Com tots els ballets i òperes de Jiang, El destacament roig de dones és d’un gran simplisme. Explica la història d’una noia abusada per un terratinent i com se n’allibera i s’uneix a l’exèrcit revolucionari. Pat es veu reflectida en la noia maltractada, però malgrat les humiliacions i les depressions que pateix, fa un discurs ple de frivolitats insistint en els seus orígens humils, la qual cosa, diu, fa que per a ella cada dia sigui Nadal.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

En el tercer i darrer acte, el to canvia radicalment. L’últim dia de la visita històrica és el moment de la memòria i la nostàlgia. Les dues parelles reflexionen per separat sobre el seu passat, el recorregut que han fet junts a la vida i el que han aconseguit. La darrera paraula la té un insomne Zhou.

Adams va construir una partitura en què l’estructura formal respon a la tradició operística decimonònica amb àries, duos, concertants, cor, ballet i unes gotes wagnerianes, ancorada, però, a l’òpera del segle XX, a partir de Richard Strauss, però sobre tot, al minimalisme de Philip Glass o Steve Reich. A l’orquestra tradicional hi va afegir instruments electrònics. Pel que fa a la veu, hi ha moments amb un tractament amplificat que les fa entenedores sobre el dens volum orquestral.

Quan Nixon in China es va estrenar el 1982 les imatges d’aquella visita històrica encara eren molt presents. La baixada per les escales de l’avió presidencial, la uniformitat absoluta dels xinesos que els rebien i el contrast de l’abric vermell de Pat Nixon, les desfilades i les salutacions en un país que fins llavors vivia molt tancat. Ara ha passat mig segle. Aquelles imatges icòniques al seu moment s’han anat esborrant. Avui Xina és el principal soci comercial de més de cent vint països. Pequín i Washington mantenen una incruenta guerra comercial i estratègica, i Rússia i la Xina són aliats.

 

Kim (Mao) i Melrose (Nixon), en una escena del primer acte de 'Nixon in China'.

Kim (Mao) i Melrose (Nixon), en una escena del primer acte de ‘Nixon in China’.

 

Per això, el director d’escena John Fulljames ha tingut l’encert de situar l’òpera en un gran arxiu amb prestatgeries plenes de caixes. Mao ha mort i es cataloguen imatges i documents que es van projectant els quals demostren l’abast d’aquella visita, però també es veuen imatges posteriors per explicar com van acabar els dos líders. Mao va morir quatre anys després i Nixon, va haver de dimitir per l’escàndol del Watergate. Al final, tots van a parar dins d’una gran caixa, la caixa de la història. Aquest plantejament de Fulljames, amb escenografia i vestuari de Dick Bird, és d’una gran eficàcia.

Donant vida a aquests personatges de la història recent hi havia un estol molt homogeni de bones veus, tots ells excel·lents actors, començant pel baríton Jaques Imbrailo en el paper d’un Zhou Enlai gran i carregat d’espatlles, el qual amb la seva veu molt bonica trametia la profunditat d’una vida política intensa. La intervenció de la soprano Sarah Tynan en el paper de Pat Nixon va ser brillant sobre tot en la gran ària que Adams reserva al personatge al segon acte. El baríton Leigh Melrose era un Nixon de gran impacte vocal al primer acte, extravertit i ple de vitalitat quan arriba a Peking, i intimista al final, quan el record del passat l’omple de nostàlgia.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

A Mao i a la seva dona, Adams els dona la vocalitat més aguda. El tenor Alfred Kim jugava molt bé la fragilitat física del líder xinès amb la força de la seva habilitat política. La soprano Audrey Luna era una Madame Mao que lluïa tota la coloratura que reclama la partitura. Les tres secretàries de Mao eren Sandra Fernández, Gemma Coma-Alabert i Ekaterina Antípova. Els seus papers implicaven una interpretació vocal i actoral mecànica que van executar perfectament. Borja Quiza era el Kissinger més aviat poca-solta que reclama el paper. John Ross firmava la coreografia bonica i ben ballada per set ballarines.

La coreana Olivia Lee-Gundermann substituïa al podi a Ivor Bolton i la seva prestació va ser de primer ordre demostrant un gran coneixement de la partitura que acabava de dirigir a Dortmund. El cor i orquestra titulars del Teatro Real van respondre amb escreix.

La qualitat d’aquesta producció de Nixon in China i les moltes que ja s’han fet des de la seva estrena absoluta el 1987 són la demostració que l’òpera contemporània vinculada a la història recent funciona.

 


Òpera vista el 17 d’abril.