Poca música, massa lletra i molta aigua

Tot i les limitacions que implica la representació operística a l‘escenari sobre el llac del festival de Bregenz, la música sempre ha ocupat el seu lloc en les monumentals posades en escena de les òperes més populars. Enguany, però, s’ha primat la paraula per damunt de la música en la producció de Der Freischütz (El caçador furtiu) de Carl Maria von Weber, partitura fundacional de l’òpera alemanya. El resultat és una obra de teatre amb interludis musicals. Això sí, amb una escenografia espectacular que és la que mana.

Philipp Stölzl, que ja havia fet Rigoletto (2019-2020), un dels grans èxits del Festival, firma la producció en què ha portat a l’extrem el caràcter fantàstic de l’òpera de Von Weber convertint-la en un conte de terror. Situa l’acció al moment que diu el llibret, després de la Guerra dels Trenta Anys. A partir d’aquí, la cosa canvia. Un poble amb cases i església mig derruïdes emergeix de les aigües fosques d’un llac glaçat. És una barreja entre un dels quadres hivernals de Breughel el Jove, i la pel·lícula Sleepy Hollow de Tim Burton. Abans de començar ja se senten els sons inquietants i sinistres d’animals i del vent.

A diferència de posades en escena anteriors a Bregenz com poden ser Madama Butterfly o Turandot que jugaven amb la verticalitat de l’escenografia i donaven molt joc a tota mena d’acrobàcies aèries amb caigudes teatrals al llac Constança, a l’escenari d’El caçador furtiu hi ha més amplada i menys alçada. Sobre l’estany real se n’ha creat un d’artificial de mil quatre-cents metres quadrats que arriba arran del públic. De l’aigua gèlida apareixen i desapareixen monstres. Els artistes estan gairebé sempre a l’aigua. I Kaspar, a l’escena terrorífica del congost del Llop, forja les bales màgiques estant en remull, però encerclat de foc.

L’espectacle comença amb dos morts, Agathe i Max, els protagonistes. Ell ha cavat la fossa per l’enamorada i és penjat un cop acabada la feina. El fèretre de la noia arriba en processó presidida per un sacerdot, el qual, però, es descobreix i és Samiel, el diabòlic Caçador negre que segons l’original té un paper parlat i breu i aquí es converteix en el deus ex machina al voltant del qual gira tota la dramaturgia. Aquest començament és de fet un final possible, perquè Samiel fa córrer enrere les manilles del rellotge del campanar i la història comença segons el que van escriure Von Weber i el llibretista Friedrich Kind.

O no, perquè a més de donar tot el protagonisme a Samiel, Stölzl deixa de banda les parts parlades de l’original i les substitueix amb grans tirallongues de text creat per a l’ocasió per Jan Dvorák. Pel que fa a la música, desapareixen grans moments de l’obra com la part més coneguda de l’obertura, la primera ària d’Agathe, també escurça la segona intervenció de la noia i en altres moments, al cant hi ha intromissions parlades de Samiel. Al costat d’aquestes retallades, hi ha afegits fragments musicals interpretats per un grup format per clavicèmbal, contrabaix i acordió que toca des del mateix escenari.

En la dramaturgia que firma Olaf A. Schmitt, Agathe està embarassada de Max. En una concessió als temps que corren, Ännchen, la cosina i amiga de la protagonista, és lesbiana i les dues noies es preparen per fugir plegades. Abans, però, la parenta canta la seva ària acompanyada d’una exhibició de natació sincronitzada a l’estil d’Esther Williams. Aquesta no és l’única idea kitsch. El príncep Ottokar va disfressat de Lluís de Baviera i arriba dalt d’una carrossa digna de Disney.

Els personatges de Samiel i Kaspar, en una escena del segion acte de ‘Der Freischütz’, al Festival de Bregenz. Fotografia d’Anja Koehler.

I la música? Doncs ben escassa. Orquestra i cantants tenen poca feina. A Bregenz sempre es fa difícil valorar justament les prestacions orquestrals i vocals. L’orquestra toca des de l’auditori interior i els cantants ho fan amb micròfon. Sempre hi ha tres repartiments. En el que fa referència a aquesta crònica, tot i la dificultat acústica i teatral, destacava el tenor Mauro Peter en el paper de Max, la soprano Katharina Ruckgaber en el d’Ännchen i la també soprano Nikola Hillebrand en el de Agathe. El baix Christof Fischesser era un Kaspar ben terrorífic com reclama el paper. Erina Yashima dirigia l’Orquestra Simfònica de Viena i el cor de l’Orquestra Simfònica de Praga. Les dues formacions, sobretot la coral, van tenir molt poc impacte. El gran triomfador de l’espectacle va ser l’actor i acròbata Niklas Wetzel en el paper de l’omnipresent Samiel.

Aquest Freischütz implica dues renúncies importants del festival i totes negatives. A Bregenz sempre ha dominat l’espectacularitat de les produccions, però la música sempre hi era malgrat les limitacions de temps (els espectacles no poden durar més de dues hores sense entreacte). Aquí s’ha relegat la música al paper de ser l’il·lustradora d’algunes escenes teatrals. La segona renúncia és la d’obrir el festival a un públic internacional. En aquest Caçador hi ha subtítols i només en alemany per a les parts cantades que són molt poques. Mirar-se el melic mai és bona política.

Una decepció…

Prometia força i ha estat una decepció l’estrena absoluta de l’òpera Hold your breath (Aguanta la respiració) de la compositora Éna Brennan amb llibret i posada en escena de David Pountney, que havia dirigit aquest festival durant una dècada. L’òpera es va representar en un dels tres espais del certamen, al Werkstattbühne (sala tallers), un espai multiús apte per fer-hi una òpera en promenade si no fos que això del caràcter deambulatori del públic entre els artistes sona a naftalina de fa quaranta anys o més.

L’impressionant escenari de ‘Der Freischütz’, al Festival de Bregenz. Fotografia d’Anja Koehler.

L’òpera vol advertir dels perills d’un món en què uns pocs dirigeixen a la majoria, un món en què és difícil conservar la memòria, un món assetjat per perills desconeguts com el pop gegant que hi ha al sostre i baixa fins a tocar a terra on perd les potes. L’òpera, que no arriba als seixanta minuts, acaba amb els intèrprets fent marxar al públic de la sala demanant-los-hi que aguantin la respiració (el títol de l’òpera) perquè l’aire està enverinat. Molts espectadors van marxar del tot sense esperar que els artistes sortissin al vestíbul a rebre els aplaudiments.

Interpreten l’obra cinc cantants i tres ballarins. El nom dels diversos papers que representaven cadascun dels vuit intèrprets no feia més entenedora la història que es volia explicar. Escenogràficament, el millor era el pop, obra de l’artista Hugo Canoilas, autor també del pitjor que era el vestuari. El baríton Scott Hendricks en el paper d’Oficial cantava i donava ordres sense massa convicció al públic que transitava per la sala.

Sense ser res de l’altre món, la partitura tenia el seu interès. Interpretada per vuit instrumentistes de l’Orquestra Simfònica del Voralrberg (quatre cordes i quatre metalls), també incorporava música electrònica i sons d’una tempesta al llac així com el que se sent a nou metres de profunditat de l’aigua. Karen Ni Bhroin dirigia des d’una plataforma.

… i una alegria

Tanmateix, el Festival de Salzburg també va donar una alegria tot i que era en una de les activitats menors. Era un programa doble amb Rosinni i Puccini, La cambiale di matrimonio i Gianni Schicchi respectivament. L’alegria venia de sentir unes veus joves, de bona qualitat i bon nivell interpretatiu, a la majoria de les quals si ningú les espatlla els espera un bon futur. La doble representació era fruit d’un treball d’Opera Studio. Setze cantants havien seguit una classe magistral el mes de març amb la mezzosoprano Brigitte Fassbaender, a la que va seguir un treball intens de quatre setmanes amb ella. I d’allà, a l’escenari del teatre Kornmarkt. Als seus vuitanta-cinc anys la cantant alemanya segueix ben activa.

Les posades en escena de les dues òperes, molt senzilles, però funcionals, eren obra de la mateixa Fassbaender, més treballada la segona que la primera en què convertia l’avariciosa família florentina en la família Monster. Vocalment, van destacar la soprano Idil Kutay (Fanni i Lauretta), Francesco Auriemma (Slook), Jacob Phillips (Gianni Schicchi) i Rommie Rochell (Zita). Al fossat hi havia l’Orquestra Simfònica del Voralrberg dirigida per Claire Levacher.