Els espectadors del Liceu, com els de tots els teatres històrics d’òpera, han creat el seu tabernacle emocional convertint en objecte d’adoració unes veus que han sabut trasbalsar al públic amb les seves extraordinàries facultats interpretatives. El cas més clar és el de la identificació de la Scala amb Maria Callas fins al punt que avui al teatre milanès encara hi ha qui es considera ‘vidu’ de la diva. A Barcelona han estat objecte d’aquesta adoració incontestada Renata Tebaldi, Montserrat Caballé i més recentment Edita Gruberova traspassada aquest dilluns.

La mort de la soprano eslovaca a 74 anys deixa orfes a una bona colla de liceistes, els quals, quan Gruberova actuava al teatre de La Rambla podien aplaudir-la durant gairebé mitja hora, tirar-li flors i paperets de colors i mostrar pancartes amb el seu retrat o amb l’escrit: ‘Edita, tu sola sei la regina’ en referència als papers de les tres reines protagonistes de la trilogia Tudor que va fer Donizetti al voltant d’Isabel I d’Anglaterra (Anna Bolena, Maria Stuarda i Roberto Deverux) i que la cantant va interpretar tantes vegades.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

De fet, la seva relació amb una corona ja venia des de bon començament de la seva carrera, quan es va donar a conèixer a Viena el 1976 interpretant el paper de la Reina de la nit a La flauta màgica de Mozart. I avui, molts obituaris li reten homenatge qualificant-la de ‘La reina de la coloratura’, perquè això, la coloratura, la seva capacitat extraordinària de fer tota mena d’agilitats i ornamentacions amb una aparent facilitat i molta potència vocal, era el bé més preuat d’aquesta soprano lírica-lleugera que regalava a palades al seu públic fidelíssim.

 

 

Seguint amb la corona, podríem dir que va ser una de les reines del bel canto, d’aquella part de la història de l’òpera que va fer gran aquesta tessitura vocal a la qual Bellini, el ja citat Donizetti i un primer Rossini, van donar cèlebres pàgines. Però si bé el bel canto té unes fronteres cronològiques, la coloratura no. Hem citat Mozart, però també la recent programació al Liceu de l’òpera Ariadne auf Naxos composta a principis de segle XX, ho recordava. Allà Richard Strauss crea un personatge, Zerbinetta, que és coloratura en estat pur. Li dona una ària amb recitatiu, molt llarga i farcida d’agilitats endimoniades, de màxima pirotècnia vocal.

Un dels grans papers de Gruberova va ser precisament aquest i al Liceu el va interpretar en la temporada 1989-1990 i la 2002-2003. En aquesta darrera ocasió, la soprano ja començava a tenir una edat per fer el paper d’una joveneta desimbolta i enginyosa, però escoltant-la meravellaven els seus refilets sempre ben col·locats. De fet, la seva Zerbinetta que va interpretar arreu mantes vegades, és de referència.

Al Liceu hi va cantar en nombroses ocasions des del seu debut en aquest teatre el 1978 interpretant el paper de Konstanze de la mozartiana El rapte del serrall. Des de la temporada 85-86 i fins a mitjans de l’actual dècada Gruberova va estar present al Liceu gairebé cada any amb les seves heroïnes belcantistes. Ni tan sols va fallar quan, mentre el Liceu es reconstruïa després de l’incendi, el Palau de la Música acollia la programació del teatre en versió de concert.

Era estimada i adorada per un ampli sector del públic. I si alguna vegada no tenia el dia massa fi, que també passava, se li perdonava tot. L’afició incondicional sempre és així de generosa, cosa que naturalment, ella agraïa. Per això avui entre els liceistes són molts els que se senten orfes, vidus o vídues. I això no passa amb masses cantants.