Pablo Casado Blanco (Palència, 1981), president del Partit Popular (PP) des de juliol del 2018, diu que va entrar en política per dos fets: les lectures que va fer amb 14 anys mentre estava en un internat a Londres –entre d’altres Camí de servitud, del pare del liberalisme Friedrich Hayek– i per l’assassinat el 1997 del regidor del PP d’Ermua Miguel Ángel Blanco. Militant del PP des del 2004, l’any següent va ser elegit president de Noves Generacions a Madrid. Diputat autonòmic a l’Assemblea madrilenya el 2007 i diputat al Congrés des del 2011, va treballar durant dos anys (2009-2011) com a cap de gabinet de Manuel Pizarro i de José María Aznar. El gener del 2015 va ser nomenat vicesecretari de Comunicació del PP, pas previ a la seva arribada a la presidència del partit.

Llicenciat en Dret, la seva elecció com a president del PP va estar envoltada de polèmica pels dubtes sobre el seu currículum acadèmic. Se’n van qüestionar tant la llicenciatura en Dret a la Universitat Complutense com el màster en Dret Autonòmic i Local a la Universitat Rei Joan Carles. La Complutense va desestimar les presumptes irregularitats, però el cas del màster va arribar fins al Tribunal Suprem. Els jutges, finalment, el van exonerar dels delictes de prevaricació i suborn, tot i admetre que va tenir un «tracte de favor».

Dos anys i mig després de substituir Mariano Rajoy al capdavant del PP, Casado no es pot deslliurar dels casos de corrupció que envolten el partit. Davant de la confessió de l’extresorer Luis Bárcenas que el PP va mantenir una caixa B de diner negre entre el 1982 i el 2009, Casado va renegar del passat, del qual va dir que ja no en parlaria mai més, i va declarar: «Aquest PP ja no existeix. A mi em van escollir fa dos anys en primàries els militants per passar pàgina de qualsevol conducta no exemplar i així ho he imposat» (COPE, 5-2-2021); «jo no puc fer-me responsable del que es va fer abans que arribés a la presidència del partit» (Onda Cero, 8-2-2021). Afirmacions molt diferents de les que feia quan va ser elegit president: «No pot aspirar a liderar el partit algú que no estigui orgullós del seu passat. Jo n’estic de José María Aznar, de Mariano Rajoy i de Manuel Fraga» i «em sento honrat d’haver estat el teu portaveu [dirigint-se a Rajoy] en els pitjors moments», va dir el 21 de juliol del 2018 en el congrés que el va elegir president del PP. I ho va repetir el 22 de setembre del 2019: «La veritat és que a l’última campanya gairebé he pecat de parlar massa del passat, però és perquè n’estic orgullós.»

«La veritat és que a l’última campanya gairebé he pecat de parlar massa del passat, però és perquè n’estic orgullós.»

L’elecció de Casado per presidir el PP va significar un gir a la dreta, amb propostes com tornar a la llei de l’avortament del 1985 (de supòsits) o la il·legalització dels partits independentistes. El seu discurs quasi únic ha sigut la crítica implacable al president del Govern, Pedro Sánchez, a qui ha qualificat de «president il·legítim» (29-11-2018), «traïdor», «incapaç», «incompetent», «mediocre», «mentider compulsiu» o «okupa», entre d’altres (6-2-2019). També li ha dit «covard» per no defensar el rei Felip VI dels atacs que ha sofert (Onda Cero, 28-9-2020). Ha manifestat en diverses ocasions que «el problema no és el PSOE, el problema és Sánchez» (El Español, 6-11-2019).

PUBLICITAT

Proximitat i ruptura amb Vox

L’obsessió amb Sánchez no ha variat, però la política del PP ha estat erràtica, amb apropaments a l’extrema dreta i girs al centre, sobretot quan hi havia una campanya electoral. Així, Casado defensava l’acord amb Vox i Ciutadans (Cs) a Andalusia (entrevista a l’agència Efe, 7-2-2019) o participava amb l’extrema dreta i Cs a la manifestació de la plaça de Colón de Madrid on es va manifestar contra el diàleg del Govern i la Generalitat i va demanar eleccions perquè «el temps de Sánchez s’ha acabat».

El 22 d’octubre del 2020, però, va trencar amb Vox, almenys simbòlicament, amb un duríssim discurs durant la moció de censura presentada pel partit ultradretà. Responent al qualificatiu de «dreta covarda» que Vox dedica al PP, Casado li va dir a Santiago Abascal: «No és que no ens atrevim o ens hàgim rendit o siguem covards, no; és que no volem ser com vostè, no som com vostè». «El que aquí es vota és si vostè està capacitat per ser president de la quarta economia de l’euro, i si el seu partit té l’experiència i la solvència per liderar la nació més vella d’Europa. La resposta ja era evident i ha quedat encara més clara: no», va seguir qualificant Vox de «pinça de Sánchez» que l’únic que pretén és «suplantar el PP». I va marcar distàncies entre els dos partits, «entre el liberalisme reformista i el populisme antipluralista, entre l’economia oberta i el proteccionisme autàrquic, entre la vocació europea i atlantista i l’aïllacionisme, entre l’interès general i l’oportunisme del com pitjor vagi, millor».

Dos mesos abans, el 17 d’agost, Casado havia destituït com a portaveu parlamentària Cayetana Álvarez de Toledo. Això no va comportar, però, pactes amb el Govern de Sánchez. «No es pot demanar al PP que doni suport a uns Pressupostos d’un Govern de Podem, que està demanant l’abdicació del Rei, que defensa la nació independent catalana, o almenys el dret a decidir dels independentistes, i que està intentant blanquejar Bildu», va explicar en una entrevista a La Razón (30-8-2020).

El relleu d’Álvarez de Toledo va desfermar una vegada més, però, les especulacions sobre un gir al centre. «El PP sempre ha estat al centre. D’ençà que sóc president del partit, fa dos anys, està al seu nivell més centrat des de l’any 95», va assegurar Casado a la mateixa entrevista. «És molt important que el PP torni a ser la casa comuna del centredreta, on hi caben democratacristians, conservadors, liberals, però també socialdemòcrates que estan avergonyits de la deriva del Partit Socialista amb els populistes de Podem, i els independentistes i batasunos», va afegir.

Ha qualificat Pedro Sánchez de «president il·legítim», «traïdor», «incapaç», «mediocre», «mentider compulsiu», «okupa» i «covard».

En una altra entrevista a El Mundo (6-12-2020), Casado insistia que «el PP representa ara millor els socialdemòcrates moderats que Sánchez» i reivindicava que els vots han d’estar al centre «perquè ara estan als extrems, a la radicalitat, i jo no crec en aquesta Espanya a garrotades, bipolar, que és el que pretenen els radicals extremistes d’ambdós costats de l’hemicicle».

PUBLICITAT

Flors i amenaces a Catalunya

Abans i durant la campanya per les últimes eleccions catalanes, les del 14 de febrer del 2021, Casado va visitar Catalunya quinze setmanes seguides amb un discurs més aviat conciliador. En una entrevista a La Vanguardia, va declarar, per exemple: «No es pot tenir un projecte a Espanya sense entendre les necessitats i els problemes de Catalunya»; «probablement hem comès l’error de parlar de Catalunya només en termes del procés […] La meva actitud no és revengista, vinc a escoltar i ser útil»; «no es persegueix ser independentista, el que es persegueix és la il·legalitat».

Proposava també un nou model de finançament autonòmic. «Catalunya el necessita. No fa falta compartir el mantra independentista de l’“Espanya ens roba”. Del que es tracta és de treballar sobre el model. El que millor va funcionar va ser el del 2002» (amb el Govern d’Aznar). Criticava Sánchez per no executar les inversions a Catalunya i defensava una rebaixa dels impostos perquè tornessin les empreses que han marxat. En una altra entrevista a RAC1 (10-2-2021), va dir que no li havien agradat les càrregues policials de l’1-O i que no va parlar en roda de premsa aquell dia perquè discrepava de la versió oficial del PP.

Unes posicions allunyades del que defensava poc després de ser elegit president del PP, en què proposava l’aplicació de l’article 155 de la Constitució sense límit de temps, incloent-hi la intervenció de TV-3, el control dels Mossos d’Esquadra i el nomenament de consellers per part del Govern central. Ho va dir en un acte de campanya de les eleccions andaluses (29-11-2018) i en una entrevista a Efe va declarar dos mesos més tard: «L’agenda que estem veient a Catalunya és l’agenda d’ETA, és a dir, l’agenda del nacionalisme que s’alia amb l’esquerra acomplexada i apaivagada.»

El relleu d’Álvarez de Toledo va desfermar una vegada més les especulacions sobre un gir al centre.

Abans de les eleccions generals del 28 d’abril del 2019, va precisar que si no podia aplicar el 155 controlaria els Mossos amb la llei de Seguretat Nacional o la llei de Seguretat Ciutadana i va afegir al seu pla per a Catalunya una llei de llengües per reforçar el castellà com a llengua vehicular. Les llengües cooficials –català, basc i gallec– no han de ser un requisit, segons Casado, sinó un mèrit.

Qui la fa, la paga

Casado va rebre la sentència del Tribunal Suprem sobre el procés sobiranista, el 14 d’octubre del 2019, amb l’afirmació de «qui la fa, la paga», i, enmig de la campanya electoral del 10 de novembre del 2019, va proposar, en una intervenció al Congrés dels Diputats, diverses mesures: recuperar el delicte de rebel·lió impròpia, que no requereix violència; tipificar el delicte de referèndum il·legal; que els condemnats per rebel·lió o sedició hagin de complir íntegrament les penes; que el Govern central recuperi les competències penitenciàries; prohibir l’indult en cas de sedició o rebel·lió; que els partits amb dirigents condemnats per aquests delictes no puguin rebre fons públics; modificar la llei audiovisual per evitar la «propaganda independentista», i reforçar la inspecció educativa «per evitar l’adoctrinament a les aules». A la mateixa campanya, va deixar anar que «el nacionalisme és profundament anticatalà» (El Español, 6-11-2019).

La pandèmia del coronavirus ha estat per al líder del PP un altre motiu d’enfrontament permanent amb el Govern. Ha dit coses com aquestes: «Amb poders màxims, [el Govern] ofereix eficàcia mínima»; «més que un comandament únic, el que hi ha és un caos únic»; «és fals que aquesta pandèmia no es pogués preveure»; «aquest Govern ha prioritzat la ideologia per sobre de la protecció de la població» (El Mundo, 5-4-2020). O aquestes altres: «El còctel explosiu han sigut les mentides, l’arrogància i la incompetència. La crisi ha superat clarament el Govern […] La imatge que quedarà d’aquest Govern és la d’un test fals». «A Espanya està funcionant tot menys el que depèn de Sánchez», va reblar a l’Abc (12-4-2020).