Membre de la Reial Acadèmia Espanyola

Carme Riera (Palma, 1948) acaba de publicar Gràcies, un relat personal sobre la seva trajectòria literària per agrair la fidelitat dels seus lectors durant més de cinquanta anys d’escriptura ininterrompuda. Des de Te deix, amor, la mar com a penyora, el seu primer i celebrat títol, l’obra de Carme Riera no ha deixat de créixer amb el temps, incrementant el seu cabal i la seva importància, sensible sempre a multitud de gèneres, des de la novel·la epistolar fins a la novel·la històrica, passant per l’assaig i el conte. Al seu torn, Riera, treballadora incansable, ha mantingut una activitat acadèmica rellevant, que va culminar finalment amb l’ingrés a la RAE el 2012, on ocupa la cadira n. Dona de lletres amb majúscules, guardonada amb premis importants, entre els quals destaquen la Creu de Sant Jordi (2000) i el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (2015), Carme Riera és una veu referencial de la cultura mallorquina, catalana i espanyola.

Vostè explica que va ser una nena extremament tímida. L’escriptora va néixer d’aquesta desharmonia amb la realitat?

Pot ser, sí, i de fet hi ha casos similars d’aquest desajust en altres escriptors; però, més que desemparada, em sentia ruca, perquè no vaig aprendre a llegir fins tard i em costava molt; i, a més, no m’interessava gens. I potser per això la timidesa va anar augmentant i em va fer sentir una mica fora de lloc.

Explica que es va criar en un àmbit domèstic i femení en el qual destacaven la figura de la seva àvia i la de les seves ties.

Sí, em vaig criar dins d’un cercle de dones. Totes parlaven molt i jo les escoltava amb atenció perquè la timidesa, precisament, m’impedia intervenir. A més, en aquella època, els nens érem figures marginades, no se’ns feia gaire cas, no com passa ara.

Aquest desajust amb la realitat em recorda la frase de Camus «si el món fos obvi, l’art no existiria».

Segurament. N’hi ha una altra de Mario Vargas Llosa que diu que, si estiguéssim d’acord amb el món, no escriuríem. I estic d’acord amb ell. No podem canviar el món, és evident, però nosaltres sí que podem transformar-nos. Jo sempre dic que a mi m’agradaria escriure el llibre que li canviés la vida a algú i, potser, pot passar, perquè hi ha llibres que a mi m’han transformat.

Com quin?

El Quixot. El punt de vista de Cervantes sobre la ironia m’ha ajudat a entendre que les coses no són ni blanques ni negres, que poden ser grises, i que, si tot fos claríssim, jo no escriuria.

Potser per aquesta ambigüitat i aquesta manca de pretensió científica la literatura expressa la realitat de manera tan convincent, no?

Potser la filosofia escriu amb un llenguatge moltíssim més clar que el de la literatura. En qualsevol cas, el que nosaltres intentem és el que a classe explicàvem sobre la connotació i la denotació. És a dir, utilitzar les paraules més clares i denotatives i que millor reflecteixin la realitat, perquè, al seu torn, tinguin ales i ens elevin per portar-nos lluny.

Alberto Blecua va explicar a classe que, finalment, la literatura eren les passions del cor humà, i que, per això, podem entendre Ulisses, Prometeu o Ana Ozores.

En efecte, i és veritat, perquè es tracta d’arribar al cor de la persona. La literatura ha de ser fosca, però alhora transparent. Quan Góngora diu, «erizo es el zurrón de la castaña», al principi ens pot sorprendre, però, en realitat, és molt diàfan, perquè, si mirem una castanya a l’arbre quan encara no és el fruit que coneixem, observem que és punxeguda com un eriçó.

PUBLICITAT

Aquest vers que diu em porta a un altre de Rubén Darío que la va marcar: «Los suspiros escapan de su boca de fresa…»

«…que ha perdido la risa, que ha perdido el color». Però aquí, més que el llenguatge, el que m’atrapa i em sedueix és el ritme, la melodia.

En la seva obra, la presència del mar és una constant. Té a veure amb el seu origen illenc, amb l’ànima mediterrània?

Els mediterranis, sincerament, tenim una sensibilitat especial. És la visió del mar, sí, la relació que s’hi estableix; i si s’ha nascut en una illa, potser encara més, perquè estàs envoltada de mar pertot arreu. És la insularitat. A Mallorca no tant, però a Menorca, els dies de tramuntana forta no apareixen ni s’albiren ni vaixells ni avions. És l’aïllament.

El mar com a representació del desconegut, del misteri?

Sí, i el mar també com a símbol de vida. Per als illencs, el mar és un lloc en certa manera amable, encara que sabem també com pot arribar a ser de terrible. Pel mar sorgia l’horror, és a dir, els pirates que atacaven Mallorca durant segles.

Abans ha comentat que quan era petita li costava aprendre a llegir, però alguna vegada ha explicat que, malalta a casa, va aprendre a escriure gràcies a les cartes dirigides a les seves amigues.

Sí, els escrivia per explicar-los què em passava, perquè feia molt poc que havia descobert que era capaç d’aprendre a llegir i a escriure. Després, vaig començar a escriure versos. Era una manera de bolcar sentiments i sensacions adolescents. Més tard, el paper es va convertir en un confident, perquè podia explicar-li el que volia i semblava que el paper m’escoltava.

De fet, la carta, és essencial en l’estructura de Te deix, amor, la mar com a penyora, el seu primer llibre del qual fa cinquanta anys.

Sí, cinquanta anys que han passat tan de pressa que gairebé no me n’he assabentat. Em sento molt agraïda a les persones que el van llegir, ja que permet que ara vostè m’estigui entrevistant.

A Montserrat Roig i a vostè van intentar enfrontar-les. Expliqui-m’ho una mica més, per favor.

Montserrat Roig era molt més coneguda que jo, i, a més, era de Barcelona, periodista i políticament molt militant. Jo no. Em dedicava a estudiar i a treballar per a la Universitat. Quan vaig publicar Te deix, amor, la mar com a penyora va ser un gran èxit i es va reeditar de seguida, i, llavors, alguns periodistes van intentar que parléssim malament l’una de l’altra perquè aquest joc del món literari sempre dona molt de si i fa créixer el nombre de lectors; i, sobretot, perquè també hi havia Mercè Rodoreda, que no ens estimava gaire a cap de les dues.

«He complert una cosa que li vaig prometre a Montserrat Roig quan va morir: que parlaria d’ella en públic sempre que en tingués ocasió, que la recordaria.»

Les considerava poc?

Més que poc, Rodoreda no ens estimava gens. I, bé, entre la Montserrat i jo va sorgir l’amistat. I llavors vam pactar que no deixaríem mai que un periodista ens enfrontés. I no solament això, sinó que vam decidir que no diríem mai mal l’una de l’altra i que n’obviaríem qualsevol referència. I ho vam complir. I a més he complert una cosa que li vaig prometre quan va morir: que parlaria d’ella en públic sempre que en tingués ocasió, que la recordaria.

El que explica exemplifica la solidaritat entre dones de la qual vostè reflexiona a Gràcies. Com incorpora el feminisme en la seva obra?

Jo solament he escrit una novel·la feminista militant, que és Una primavera per a Domenico Guarini. Jo soc feminista senzillament com a dona. Si escric un llibre, segurament hi haurà referències sobre l’assumpte, però no soc una escriptora que des de la ficció defensi aquesta qüestió, en tot cas, hi serà subjacent, hi rondarà per sota. I, sens dubte, al meu entendre, el món de les dones i sobretot el de les escriptores ha de ser evidentment solidari. Potser, les persones més pròximes a mi, des del punt de vista de l’escriptura, són dones.

L’escriptora Carme Riera a la llibreria Alibri de Barcelona. Fotografia de Jose A. Santos.

L’única ciutat real que apareix a les pàgines d’El Quixot és Barcelona. Francisco Rico va reivindicar la catalanitat de l’heroi cervantí davant de Jordi Pujol en un acte que…

I Pujol en comptes de dir «el ingenioso hidalgo» va dir «el ingenuo hidalgo». Jo era present en aquest acte.

«És absurd no reivindicar que Barcelona és l’única ciutat per la qual passa ‘El Quixot’. És propi de beneits.»

Es va equivocar Pujol? Va ser un lapsus?

No, no, ho va fer a posta, no va ser una relliscada. Era una manera de dir que no era el seu llibre. Jo mateixa li vaig regalar a Pujol El Quixot perquè el llegís.

I el va llegir?

No, però em va donar les gràcies. Li vaig regalar l’any 2005, quan jo era comissària de l’exposició que va organitzar el Tinell, i que va ser molt bonica, no per mi, sinó per la persona que la va dur a terme, Dani Freixas, l’arquitecte. Pujol ho va fer a posta per reivindicar que, per a ell, Cervantes podia ser tan pròxim com Goethe.

Aleshores, aquest gest és la reticència d’un nacionalisme a acceptar una tradició que també configura Barcelona?

Sí, un nacionalisme estúpid, perquè és absurd no reivindicar que Barcelona és l’única ciutat per la qual passa el Quixot. És propi de beneits.

Això té a veure també amb l’Escola de Barcelona, no? La generació de Barral, de Goytisolo i d’altres autors que sembla relegada, apartada.

Per al públic lector no ho està. Ara bé, des del punt de vista de les institucions… Però, a veure, qui no està relegat? És a dir, quin autor català està reivindicat? Els interessa, en el fons, la literatura als polítics catalans, tant si són nacionalistes com si no ho són?

No gaire. Però el que li plantejo és que la novel·la de Barcelona sembla que s’ha escrit en castellà. Marsé, Casavella, Mendoza…

Sí, menys Vida privada de Segarra.

Sí, ja m’entén. Però no és el mateix.

No, no ho és. És cert. L’absurd és no adonar-se que Catalunya és un país bilingüe. I si no s’accepta això és que s’és ximple i no es vol veure la realitat. Però de totes maneres el que sí que li diré és que ni tan sols els autors que escriuen en català se’ls reivindica. És a dir, als polítics actuals no els interessa la literatura.

PUBLICITAT

Tampoc el boom llatinoamericà? Per què a Vargas Llosa no li han fet un reconeixement? Vostè ho va demanar en un article a política&prosa.

Saps què em va explicar Vargas Llosa? M’ho va explicar uns quatre anys abans de morir. Que va anar amb els seus fills a recórrer Sarrià, on havia viscut anys enrere. I que, de sobte, una senyora, des del cotxe, li va fer senyals perquè s’acostés, i que quan s’hi va acostar, la dona li va etzibar que era un fill de puta. I per què? Perquè no havia reivindicat la qüestió nacionalista. Jo vaig demanar un carrer per a Vargas Llosa, sí. És que em sembla ridícul que la política no entengui que un escriptor com ell, des dels seus llibres, hagi situat Barcelona al mapa del món, escrivint part d’aquests llibres en aquesta ciutat. És d’una miopia extraordinària. És així. Què hi farem.

Passa una cosa similar amb Josep Pla.

I amb Pere Gimferrer.

Pot ser que la idea de normalització parteixi d’un error històric de no entendre precisament aquesta doble tradició?

Jo crec que sí. A més, passa una altra cosa. Jo escric en català. És la meva llengua. Estimo la meva llengua. Em sembla una llengua meravellosa. Però, a més d’això, resulta que n’hi ha una altra, que és el castellà. I jo no entenc per què això no es veu amb absoluta normalitat, que és el que hauria de ser. I encara passa una altra cosa: que es prefereix l’anglès. Jo vaig rebre de la Generalitat de Catalunya, per a un premi Blanquerna a Madrid, una referència d’aquestes en les quals a dalt del correu electrònic apareix save the date. Però, si us plau, que m’escriguin «reservi la data». Com pot ser que m’ho posin en anglès? Haurem de dir Generality of Catalonia? És absurd.

Ho és, sens dubte. Parlant del boom, voldria preguntar-li sobre Carmen Balcells, peça clau del món editorial barceloní.

Hi ha un deute contret amb ella, sí, perquè la Carmen va fer una cosa molt interessant: els autors del boom no se’ls va veure a cadascun per separat com un autor peruà, un autor colombià o un autor mexicà, sinó que se’ls va entendre com a autors en llengua castellana, i això, de cara a l’exterior va ser boníssim, un encert. A més, és clar, es van travar unes amistats importantíssimes entre els autors del boom i els de Barcelona com Carlos Barral, José Agustín Goytisolo, Jorge Herralde, Jaime Gil, etcètera. Seria absurd negar-ho.

Carmen Balcells sembla una d’aquelles figures catalanes genials i universals que apareixen de tant en tant, no?

Va ser extraordinària. No tenia ni el batxillerat, però posseïa una capacitat, una intuïció i una manera d’entendre les coses que, en fi, quan tu hi anaves, ella ja havia tornat tres vegades, perquè tenia una intel·ligència prodigiosa i una capacitat de trobar talent en la gent que, evidentment, ella representava sense cap mena de dubte. També, la Carmen, a vegades, podia ser molt dura. Una figura genial, sí.

Vostè combina la docència amb l’escriptura. Molts hem llegit els seus llibres i alguns fins i tot hem estat alumnes seus. En quin sentit hauria estat diferent l’escriptora sense la docent?

Jo volia ser metge, encara que si m’haguessin deixat ser-ho, també hauria escrit, perquè, a més, volia ser psiquiatre i els psiquiatres investigant la condició humana poden treure moltes novel·les, però no em van deixar, i llavors em vaig haver de dedicar a una altra cosa. També hauria volgut ser periodista i vaig anar a classes de periodisme, però la veritat és que no em va agradar gaire, i, en aquest sentit, jo he tingut el luxe de poder explicar literatura el matí i escriure la nit.

Però la va encotillar estudiar les grans figures literàries, ensenyar-nos-les i posar-se a escriure els seus propis llibres?

No, en aquest sentit, no. El que passava és que a vegades em comparava amb el que ensenyava i em sentia molt malament. Però, no, és un luxe escriure i ensenyar literatura.

Vostè parla de la por dels escriptors a Gràcies. De què ha tingut més por, de l’èxit o de la reiteració?

Més que por, em passa de vegades que no puc escriure perquè estic treballant en altres coses que m’impedeixen dedicar-me a escriure. Recordo que, quan treballava a la televisió, fins i tot, fent classes a la Universitat i a l’institut i amb un nen petit, volia escriure i no tenia temps ni tan sols per asseure’m a començar res.

S’ha parlat, històricament, de dones que es van iniciar en l’escriptura i es van acabar suïcidant. A què creu que es devia?

Sí, va passar, però també va passar el mateix amb alguns homes. Potser era la inseguretat. Els escriptors no som persones diferents, qui ho cregui així és un cretí, però sí que potser som una mica més sensibles que la resta, com a creadors que finalment som. I si diem més sensibles també podem dir més desubicats, i la desubicació sí que et pot portar al suïcidi.

Per acabar, vostè escriu que la literatura serveix per recordar allò que som, i que la literatura no és altra cosa que la història de la sensibilitat humana. I conclou que, per aquesta raó, la literatura interessa tan poc.

Interessen molt més els llibres d’autoajuda que la ficció, no? Però a través de la literatura podem entendre molt millor el món i sobretot el passat. És allò que va dir Quevedo: «escuchar con los ojos a los muertos y andar en conversación con los difuntos»; i això només t’ho pot donar la literatura, no la història.

Se sol dir que s’escriu del que es perd.

En certa manera, la literatura t’ajuda a esmenar, si és que es pot, la pèrdua. Per això, llegint, no sé si som més feliços o no, com es diu, però sí que ens ajuda a entendre’ns millor, i per això la lectura és tan important.