«Es considera exòtic que una persona visqui com pensa. Crida l’atenció». Així va respondre Pepe Mujica en preguntar-li si no el sorprenia que gent d’arreu del món fes cua per visitar-lo, entrevistar-lo i seguir de prop el seu pensament. Era l’agost de 2023, a la seva humil chacra dels afores de Montevideo, on el vaig entrevistar per a política&prosa. L’emblemàtic polític uruguaià, que va presidir el seu país entre 2010 i 2015 encapçalant la coalició d’esquerres Frente Amplio, sabia des de feia mesos que el seu cos ja no donaria gaire més de sí per lluitar contra el càncer. I, sent fidel als seus principis, va decidir desprendre’s de tots els compromisos i viure el temps que li quedava el més intensament possible amb la seva dona, Lucía Topolansky. Abraçava les idees que havia reiterat sovint: «Viure la vida és tenir temps per les grans coses quotidianes, eternes i permanents dels humans: la parella, els fills, uns pocs amics… I per cultivar això es necessita temps. Tu no pots anar al supermercat i comprar anys de vida.»

Mujica i Lucía havien comprat la chacra (petita casa de pagès) quan van sortir de la presó, el 1985, després d’haver passat tancats tretze anys durant la dictadura uruguaiana. Tant un com l’altra militaven al Movimiento de Liberación Nacional –Tupamaros (MLN-T) i allà es on es van conèixer i on es van enamorar. El llarg empresonament va arribar abans que decidissin establir-se com a parella. Ella, que prové d’una família acomodada, havia estudiat arquitectura, però no va tenir temps d’arribar a exercir. Mentre que ell, l’únic ofici que havia practicat per guanyar-se la vida era l’art de cultivar flors ajudant la seva mare en aquesta feina, que combinava amb la militància política.

 

Recomençar als 50 anys

En arribar l’amnistia política, a Mujica li faltava molt poc per complir els 50 anys i Lucía n’havia acabat de fer 40. Van retrobar-se. I van pensar que amb un trosset de terra podrien re-emprendre l’antic negoci de les flors de la mare i alhora ajudar a l’economia familiar cultivant gra i altres productes. Precisament, quan vaig arribar a casa seva per entrevistar-lo, Mujica em va rebre amb la camisa i els pantalons ben enfarinats. Disposava d’un molí manual amb el qual desfeia el blat de moro del seu tros per convertir-lo en farina per a les gallines. En aquell moment estava donant voltes a la maneta del molí mentre jo l’observava encuriosida. No va trigar ni un minut a dir-me: «Els periodistes que em veniu a entrevistar us sorpreneu perquè visc així, fent feines rudimentàries del camp, i sobretot perquè també vivia a la chacra quan era president. Però esteu equivocats si penseu que per a mi era un sacrifici. M’era molt més còmode això que no pas estar a la residència oficial del palau amb la parafernàlia que comportava.»

La sobrietat va ser una de les seves principals màximes: «Hi ha qui va dient que soc pobre o que visc pobrament. La gent tendeix a confondre sobrietat amb pobresa. I no és el mateix. La sobrietat dona llibertat. Necessitar molt és el contrari de la felicitat perquè et fa perdre llibertat i es converteix en un cercle viciós que es retro-alimenta. Sempre es vol més i més. I aleshores és imparable.»

Mujica va cobrar el sou oficial que li pertocava en els càrrecs polítics que va ocupar, però destinava una part del salari a inversions socials. Al costat mateix de la seva chacra queda la constància d’una moderna escola de formació agrícola per a joves amb pocs recursos, que es va construir quan era president i que es va mantenir posteriorment amb les aportacions que ell hi anava fent. Deia: «Si en tinc prou per anar al supermercat i per pagar les despeses de casa, per a què en vull més?» Un dels professors d’aquesta escola agrícola, amb qui vaig mantenir un curt diàleg mentre esperava el transport que em tornés a la ciutat, em va comentar: «No sé com acabarà aquest centre quan ell no hi sigui».

«La política ha d’anar modificant les seves maneres de funcionar al ritme que va canviant la societat, si no, es queda enrere»

Les idees i expressions que Mujica reiterava en diferents formats públics durant les últimes dècades, es van anar convertint en el teló de fons de la seva ideologia. Actituds com la seva es podrien atribuir a una mena de posat de cara a la galeria. Però no cal furgar gaire per comprovar que res més lluny d’això. Tot i així, ni ell mateix ni els seus assessors de la Presidència podien imaginar que la manera de fer i d’actuar que va esgrimir, i de la que en va fer bandera, confegirien un personatge carismàtic, que en poc temps despertaria l’admiració de propis i estranys.

 

Integració al Frente Amplio

Pepe Mujica i la seva dona van mantenir una colla d’anys el negoci de les flors, amb constants alts i baixos. Costava que prosperés perquè els temps i els costums havien canviat i la gent ja no feia servir en el seu dia a dia gaires flors naturals, ni per adornar la casa ni per portar al cementiri. Per altra banda, ni ell ni Lucía van deixar la política en sortir de la presó i això també requeria dedicació. Van fundar el MPP (Movimiento de Participación Popular) i es van integrar activament al Frente Amplio (FA), una coalició permanent de grups que incorpora des d’exguerrillers fins a socialdemòcrates, sense desdenyar mantenir aliances puntuals amb democratacristians. Va ser amb el FA que Mujica va ser diputat i  ministre d’Agricultura en el primer mandat del president Tabaré Vázquez (2005-2010) i posteriorment president del país durant cinc anys en guanyar les eleccions de 2009. Lucía Topolansky va ser vicepresidenta del govern (2017-2020) durant la segona presidència de Tabaré Vázquez.

L’enfoc que les persones intentem donar a la pròpia existència és recurrent en el discurs de Mujica. «La qüestió radica en poder-nos respondre sobre si la vida té sentit i trobar un sentit al miracle d’estar viu. L’única diferència amb la resta de bitxos és que nosaltres tenim consciència i, en part, només en part, podem incidir en el rumb de la nostra vida. No vull dir que sigui al cent per cent, però conscientment, podem fer-ho; o no. Aquest és un gran dilema. Si no et planteges l’interrogant et ve tot resolt. El mercat t’encaminarà i et passaràs la vida pagant quotes fins que et moris».

Els set anys seguits que, durant els tretze de presidi, va estar totalment incomunicat en obscurs i profunds calabossos de diferents presons i casernes, va donar moltes voltes al seu interior. Atenció: incomunicat volia dir que tampoc podia accedir a cap llibre ni a cap lectura, ni a cap paper, ni a cap llapis. Res. Es diu de pressa: set anys! I sense ser jutjat ni condemnat, enmig d’un buit legal que mantenia als guerrillers tupamaros més com a ostatges de la dictadura que com a presos. Mujica afirma que durant aquests anys d’incomunicació va descobrir el món: «Quina altra cosa podia fer, si no preguntar-me sobre el sentit de la nostra existència com a humanitat? I com que no tenia lectures per contrastar, jo mateix em feia les preguntes i les respostes. Actualment la gent no té temps de parlar amb ella mateixa i està molt lluny de conèixer el que porta a dins. Vaig fer com deia Machado en el seu poema: conversar amb l’home que sempre va amb mi.»

 

Perdonar als torturadors

En aquell llarg període els presos tupamaros van patir múltiples tortures i vexacions. En preguntar-li si es pot perdonar a un torturador, la seva resposta va ser clara i contundent: «El rancor no serveix per a res i no porta enlloc.» En aquesta línia, es va mantenir a favor de no derogar la Ley de la Caducidad (llei producte de la transició que no permet jutjar els crims de la dictadura), sobretot perquè els electors l’havien referendat dues vegades.

Empresonat per ser ‘tupamaro’, va estar set anys seguits, dels tretze de presidi, totalment incomunicat i sense accedir a cap lectura

Mujica s’ha mantingut crític amb els sistemes de representació política imperants. Estava a favor de buscar noves fórmules d’adaptació a la complexitat actual «perquè la política hauria d’intentar anar al davant de la societat i no a remolc, com acostuma a succeir. Les societats modernes són cada vegada més complexes i als sistemes els costa adaptar-se. No dic pas que el sistema de representació no serveixi, però si no s’afronten canvis profunds deixarà de servir. Sense anar més lluny, els polítics no haurien de decidir ells sols sobre la intel·ligència artificial i tot el que ens ve al damunt; decidir si hem de controlar-la o s’ha de crear un sistema de dret específic per a ella. En determinats assumptes s’ha de buscar la participació dels savis i experts que han posat un cap filosòfic a les possibles conseqüències. I per altra banda, també tenim un problema, detectat sobradament, amb la vellesa i la soledat. Com que vivim més, a les societats modernes queden una pila de vells sols i no s’aporten solucions per afrontar-ho. Amb aquests exemples el que vull dir és que els polítics estem reaccionant tard als nous reptes. La política ha d’anar modificant les seves maneres de funcionar al ritme que va canviant la societat, si no, es queda enrere».

En la seva etapa a la Presidència del país hi van haver llums i ombres, però va mostrar una talla política que el va convertir en un referent per a l’esquerra llatinoamericana. La despenalització de l’avortament, la legalització del matrimoni de persones del mateix sexe i la legalització, sota regulació estatal, de la marihuana van ser conquestes socials molt valentes. Quant a la millora de l’educació i a la construcció d’infraestructures, que eren dos dels seus objectius programàtics, no va aconseguir assolir allò que s’havia marcat. I li dolia: «Però vaja, alguna cosa vam fer. Potser haguéssim pogut fer més, però una mica es va avançar.»

Dels abundants polítics i periodistes espanyols que han passat per la seva xacra al llarg dels anys, Mujica recordava amb molta simpatia «la noia que teniu de vicepresidenta del govern» (referint-se a Yolanda Díaz) i «aquell  periodista català, de la tele, el Jordi» (referint-se a Jordi Évole, que el va entrevistar dues vegades per a La Sexta). Una menció a part li mereixia Miguel Ángel Revilla, amb qui ell i Lucía havien compartit uns dies a Cantàbria quan Revilla era president i del qual guardava un record positiu.

Quan fa uns mesos va saber que el càncer d’esòfag que patia se li havia estès, va preferir no sotmetre’s a més tractaments agressius ni a cap altra intervenció quirúrgica. Al seu cos de quasi 90 anys s’hi sumaven també les seqüeles que arrossegava degut als trets rebuts en un enfrontament amb la policia durant l’etapa de tupamaro. Ja tenia la carcassa prou maltractada. Les seves darreres setmanes les va passar tranquil·les a la chacra, fent allò que més li agradava: treballar amb el tractor, moldre el gra per les gallines i meravellar-se, al costat de Lucía, amb els colors intensos del camp uruguaià. Havia demanat que l’enterressin sota la sequoia del costat de casa, on també està enterrada la seva gosseta Manuela.