Allò que la Revolució dels Clavells va realitzar en la societat portuguesa, ho va fer Lobo Antunes en la literatura lusitana. Les seves primeres novel·les publicades –Memoria de Elefante, Os Cus de Judas i Conhecimento do Inferno, aparegudes entre 1979 i 1980– sorgien curulles de flors metafòriques, que eren nous clavells literaris que s’obrien. Escrites en un estil que impactava –una vegetació luxuriosa de tota mena de creativitats–, aquestes obres van agradar molt i, en realitat, van confirmar que el nostre esdevenir revolucionari no es dirigia cap a un col·lectivisme marxista molt arrelat, sinó cap a l’afirmació d’un complet individualisme contemporani. En el fons, la rebel·lió dels capitans seria la nostra última revolució liberal, la que finalment quallaria, per donar lloc a una Constitució que, amb set revisions, compleix ara mig segle. El somni que el segle XIX havia intentat realitzar sense èxit es complia finalment, després de l’enorme ensopegada històrica de la dictadura de l’Estado Novo (1933-1974).

D’altra banda, cadascuna de les entrevistes de l’escriptor d’èxit eren, en aquells dies, un cop d’Estat. Es proclamava a si mateix com un gran novel·lista, clarament superior a les figures consagrades a Portugal, i disparava en totes direccions. Al mateix temps, es revelava com un home fidel al cor de l’amistat: tractava amb afecte alguns, pocs, autors, col·legues de professió (Dinis Machado, José Cardoso Pires, Manuel da Fonseca), amb els quals practicava una fraternitat literària gairebé maçònica. En el seu rostre, que aviat es va fer conegut, hi havia almenys dues cares: la del tossut rondinaire, capaç de tota mena de sarcasmes, i la de l’home al caire de l’abisme de les més grans emocions, capaç de tota mena de tendreses.

La societat portuguesa va entendre ràpidament que tenia al davant un poeta condemnat a la prosa, cosa que ja havia passat en la història literària de Portugal. Els nostres dos grans novel·listes del segle XIX, Camilo Castelo Branco (1825-1890) i Eça de Queirós (1845-1900), van ser autors l’obra narrativa dels quals intercanviava lirismes, suaus en el cas del segon, i volcànicament romàntics en el cas del primer. Aquesta és la narrativa que agrada a Portugal: la que podria haver estat un poema. Aquella en què les paraules són conte, però també encanteri estilístic. La novel·lística de Lobo Antunes es va transformar en una referència clau del Portugal que es preparava per a l’entrada a la llavors CEE, produïda finalment el 1986: un país que volia per a si mateix abans que res l’Eldorado d’un desenvolupament social i econòmic segons la carta d’ajust europea.

PUBLICITAT

Novel·les molt ambicioses

Després d’haver-se confessat a si mateix en el tríptic inicial de la seva obra, on narra les seves experiències vitals com a psiquiatre i com a soldat immers en l’infern de la guerra colonial, Lobo Antunes va començar a confessar el seu país, a estudiar-lo. No és una casualitat que el primer llibre d’aquesta sèrie es titulés Explicação dos Pássaros, de 1981. Es tractava, de fet, d’explicar la història de Portugal a partir dels seus reflexos en el present. Van sorgir així novel·les molt ambicioses com a As Naus (el títol inicial del qual era O Regresso das Caravelas, títol del qual va haver d’abdicar perquè ja estava registrat legalment), de 1988. En aquesta obra hi veiem els avatars contemporanis, imaginats per Lobo Antunes, d’algunes grans figures de l’expansió marítima imperial lusitana. Es tracta d’una galeria de personatges que han tornat a la base nacional després de tots els seus viatges. En aquesta mateixa fase, hi hem de classificar Manual dos Inquisidores, de 1996, i O Esplendor de Portugal, de 1997.

Al mateix temps que sortien aquestes novel·les, Lobo Antunes anava publicant amb regularitat cròniques en el diari Público i en la revista Visão, referències fonamentals de la premsa portuguesa. Escrivia aquests textos amb una mica de fàstic, com va confessar diverses vegades, perquè temia que el desviessin d’aquest gran desideràtum, d’aquesta gran aventura de les seves novel·les, que eren el que, per a ell, comptava veritablement. En realitat, moltes d’aquestes cròniques constitueixen miniatures meravelloses que suren entre la narrativa i el lirisme: autèntiques obres mestres.

Segurament, algunes d’aquestes cròniques es transformaran en fites de la nostra història literària i quedaran consignades pels segles dels segles en els manuals on es tracti de llengua i cultura portugueses. No sempre la glòria i la immortalitat arriben a un autor on les estava esperant. Lobo Antunes considerava aquests textos breus com unes petites notes a peu de pàgina de les seves monumentals novel·les, però la vida menuda d’algunes d’aquestes cròniques aparegudes en la premsa es pot revelar més resilient i duradora que la d’alguns dels seus grans llibres de ficció.

La consagració internacional li va arribar poc després de ser entronitzat com un dels grans narradors del Portugal contemporani. No va ser difícil, perquè les seves referències literàries eren, sobretot, estrangeres: Céline, Faulkner, García Márquez, l’Updike d’El Centauro, el Daudet de Sapho, entre molts altres. Això significava que el lector francès, espanyol o anglosaxó se sentia estèticament a casa seva quan circulava per la seva obra. Pel que fa a Espanya, Lobo Antunes va ser sempre molt amable en les seves entrevistes en els mitjans del país veí, arribant a afirmar que no entenia la independència portuguesa. És impossible saber fins a quin punt aquestes declaracions d‘iberisme no estaven marcades per alguna cosa que tots els escriptors portuguesos saben: l’únic Nobel de literatura que hem aconseguit, el de Saramago, va venir per via espanyola o, si més no, la connexió espanyola de l’autor va ser decisiva per a l’obtenció d’aquest guardó.

Va somiar amb el Nobel

Els Nobel de literatura van, des del llunyà i oblidat José de Echegaray, arribant amb regularitat per a la llengua de Cervantes, com ocorre amb la llengua francesa, però el portuguès, com a idioma, no té aquest poder en els misteriosos mecanismes que presideixen l’atribució d’aquesta consagració literària. Lobo Antunes somiava amb el Nobel amb la tenacitat infinita dels nens, però no el va obtenir, fet que, com sabem almenys des del cas de Jorge Luis Borges, és una altra manera de ser reconegut i aconseguir la perennitat artística. Tan il·lustre és la llista dels autors que l’han obtingut com la dels que no l’han aconseguit malgrat haver-lo merescut plenament.

La part final de l’obra de Lobo Antunes arrenca amb l’arribada del segle XXI i resulta enlluernadora, però també difícilment assimilable pel lector comú. De fet, l’objectiu de la singladura literària d’aquest autor no va ser principalment, com en el cas de Saramago, assenyalar el pas d’una persona, d’un escriptor per aquest món, aixecant de terra un dolmen escrit, o realitzar la radiografia cultural del seu país i de la seva època. D’ençà que, sent un jove adolescent, va escriure una carta a Céline, una carta que va tenir resposta, el veritable somni de Lobo Antunes va ser l’últim horitzó de bellesa que li podria proporcionar la literatura. És a dir, el Sant Greal de la creació literària. Durant molts anys, l’escriptor va viure treballant sis dies a la setmana, deu hores diàries, o més, omplint fulles, a la recerca de la novel·la absoluta. Un amic escriptor que el coneixia bé em va dir en confidència en una ocasió que Lobo Antunes seria capaç de matar per tal de continuar escrivint.

PUBLICITAT

L’escriptura es va transformar, així, en una celebració diària, una fixació absoluta, una obsessió total, que produïa novel·les cada vegada més complexes, més críptiques. L’escriptor es perdia i es trobava en els seus laberints de paraules, cada vegada més densos i intricats. Aquesta fase final el va allunyar una mica del lector comú, incapaç de seguir-lo en aquesta deriva mística amb un déu en l’horitzó que era, al cap i a la fi, la bellesa màxima de la narrativa literària. Quan llegim una obra magnífica, única, com Eu Hei-de Amar uma Pedra, de 2004, entenem que serà difícil ordir un relat amb més fondària i densitat que aquest llibre. Són així les novel·les de la seva última fase: cúpules que, de tan altes, resulten a vegades gairebé incomprensibles.

Creador en estat pur

Cada lector trobarà la seva manera d’acomiadar-se d’aquest gran autor, mort el passat 5 de març i soterrat entre condecoracions, lloances públiques i rumors que les seves restes mortals es traslladaran aviat al panteó nacional. Personalment, recomanaria la lectura de les cartes que va escriure a la seva promesa, i més tard esposa, Maria José durant el seu temps com a oficial en la guerra colonial, a Angola. Ens trobem aquí amb el gran creador en estat pur, abans de tots els seus llibres, però ja amb la seva futura obra bategant en cada paraula. Aquesta correspondència va ser conservada religiosament per la seva dona després del final del matrimoni i ha estat reunida i publicada per dues de les seves filles: Maria José i Joana. El títol de l’edició espanyola és Cartas de la guerra: Correspondencia desde Angola (Contemporània). Però capbussar-se dins d’una de les seves grans novel·les o paladejar alguna crònica seva també pot ser una bona manera de dir-li adeu i desitjar la pau a la seva ànima.