L’acord del Govern amb Junts per a la delegació a la Generalitat de determinades competències en matèria d’immigració ha desencadenat un nou debat descontrolat a Catalunya i més enllà de l’Ebre. Debat descontrolat perquè les reaccions més emocionals s’han imposat sobre la racionalitat i perquè s’ha encès i s’hi ha mantingut sense que l’opinió pública hagi tingut l’oportunitat de fer-se una idea cabal del que s’havia acordat i, encara més important, del que no s’havia acordat.
És inevitable en tot cas fer notar la manca de respecte a la institucionalitat en un acord entre el Govern d’Espanya i un grup parlamentari decisiu al Congrés, però a l’oposició a Catalunya, que ignora sistemàticament la institució de la Generalitat que haurà de fer-se càrrec de la competència delegada.
La immigració és un assumpte que afecta tots els països occidentals i és un dels fenòmens —i el seu tractament— que més han contribuït a la polarització de les opinions públiques. I, de retruc, a l’aparició de moviments clarament xenòfobs i al creixement d’unes propostes d’extrema dreta que s’han traduït en l’aproximació al poder de partits d’aquesta obediència en un nombre significatiu de països europeus. És un fenomen que, d’altra banda, ha portat a un enviliment de les polítiques públiques com ha passat molt especialment als Estats Units amb l’aplicació sense matisos per part de Donald Trump de les receptes més radicals que havia promès en la campanya electoral.
PUBLICITAT
Un signe de la irracionalitat del debat que s’ha obert a Espanya és el fet que hagi coincidit amb el reconeixement que el creixement substancial del PIB és conseqüència, en bona mesura, d’unes polítiques d’integració que han afavorit la contribució dels immigrants a l’activitat econòmica.
Si aquest és el marc, encara resulta més incòmoda la deriva que ha pres el debat a Catalunya. És una desviació que ha impulsat Junts i que connecta amb algunes de les línies que van impregnar la confrontació provocada pel procés i que sortosament semblava que havien estat superades. És a dir, el menyspreu pel principi de realitat, l’aposta emocional, l’exhibició desimbolta i provocadora d’una voluntat de confrontació amb tota proposta considerada espanyolista i, també, un notable sectarisme.
Una societat com la catalana que tot just acaba de treure’s del damunt les hipoteques de la dècada perduda es mereix que l’assumpte de la immigració sigui debatut d’una manera raonable i seriosa; que sigui una reflexió col·lectiva que no caigui en la temptació de la cridòria i les simplificacions. I que un partit nacionalista teòricament hereu de l’opció de Convergència per la centralitat deixi de mirar Ripoll pel retrovisor. No fer-ho així, insistir en una política de confrontació, és molt arriscat, sobretot si tenim en compte els indicis que estan aflorant en els sondeigs respecte al creixement del suport a les opcions partidistes d’extrema dreta.
De la mà del debat sobre la immigració s’ha acabat de normalitzar l’aportació del vot de Junts a iniciatives parlamentàries de PP i Vox molt instrumentals en estar dirigides fonamentalment a hostilitzar el govern de Pedro Sánchez. Alguns d’aquests episodis recents han estat particularment vistosos. Aquest seria el cas del vot de Junts a favor de la reducció de la protecció del llop al nord del Duero. O contra el repartiment de menors no acompanyats que proposava el Govern i contra l’establiment d’una agència de salut pública. Particularment en aquest últim cas s’ha posat en evidència una posició enfocada bàsicament a contribuir al manteniment de la tensió.
La coincidència en les votacions està acabant per conduir Junts més enllà de la concurrència eventual i sembla que posa en relleu el caràcter obertament conservador d’algunes de les seves opcions polítiques. En el cas concret del debat sobre la immigració no ha passat desapercebut l’esllavissament d’algunes posicions de Junts cap al terreny de les actituds xenòfobes que comença a configurar el que sembla una aposta pel nativisme. És una alternativa guiada per la por que constitueix la doctrina tradicional dels partits d’extrema dreta d’afavoriment i protecció dels ciutadans nascuts en el país i que tendeix a derivar en el suport a polítiques concretes de restricció dels drets de les persones immigrants.
El tensionament en el debat immigratori adquireix un caràcter particularment delicat quan comença a fer-se evident que el PSOE pot acabar pagant electoralment els acords amb Junts. I suscita una interpel·lació incòmoda per al Govern sobre el límit dels pactes en un moment en que sembla que es donen per perduts els pressupostos.
Conseqüents amb el nostre ideari fundacional, a política&prosa creiem que un repte tan rellevant com el de la immigració s’ha d’abordar des d’una opció ben definida de col·laboració entre totes les institucions, és a dir una aposta clarament federal, que ha de descansar en el respecte a les persones, defugir la confrontació sectària i coordinar-se amb les polítiques dels altres governs que treballen en la construcció d’una Europa identificada com a espai de drets i llibertats.
Com dèiem a l’editorial d’abril de 2024, el nucli de tota política migratòria és el pacte de ciutadania, el codi compartit de drets i deures, que s’imposa a tothom, per a garantir l’accés a l’Estat de benestar i evitar la pugna entre els pobres i els més pobres, els que acaben d’arribar. Aquest és el marc de referència per a governar la immigració sense demagògies i preservar el nos(altres) junts, és a dir, la unitat civil de la ciutadania de Catalunya.
