A finals dels anys 70, una jove actriu francesa anomenada Isabelle Huppert va viatjar als Estats Units per interpretar la protagonista femenina de La porta del cel (1980). Es tractava del tercer llargmetratge de Michael Cimino, que havia arribat al cim de Hollywood amb la seva pel·lícula anterior, El caçador (1978), guardonada amb cinc Oscars, inclosos els corresponents a millor pel·lícula i millor director. Però La porta del cel no solament va ser un fracàs estrepitós de públic i crítica, sinó que, a més, va precipitar la fallida d’United Artists, la llegendària productora fundada el 1919 per Charles Chaplin, David W. Griffith, Mary Pickford i Douglas Fairbanks.
El cinema americà, a les portes dels anys 80, estava deixant enrere la seva època daurada i s’enfrontava a un futur incert, en el qual encara xipolleja. I, de rebot, el cinema europeu es veia obligat a pagar les conseqüències d’aquella trencadissa, de manera que també el cinema d’autor inaugurat amb la Nouvelle Vague francesa va entrar en una crisi irreversible. Res no tornaria a ser igual per a la cinefília, un viatge sense retorn que va començar llavors amb la irrupció tímida de la moda de les multisales i està culminant ara amb el regnat de les plataformes. Huppert, no obstant això, va tornar tranquil·lament a França i va començar a consolidar una de les filmografies més riques i imprevisibles del cinema dels últims cinquanta anys.
Els temps estaven canviant i Huppert semblava trobar-se còmoda enmig de la confusió, en ple ull de l’huracà. Alhora que, en el film de Cimino, es tractava amb Kris Kristofferson i Christopher Walken, dues lluminàries indiscutibles del Hollywood de l’època, protagonitzava els últims treballs d’André Téchiné (Les germanes Brontë, 1979), Jean-Luc Godard (Sálvese quien pueda, 1980) o Maurice Pialat (Loulou, 1980), tres dels cineastes més arriscats del cinéma d’auteur francès. I ho feia amb sengles interpretacions la indubtable solidesa de les quals amagava la mateixa fragilitat, inquietant i misteriosa, que ja havia deixat entreveure a La dentellière (1976), de l’oblidat Claude Goretta, el seu primer paper protagonista.
