Diaris com La Vanguardia i Ara han dedicat editorials a Rosalía pel seu nou treball, Lux. Pàgines i blogs d’opinió s’han omplert d’articles sobre la cantant escrits per autors que ben rarament s’aturen a pensar davant del fet musical. L’escriptora Najat El Hachmi s’ha enfadat perquè, diu, abans ens animaven a ser bagasses i ara ens diuen que ens fem monges. El violagambista Jordi Savall lloa els coneixements musicals de l’artista. Uns, destaquen molt positivament, i amb raó, que la protagonista d’aquest remolí mediàtic sigui fruit del sistema educatiu musical català, públic i privat. D’altres, es feliciten perquè, tractant-se d’una artista realment global, hagi volgut treballar amb el Cor de Cambra del Palau i amb l’Escolania de Montserrat, mentre alguns apocalíptics nostrats han albirat la fi de Catalunya perquè els infants montserratins canten en castellà. En canvi, la monja mediàtica Lucía Caram alaba aquesta creació.
També hi ha qui ha acusat de plagi la cantant perquè al primer vídeo que es va distribuir de Lux amb la cançó Berghain hi ha escenes semblants a una performance que l’artista Pilar Albarracín va fer el 2004 i que també acabava a la plaça madrilenya de Callao on la cantant va presentar el seu àlbum. I més encara. El director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar, s’ha tirat a la piscina obrint-li les portes del teatre perquè canti en una òpera aprofitant un projecte, encara a les beceroles, sobre Hildegarda von Bingen, la monja mística, ‘padrina’ de totes les compositores. I Pedro Sánchez es va afanyar a felicitar l’artista.
Pocs cantants han merescut, així de cop, aquest devessall de reaccions hiperbòliques procedents de sectors, alguns dels quals, molt improbables en el món de la música. I la pregunta és: què ha fet per merèixer aquest rebombori més enllà d’una operació molt ben planificada de màrqueting? Doncs continuar fent el que Rosalía Vila Tobella (Sant Esteve Sesrovires, 1992) ha fet en la seva carrera encara no gaire llarga: explorar, explorar, explorar i anar sempre a la seva.
Les lletres estan inspirades en místiques de religions i èpoques diferents com Rabi’a al-‘Adawiyya, Hildegarda de Bingen o Simone Weil.
En el seu primer àlbum, Los ángeles (2017), explorava el flamenc en companyia del guitarrista i productor Refree (col·laborador d’un altre heterodox del flamenc com és Niño de Elche). A El mal querer (2018), impregnava el flamenc i la música espanyola de rhythm & blues, trap i hip-hop. A Motomami (2022) indagava en els sons urbans i llatins portant-los al límit.
Compositora, lletrista i productora
A Lux, que n’és compositora, autora de les lletres, productora i directora creativa, Rosalía continua explorant per anar molt més enllà dels seus anteriors projectes. L’objecte de la indagació és doble. Musicalment, ha volgut explorar les seves possibilitats vocals. Conceptualment, ha fet una immersió en l’espiritualitat en un àlbum que, a diferència dels anteriors, mira cap a l’interior, cap a una intimitat psíquica. Tot plegat, amarat d’una gran riquesa musical embolcallada amb un so simfònic dominat pels instruments de corda, un so aconseguit per la London Symphony Orchestra dirigida per l’islandès Daníel Bjarnason, i amb una notable presència del piano.
En una entrevista a El País Semanal la cantant ha dit que tota la vida s’havia estat preparant per a això, que ha hagut de fer aquest viatge com a compositora per poder expressar-se com a cantant. Això vol dir que en aquest àlbum estira la seva veu fins als extrems, d’una manera que no ho havia fet fins ara. Daniel Gómez, professor del Taller de Músics on Rosalía va estudiar durant quatre anys i mig abans de graduar-se a l’ESMUC, explicava aquesta extensió vocal dient que el flamenc, al qual la cantant s’ha dedicat, té una harmonia descendent, una tessitura que la limitava i en aquest àlbum és com si hagués trencat la presa per buscar —i trobar— l’agut.
Lux és d’una gran intensitat musical. Les divuit cançons del vinil i el disc compacte (tres títols menys a les plataformes) estan agrupades en quatre moviments, com si fos una simfonia, que segueixen un camí una mica vagarejant que porta a la llum del títol. Gairebé no hi ha electrònica. Les peces tenen una estructura poc convencional. Moltes acaben en sec després de canvis molt acusats de dinàmica. No hi ha tornades ni samples amb dues excepcions, un de Patti Smith al final de Yugular i un altre fet pels músics a l’estudi. D’estils n’hi ha de tota mena, àries (Mio Cristo), copla (De madrugá), fado (Memória), rumba (La rumba del perdón), música molt lírica (Porcelana), també barroca (a Berghain sona Vivaldi, però també uns cors al final que semblen trets del Carmina Burana de Carl Orff), i música sacra contemporània (en el passat ja havia col·laborat amb Bernat Vivancos, autor de molta música religiosa).

Fotograma del vídeo musical del tema Berghain, primera canción publicada de LUX, el cuarto disco de Rosalía. Dirigido por Nicolás Méndez. Productora CANADA.
Tots els col·laboradors en aquest projecte elaborat durant més de dos anys són primeres figures, començant per les cantants Björk (amb qui ja havia enregistrat Oral el 2023), Sílvia Pérez Cruz, Estrella Morente, la cantant de música regional mexicana Yahritza y Su Esencia, la fadista Carminho, el productor experimental Yves Tumor, a més de les ja esmentades formacions vocal i orquestral. S’hi canten versos en tretze idiomes i l’enregistrament s’ha fet a Barcelona, Sevilla, Montserrat, París, Los Angeles, Nova York i Miami. Més global, impossible.
Atreta per la postreligió
L’àlbum està inspirat en la mística femenina. Rosalía confessa (verb molt adient) que l’atrau la idea de la postreligió, que pot haver-hi una forma més inclusiva i oberta d’entendre la fe i l’espiritualitat i és la que busca a Lux. Les lletres estan inspirades en dones místiques de diferents religions com la sufí del segle VIII Rabi’a al-‘Adawiyya, la ja esmentada monja Hildegarda de Bingen que va viure tres segles més tard, o la mística, activista i filòsofa del segle XX Simone Weil.
La cantant fa servir una imatgeria catòlica, amb la creu, el sagrat cor o la toca que cobreix el cap. Però res més lluny de l’ultracatolicisme que revifa. Quan la primera cançó de l’àlbum, Sexo, violencia y llantas comença i acaba dient «Primero amaré el mundo / Y luego amaré a Dios», ja deixa clar que no va d’aquell pal. I a la darrera, Magnolias, en què imagina la seva mort i enterrament, fa que Déu baixi mentre ella puja: «Dios desciende y yo asciendo / Nos encontramos en el medio». Però no tot és espiritual a Lux. Hi ha un parell de cançons que no poden ser més terrenals. A La perla fa un shakira per carregar contra algú que li ha fet mal descrivint-lo com a «terrorista emocional», incapaç de lleialtat i fidelitat. A Novia robot, on canta amb veu de nena, la crítica va dirigida a l’ús i manipulació de la dona com a objecte sexual.
Tot i fer servir una imatgeria catòlica com la creu o el sagrat cor, res més lluny de l’ultracatolicisme que revifa.
Rosalía no pretén compondre com Verdi o Puccini, ni cantar com la Callas o la Caballé per molt que abans del llançament de Lux aparegués una foto seva llegint la partitura de l’ària Vissi d’arte… de l’òpera Tosca, o que pugés a la plataforma Substack una foto de la Callas i escrivís que cantar és la cosa més bella que existeix contra la gravetat. L’àlbum no és un recull d’àries. Al que més s’assembla formalment és a un cicle de lied. Tanmateix, hi ha qui, com el teatralment entusiasta divulgador musical Ramon Gener, considera que el que ha fet Rosalía «és més vell que el cagar ajupit». Jo canviaria la ve baixa de ‘vell’ per una be ben alta amb majúscula i negreta.






























































































