Deixant de banda William Shakespeare, pocs escriptors han inspirat tants compositors com el poeta i dramaturg belga Maurice Maeterlinck (1862-1949). Claude Debussy amb el seu Pelléas et Mélisande, òpera que a finals de mes torna al Liceu, no va ser el primer, però sí el més reconegut. Joan Magrané (1988) amb Intérieur, estrenada a París fa pocs mesos, és el més recent, però segurament no serà el darrer a beure de l’escriptura de qui va ser Premi Nobel 1911.

Maeterlinck, el gran dramaturg simbolista, ha deixat la seva petja durant més de cent vint anys, un període en el qual la música ha viscut diverses batzegades que van del postromanticisme al minimalisme i l’espectralisme, passant pel dodecatonisme i el serialisme entre altres. Malgrat aquests canvis radicals i avantguardistes, Maeterlinck ha intrigat, entusiasmat, influït i donat fil musical a compositors d’èpoques i estils ben diferents.

Abans que a Debussy, el drama Pelléas et Mélisande ja havia interessat a Gabriel Fauré que hi compondria una música incidental (1898). Després atraparia a Arnold Schönberg que en faria un poema simfònic (1902-1903), i també a Jean Sibelius (1905). Una altra obra de Maeterlinck, Ariane et Barbe-Bleu, és a l’origen de dues grans òperes del segle XX, l’homònima de Paul Dukas (1907), i El castell de Barbablava (1911), de Béla Bartók. Curiosament, en ambdós casos són les úniques òperes que van escriure aquests compositors. Poemes del recull Serres chaudes inspirarien a Ernest Chausson (1896) i a Lili Boulanger (1910-1911) per a compondre unes cançons.

Alexander von Zemlinsky, Arthur Honegger, Serguei Rakhmàninov o Ralph Vaughan Wiliams van ser altres compositors que van quedar atrapats dins la xarxa simbolista de l’autor belga quan aquell moviment ja havia passat a millor vida. I entre autors vius hi ha Beat Furrer, cofundador i director del Klangforum Wien, un dels ensembles de música contemporània de més prestigi, que va convertir Les aveugles en una òpera, i també Aribert Reimann, que va fer L’invisible aplegant tres drames curts de Maeterlinck, La Mort de Tintagiles, L’intruse i Intérieur. I si rebaixem l’edat dels compositors, trobem Benjamin Attahir (1989) una mica més jove encara que Magrané, que va estrenar Le silence des ombres, un encàrrec del teatre de La Monnaie de Brussel·les, que aplegava Trois petits drames pour marionettes del simbolista, és a dir, La Mort de Tintagiles, Intérieur i Aladine et Palomides.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.