Imaginin-se que tenen davant dels seus ulls tres làmines exactament iguals i els demanen trobar-hi les coincidències. Al cap d’una estona, els col·loquen unes altres tres imatges iguals però aquesta vegada els demanen que en revelin les diferències. La majoria de la gent se sentirà més estimulada per advertir les diferències que per trobar les coincidències. La raó d’aquesta inclinació és que ens sentim més atrets pels canvis, les discrepàncies i les diferències que per les similituds, que evoquen continuïtat i són associades a la rutina.
Com diu el doctor Adolf Tobeña «sempre atrapa més la sorpresa que la continuïtat». Aquest simple exercici d’atenció és elevat al quadrat en la forma en què estem afrontant la crisi del coronavirus. Ens resulta més estimulant veure en la crisi de la covid-19 l’oportunitat de canviar la forma com vivim que mantenir la forma de vida que hem portat fins ara. Intel·lectuals com Slavoj Žižek, Franco «Bifo» Berardi o artistes de l’espectacle com Joaquin Phoenix, Alejandro González Iñárritu, Alfonso Cuarón, Madonna, Penélope Cruz i fins a 200 més, volen impulsar un profund canvi de la forma com vivim.
La qüestió subjacent en els arguments de tots aquests intel·lectuals i de les plataformes socials que combaten el relat liberal és obrir els ulls a la classe mitjana per advertir-los que no és possible seguir com fins ara. L’emergència climàtica, els nous drets reclamats pels més joves denunciant una societat «adultista», la necessitat de canviar el sistema capitalista, basat a obtenir el màxim benefici, per apostar per la posada en marxa d’una doctrina basada en la màxima col·laboració, o l’impuls per potenciar més Estat i menys societat són alguns dels reptes que plantegen salvar la natura de la mà de l’home.
Mestres de la realitat
En aquests postulats no hi apareix un aspecte determinant: la qualitat de vida. L’escriptor Claudio Magris, en un article publicat a Il Corriere della Sera titulat «El Coronavirus és un nou mur entre nosaltres», advertia del paper de tirà que el
virus està exercint sobre la nostra forma de pensar i estar en el món. La seva reflexió emancipadora de la tirania del virus se centrava principalment a exposar que s’haurà de fer més èmfasi en l’economia, «la butxaca», que en la salut, ja que totes dues coses són el mateix. Seguint la lògica de Magris, totes dues coses, salut i butxaca, són pràcticament el mateix, «doncs una vida humiliada a les necessitats més bàsiques és un desastre».
Segons Magris salut i butxaca són pràcticament el mateix, «doncs una vida humiliada a les necessitats més bàsiques és un desastre».
La qualitat de vida d’una persona depèn de la salut i també de les condicions econòmiques. Sense totes dues, una persona no pot tenir una vida digna i en condicions. És sensat pensar que els «mestres de la realitat», és a dir, els intel·lectuals, els artistes i els científics haurien de centrar-se més en com mantenir la qualitat de vida de la societat que en modificar radicalment amb arguments sustentats sobre una fràgil base que és necessari canviar els déus, el capitalisme i les seves bases morals per a poder mantenir oberta la il·lusió de culminar les revolucions pendents.
PUBLICITAT
Una gran confessió pública
Aquest aspecte opera a la dimensió crítica de tantes ofertes per a un nou món lliure de tots els pecats del capitalisme. La voluntat d’aixecar un encanteri general pot arrossegar els governs a reduir el paper del lliure mercat a favor d’un control de l’Estat. Els materials amb els quals es vol realitzar «el gran gir» per acabar amb el liberalisme i donar la benvinguda al comunitarisme és posar en marxa l’estratègia d’estimular la mala consciència, que alguna cosa dolenta hem fet, que aquest acte pecaminós ha de ser expiat.
La manera de fer-ho és posant en marxa una gran confessió pública que s’ha de fer en el sentit contrari a la confessió catòlica, on la privacitat és absoluta. Ens trobem en un moment en què pensadors, artistes i ciutadans posen en marxa manifestos, articles d’opinió o assajos per sentenciar una forma de vida que fins a principis de març era, com a mínim, suportable. El canvi proposat suposa estructurar un govern planetari basat en un nou codi ètic davant la Terra, que suposa acceptar que som la causa absoluta de la seva destrucció, un nou sistema econòmic que rebutgi el capitalisme i defineixi un nou comunisme, aquest cop sense errors, i una ciència deslligada del benefici econòmic i vinculada als reptes socials globals.
La força dels seus arguments, que sobrepassen el positiu horitzó marcat per l’agenda 2030 de la UNESCO, rau en una veritat simple i poderosa: que el món ha de canviar, ha d’aprendre, ara sí, dels seus errors. La qüestió no és que sigui necessari un canvi sinó que exigeixen que els ciutadans quedin fascinats davant l’encegadora resplendor dels arguments amb els quals es vol construir el canvi. Els passa el mateix que li passava al Príncep de Salina, protagonista de la novel·la Il Gatopardo de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, quan analitzava la passió que tenia el príncep pels planetes: «basti dir, en ell, orgull i anàlisi matemàtica s’havien confós fins a l’extrem d’induir-lo a creure que els astres obeïen els seus càlculs». Sobre aquesta mateixa confusió s’estan ara construint els arguments per defensar les bases d’un nou món.
