Filòloga per partida doble –Hispànica a la Universitat de Navarra i Anglesa a la UNED–, Sandra Ollo (Pamplona 1977) es va instal·lar el 2008 a Barcelona, on va realitzar un cursus honorum dins de Quaderns Crema (1979) i Acantilado (1999). El 2014 arran de la mort del seu marit i fundador d’ambdós segells, Jaume Vallcorba, va assumir-ne la propietat i la direcció editorial en solitari.

Entres en un projecte editorial en marxa.

A la Universitat havia tingut alguna experiència editorial. Però, la premsa universitària no té res a veure amb una editorial consolidada i inserida en una xarxa comercial. Per tant, en arribar a Barcelona començo pel més bàsic en el món de l’edició: com a correctora, revisora… El meu primer encàrrec professional va ser organitzar el departament d’edició, perquè estava totalment desmanegat. Juntament amb la meva adorada Neus Porta –amb 40 anys d’experiència– vam aixecar-lo. Vam fer un calendari dels diferents terminis i processos, com aquells patronatges dels antics sastres per compondre finalment el vestit.

Després, amb el temps, vaig assumir la gerència. No tenia estudis específics previs, però a la vida sonen músiques i tu t’has d’adaptar i ballar allò que sona. Tot i que evidentment necessites aprendre certes coses, com ara llegir un balanç, hi ha un seny intuïtiu que t’ajuda a tirar endavant. Patir, segueixes patint, però, si hi ha un procediment i un ordre, tens més garanties que les coses surtin. Si la casa és solvent, el projecte intel·lectual es pot mantenir, l’empresa funciona i podem fer els llibres que volem fer. Perquè el rellevant és que els segells em sobrevisquin, com han sobreviscut a Jaume Vallcorba.

S’entenen la gerent i la directora editorial?

La directora editorial mana un 60 % i la gerent l’altre 40 %. I aquest és l’equilibri que vull conservar. Tinc l’avantatge que convèncer la gerent de les bogeries de la directora editorial no em costa gens ni mica. Quan crec molt en un projecte, el tiro endavant i penso que ja me’n sortiré. En el cas del doble volum The Paris Review, per exemple, es tractava d’una aposta molt arriscada i, quan el vam enviar a impremta, vaig estar dues nits sense dormir.

Vull la continuïtat del segell. I confio que hi haurà algú que ho farà, com jo m’hi vaig veure abocada. Jo vull que es parli de Quaderns Crema i d’Acantilado, no de Sandra Ollo. El meu estil vol ser honest amb mi mateixa i amb els altres. Com pots pretendre que ho saps tot? No t’has d’avergonyir mai per dir que no coneixes o no saps una cosa. S’ha de tenir vergonya de no tenir la curiositat, de no tenir les ganes davant de l’oportunitat d’aprendre, de saber.

Barcelona.

No m’he plantejat mai marxar. M’agrada Barcelona i m’agrada viure-hi. I Quaderns Crema ha de ser aquí. És cert que moltes de les feines editorials estan deslocalitzades. Però ser a Barcelona és també, al final, una decisió personal i sentimental. Aquesta era i és una capital editorial… però amb el risc que això es perdi perquè, darrerament, moltes coses es fan de forma maldestra. Esperem que es pugui rectificar a temps.

PUBLICITAT

Quaderns Crema ha perdut presència?

Hi ha una barreja de factors que expliquen la situació actual. En 42 anys hi ha hagut una eclosió de canvis extraordinaris en el panorama cultural, social i polític de Catalunya. I l’editorial ho ha gaudit i ho ha patit. Potser hi ha hagut la sensació d’alentiment, perquè Acantilado treu uns trenta títols a l’any i això fa que la desena de Quaderns Crema –una xifra més que correcta en el context editorial català– semblin pocs, però és una percepció condicionada.

Quan adquirim una novetat, sempre que podem comprem els drets tant en català com en castellà. I, quan no és possible, mirem de coordinar-nos amb qui ho hagi fet. Ens va passar amb la Svetlana Aleksiévitx que Raig Verd va treure en català i nosaltres en castellà. I, a la inversa, ens ha passat amb la meravellosa Tòquio, estació de Ueno de la japonesa Miri Yû, que nosaltres publiquem a Quaderns Crema i Impedimenta ho fa en castellà.

Cesura o continuïtat al catàleg?

Continuem amb els autors ja consolidats en aquesta casa com pot ser l’ucraïnès Iuri Andrukhòvitx –per desgràcia ara tan present per la situació al seu país– o els polonesos Andrzej Stasiuk o Adam Zagajewski, però també noves veus. Amb més o menys fortuna, intento que els títols nous dialoguin amb els vells, sense distincions entre temes o gèneres, perquè tot es relaciona. Com a la vida, els llibres no són calaixos, ni nosaltres ho som. A mi m’agrada trobar llibres per entendre el món i autors difícils de qualificar per la seva capacitat per esborrar fronteres. Seria el cas de La llebre amb ulls d’ambre, que tendeix cap a la memorialística i, al mateix temps, va inaugurar aquests híbrids polifònics d’èxit que reflecteixen el caràcter polièdric de l’ésser humà.

Hi ha ara més presència de dones?

Vull pensar que és el reflex d’una realitat: cada vegada hi ha més dones que tenen visibilitat, perquè també fan coses molt bones… No trio un llibre segons si és autor o autora, sinó perquè la seva veu em diu –ens diu– alguna cosa. Penso ara en la Judith Schalansky, una dona cultíssima i extraordinària, autora d’un llibre fascinant, amb qui he tingut una connexió molt forta.

I més presència de la música i l’arquitectura?

Són els meus interessos i necessitats. En el cas de l’arquitectura, per a mi és un fenomen més enllà de l’estètica. La ciutat és la construcció humana més fascinant… i tremenda. Entendre, més enllà del simple urbanisme, què és una ciutat em té enamorada. Si, a més, pots comptar amb arquitectes capaços d’apropar-te-la i fer-te-la present sense tecnicismes, com és el cas de Rafael Moneo, aleshores fa goig.

Per exemple, dos dies després de visitar Notre Dame du Haut a Ronchamp (França), vaig coincidir amb ell tot esmorzant i li vaig demanar que me l’expliqués. Perquè aquella incommensurable i estranya capella feta per Le Courbusier –no precisament creient–, ha estat l’experiència espiritual més important de la meva vida. L’espiritualitat va molt més enllà d’un credo i és una manera de percebre l’ésser humà al món i d’entendre la seva essència. Soc una creient convençuda de l’esperit, però no en un sentit cristià ni catòlic. D’aquella conversa amb Moneo, neix un quadernet que publiquem d’aquí a unes setmanes. Perquè són coses que s’han d’explicar: tant la capella concreta com el lloc que ocupa l’arquitectura religiosa actualment.

En el cas de la música, el vincle ve donat per la melomania. No tinc cap formació més enllà del solfeig bàsic, però és tan important per a mi que necessito saber-ne més. M’interessa el punt de vista de l’intèrpret i del compositor, però també el de l’assagista, l’historiador o el filòsof, que s’hi han aproximat des de les seves respectives disciplines. Totes aquestes mirades m’ajuden –a mi, que no en sé res– a entendre millor una cosa tan important per a la meva vida. Que algú com John Eliot Gardiner t’expliqui Bach o, com ho fa en el seu proper llibre, Monteverdi, no té preu.

Com es ven un llibre?

Els llibres s’han d’explicar i acompanyar. Cal treballar molt la qualitat i la relació amb el llibreter per tal de generar confiança en el criteri editorial i, d’aquesta manera, convèncer-lo que els teus llibres han d’estar ben representats a la llibreria. No només a les taules de novetats, sinó mantenir-ne la presència més enllà. El llibre de fons és estructural per a nosaltres: anualment fem entre 80 i 100 reimpressions. Les coses es fan bé quan veus que el fons és viu i el nostre ho és. Nosaltres no tenim best-sellers, tenim long-sellers.

Qui compra?

Per sort, amb el pas dels anys, cada cop venem més llibres. Principalment i fonamentalment, venem per a llibreries. Però també és innegable la presència –i molt poderosa– d’Amazon. Una presència que gestionem amb distància. La nostra prioritat és la llibreria perquè entenem la fragilitat del nostre ecosistema. Però tampoc podem negar que hi ha qui s’estima més comprar on-line, segurament per aquesta necessitat d’immediatesa tan contemporània i alhora un pèl malaltissa.

Qui prescriu?

La prescripció ha canviat… i segueix canviant d’una forma molt ràpida. La prescripció s’ha mogut dels diaris a altres canals, entre els quals, les xarxes. Només els llibreters es mantenen inalterables com a prescriptors i ho hem de subratllar. Per això, les noves llibreries que s’escampen per la ciutat em fan feliç. Són, d’alguna manera, com aquelles herbes capaces de trencar el ferm, com aquelles dents de lleó que donen vida als carrers.

Evidentment, el segell és prescriptor, dona seguretat, hi ha un criteri que dona confiança… si no, com podríem vendre certs llibres d’autors desconeguts en el moment de presentar-los? O com hauríem assolit onze edicions de Los ensayos de Michel de Montaigne? En aquest darrer cas, perquè, en primer lloc, compta amb una edició modèlica i magistral a càrrec de Jordi Bayod Brau. I, segonament, perquè hem sabut fer entendre a la gent que era un vademècum que, l’agafis per on l’agafis, t’està donant la solució a un problema que, si no el tenies al cap, l’acabaràs tenint o l’has tingut. No són abstraccions. Et parla a tu de tu mateix.

Qui tradueix?

La traducció em preocupa i és un tema que treballem molt. Cuidem molt la tria del traductor, per acabar disposant d’una xarxa de traductors de confiança i d’una solvència professional i intel·lectual extraordinàries. Només això et permet engegar projectes que, d’altra manera, no faries. Hi ha llibres que, quan en negocio els detalls del contracte, ho faig simultàniament a la conversa amb el traductor. És a dir, jo no en vull cap altre per al neerlandès que no sigui en Gonzalo Fernández Gómez, perquè és extraordinari, o per G. K. Chesterton només vull a Miguel Temprano García, o sense José Ramón Monreal no entendria editar l’assaig francès.

Qui competeix?

Jo tinc voluntat d’entendre’m amb tothom. Intento ser una persona educada i no tinc problemes amb ningú. Després tinc amics, persones amb qui tens un vincle especial d’entesa i d’altres que sempre semblen enfadats i amb un sentit de la competència mal entesa. En canvi, el projecte per publicar conjuntament amb Anagrama a Georges Simenon és un exemple d’una bona entesa entre dos segells que s’estimen i es respecten, i entre dues editores que s’entenen per fer una cosa maca juntes.