Filòloga per partida doble –Hispànica a la Universitat de Navarra i Anglesa a la UNED–, Sandra Ollo (Pamplona 1977) es va instal·lar el 2008 a Barcelona, on va realitzar un cursus honorum dins de Quaderns Crema (1979) i Acantilado (1999). El 2014 arran de la mort del seu marit i fundador d’ambdós segells, Jaume Vallcorba, va assumir-ne la propietat i la direcció editorial en solitari.

 

Entres en un projecte editorial en marxa.

A la Universitat havia tingut alguna experiència editorial. Però, la premsa universitària no té res a veure amb una editorial consolidada i inserida en una xarxa comercial. Per tant, en arribar a Barcelona començo pel més bàsic en el món de l’edició: com a correctora, revisora… El meu primer encàrrec professional va ser organitzar el departament d’edició, perquè estava totalment desmanegat. Juntament amb la meva adorada Neus Porta –amb 40 anys d’experiència– vam aixecar-lo. Vam fer un calendari dels diferents terminis i processos, com aquells patronatges dels antics sastres per compondre finalment el vestit.

Després, amb el temps, vaig assumir la gerència. No tenia estudis específics previs, però a la vida sonen músiques i tu t’has d’adaptar i ballar allò que sona. Tot i que evidentment necessites aprendre certes coses, com ara llegir un balanç, hi ha un seny intuïtiu que t’ajuda a tirar endavant. Patir, segueixes patint, però, si hi ha un procediment i un ordre, tens més garanties que les coses surtin. Si la casa és solvent, el projecte intel·lectual es pot mantenir, l’empresa funciona i podem fer els llibres que volem fer. Perquè el rellevant és que els segells em sobrevisquin, com han sobreviscut a Jaume Vallcorba.

 

S’entenen la gerent i la directora editorial?

La directora editorial mana un 60 % i la gerent l’altre 40 %. I aquest és l’equilibri que vull conservar. Tinc l’avantatge que convèncer la gerent de les bogeries de la directora editorial no em costa gens ni mica. Quan crec molt en un projecte, el tiro endavant i penso que ja me’n sortiré. En el cas del doble volum The Paris Review, per exemple, es tractava d’una aposta molt arriscada i, quan el vam enviar a impremta, vaig estar dues nits sense dormir.

Vull la continuïtat del segell. I confio que hi haurà algú que ho farà, com jo m’hi vaig veure abocada. Jo vull que es parli de Quaderns Crema i d’Acantilado, no de Sandra Ollo. El meu estil vol ser honest amb mi mateixa i amb els altres. Com pots pretendre que ho saps tot? No t’has d’avergonyir mai per dir que no coneixes o no saps una cosa. S’ha de tenir vergonya de no tenir la curiositat, de no tenir les ganes davant de l’oportunitat d’aprendre, de saber.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Barcelona.

No m’he plantejat mai marxar. M’agrada Barcelona i m’agrada viure-hi. I Quaderns Crema ha de ser aquí. És cert que moltes de les feines editorials estan deslocalitzades. Però ser a Barcelona és també, al final, una decisió personal i sentimental. Aquesta era i és una capital editorial… però amb el risc que això es perdi perquè, darrerament, moltes coses es fan de forma maldestra. Esperem que es pugui rectificar a temps.

 

Quaderns Crema ha perdut presència?

Hi ha una barreja de factors que expliquen la situació actual. En 42 anys hi ha hagut una eclosió de canvis extraordinaris en el panorama cultural, social i polític de Catalunya. I l’editorial ho ha gaudit i ho ha patit. Potser hi ha hagut la sensació d’alentiment, perquè Acantilado treu uns trenta títols a l’any i això fa que la desena de Quaderns Crema –una xifra més que correcta en el context editorial català– semblin pocs, però és una percepció condicionada.

Quan adquirim una novetat, sempre que podem comprem els drets tant en català com en castellà. I, quan no és possible, mirem de coordinar-nos amb qui ho hagi fet. Ens va passar amb la Svetlana Aleksiévitx que Raig Verd va treure en català i nosaltres en castellà. I, a la inversa, ens ha passat amb la meravellosa Tòquio, estació de Ueno de la japonesa Miri Yû, que nosaltres publiquem a Quaderns Crema i Impedimenta ho fa en castellà.

 

Cesura o continuïtat al catàleg?

Continuem amb els autors ja consolidats en aquesta casa com pot ser l’ucraïnès Iuri Andrukhòvitx –per desgràcia ara tan present per la situació al seu país– o els polonesos Andrzej Stasiuk o Adam Zagajewski, però també noves veus. Amb més o menys fortuna, intento que els títols nous dialoguin amb els vells, sense distincions entre temes o gèneres, perquè tot es relaciona. Com a la vida, els llibres no són calaixos, ni nosaltres ho som. A mi m’agrada trobar llibres per entendre el món i autors difícils de qualificar per la seva capacitat per esborrar fronteres. Seria el cas de La llebre amb ulls d’ambre, que tendeix cap a la memorialística i, al mateix temps, va inaugurar aquests híbrids polifònics d’èxit que reflecteixen el caràcter polièdric de l’ésser humà.

 

Hi ha ara més presència de dones?

Vull pensar que és el reflex d’una realitat: cada vegada hi ha més dones que tenen visibilitat, perquè també fan coses molt bones… No trio un llibre segons si és autor o autora, sinó perquè la seva veu em diu –ens diu– alguna cosa. Penso ara en la Judith Schalansky, una dona cultíssima i extraordinària, autora d’un llibre fascinant, amb qui he tingut una connexió molt forta.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

I més presència de la música i l’arquitectura?

Són els meus interessos i necessitats. En el cas de l’arquitectura, per a mi és un fenomen més enllà de l’estètica. La ciutat és la construcció humana més fascinant… i tremenda. Entendre, més enllà del simple urbanisme, què és una ciutat em té enamorada. Si, a més, pots comptar amb arquitectes capaços d’apropar-te-la i fer-te-la present sense tecnicismes, com és el cas de Rafael Moneo, aleshores fa goig.

Per exemple, dos dies després de visitar Notre Dame du Haut a Ronchamp (França), vaig coincidir amb ell tot esmorzant i li vaig demanar que me l’expliqués. Perquè aquella incommensurable i estranya capella feta per Le Courbusier –no precisament creient–, ha estat l’experiència espir