És el mes d’abril, en un arrossar del delta de l’Ebre: el pare i els dos fills escampen les llavors amb força dins del fang –a la llunyania es distingeix el mar– mentre senten el pessigolleig als peus dels cucs i els mosquits; és al costat de casa seva, i, assegudes en dues cadires que han tret de la cuina, la mare, vestida amb un jersei blanc i una faldilla per sobre els genolls, i la filla petita, que du un barret de palla lligat al coll perquè el sol no li colri les galtes de vermell, escolten amb indolència «el soroll que fan els camins de pedra quan pica molt el sol, tot desfent-se i tot trencant-se a poc a poc, i els insectes assedegats, amagats entre les males herbes, i els ocells cantaires refugiats als arbres grogosos i el xup-xup de l’aigua quan la remous».

De sobte, però, la simplicitat essencial de la rutina d’un dia de primavera es trenca amb el crit d’una veu que arriba de lluny per infondre’ls a l’ànim «llàstima i por»: és un home que corre cap a ells com si el perseguissin, movent els braços amunt i avall i amb una escopeta penjada a l’esquena, i que només s’atura quan es llança a sobre del pare dient «amaga’t amaga’t fuig fuig» a la vegada que dispara al cel a pesar que l’arma no està carregada, com si volgués «protegir-lo d’una mort invisible».

Viñas té la capacitat d’extreure en cada episodi el màxim del mínim a través d’un fet, d’algun gest, del pensament dels protagonistes.

El visitant és un home pertorbat per la por viscuda durant la guerra: de cop i volta, el soroll i la fúria irrompen en la fluència natural de les coses de la vida, i la mesura del paisatge, la constància de la feina al camp i les relacions amistoses i familiars es trenca a causa de les intimitats de les tragèdies que els personatges guarden al seu interior; amb la mateixa velocitat, però, després de la desventura, i com si no constituís cap sorpresa per ningú, els batecs inconsútils de la vida, el goig i la plenitud de cada dia, tornen a ordenar el lloc i el temps: el pare aconsegueix asserenar l’amic i se l’emporta a l’interior de la casa, amb les dones; els fills, mentrestant, es treuen la roba bruta, es renten la cara i els peus amb l’aigua estancada, s’asseuen sota la figuera a descansar.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

El ritme de la prosa de Rodoreda

El passatge es troba en els primers compassos de Les closques (L’Altra, 2021), de Laia Viñas (Xerta, 1997): s’hi detecta un to que hereta el ritme de la prosa de Mercè Rodoreda, i no està gens malament que en una literatura que aspira a ser sòlida els cicles no es tanquin mai, i, de la manera més impensada, qualsevol atzar els torni a posar en moviment; s’hi observen unes descripcions concises i alhora exuberants, com si tinguessin justament l’aspecte que tenen només pel pur plaer de compartir l’autora el goig de crear-les i fer-les llegir; i s’hi concentra, sobretot, l’eficàcia d’un dels mecanismes narratius que s’exploren amb més èxit al llarg de la novel·la, la capacitat d’extreure en cada episodi el màxim del mínim a través d’un fet, d’algun gest, del pensament dels protagonistes, que violenta rabiosament la tranquil·litat de l’escena que s’estigui desenrotllant: en aquesta ocasió destaca l’habilitat de l’autora per presentar de manera indirecta els ecos perduts de la memòria coral i els dramatismes insospitats de la guerra.

En altres, encara que la superfície del que es narra sigui llisa, de manera brusca i molt breument, una mirada revela la rivalitat o la gelosia existent entre els dos germans –l’Andreu i l’Arnau, en una festa a l’ermita mentre tothom balla–; més tard, d’improvís, com una explosió, el lector sap que potser la infelicitat dels fills és l’alegria secreta de la mare, amb un punt de supervivència vegetativa d’ençà que el matrimoni li ha canviat la vida a Barcelona durant la república per la monotonia en una aldea a la postguerra; més endavant, a causa d’un fet tràgic, que convé no revelar, el seu marit s’atreveix a analitzar la seva vida de casat i en treu conclusions: «Penso si m’hai cansat d’ella amb los anys o si només la vaig estimar la nit que la vaig vore portant un globo daurat que li havia regalat algú altre».

 

El to menor idoni

En comptes de magnificar els gestos grandiloqüents –encarat a un episodi luctuós, a un personatge «se li va buidar la cara i ja està»–, el que troba Laia Viñas és el to menor idoni per mostrar que les coses només passen perquè passi el temps de manera tan avorrida com sol passar, fins que l’imprevist d’una erupció, sigui d’amor o d’odi, enterboleix la claredat de l’atmosfera i trasllada una família al gran escenari de la tragèdia. Aleshores, la llum potent d’una frase, d’una enorme agudesa metafòrica en l’instant de fixar el desconegut del conegut, d’assenyalar tendreses inesperades, dóna a una trivialitat qualsevol un halo d’aquella seguretat perenne que sol acompanyar l’aroma dels llibres feliços.

D’improvís, com una explosió, el lector sap que potser la infelicitat dels fills és l’alegria secreta de la mare.

A Les closques es narren els silencis que distorsionen els lligams morals entre els membres de tres generacions d’una família, com si es complís al peu de la lletra el que s’anuncia en una frase que actua a la manera de resum de la tensió inalterable oculta rere les fragilitats, les incerteses i les indecisions –i el punt de malenconia– de tots els personatges: «I les coses importants que no es deien eren com un cadàver i l’havien de mantenir al fons del llac, ben lligat a la malesa, per evitar que s’elevés a la superfície i quedés surant a la vista de tothom».