No cal forçar la història. A cop d’ull sabem reconèixer les fites que marcaren el ritme del temps. El que està passant a l’Orient Mitjà és històric, però tardarem a saber exactament quina mena d’història és. Ara, a l’hora d’escriure aquestes notes just abans de Nadal, no en coneixem la direcció exacta que pren, la durada de la seva acció transformadora, ni fins on arribarà la profunditat, ja ben assegurada, de la seva petja.

Aquests esdeveniments precipitats de la primera quinzena de desembre de 2024, que han liquidat a Síria una dictadura vella de mig segle, hauran de ser objecte de molts debats i reflexions abans de treure’n l’aigua clara. Han arribat per sorpresa: si els serveis secrets de les potències grans i petites implicades en sabien alguna cosa no se n’havia filtrat res de res. La velocitat de la caiguda d’un règim policial i militar tan ben assentat i estable com el d’Al-Assad ha estat prodigiosa, difícil d’entendre i d’explicar.

Enormes i segur que desproporcionades són les esperances aixecades pels rebels gihadistes de Haiat Tahrir al-Sham (HTS) o Organització d’Alliberament del Llevant, classificats encara com a terroristes i sorgits del més pur viver del terrorisme islàmic. Notables, també, són les expectatives de lideratge del personatge que la dirigeix, Ahmed al-Sharaa, conegut pel nom de guerra de Mohammad al-Julani, de llarg i acreditat historial violent, com a dirigent de la terrorista Al-Qaeda i de l’Estat Islàmic a l’Iraq, fundador de la també gihadista Jabhat al-Nusra (Front de Suport) i, finalment, de l’actual HTS que ha alliberat el país de la dictadura i li ha donat un govern de transició amb la promesa de respectar la pluralitat i la democràcia.

La velocitat de la caiguda d’un règim policial i militar tan ben assentat i estable com el d’Al-Assad ha estat prodigiosa, difícil d’entendre i d’explicar.

Culmina una guerra de tretze anys començada amb les revoltes de les primaveres àrabs de 2011, quan Al-Assad va respondre als joves manifestants exactament amb la mateixa virulència que Moammar al-Gaddafi havia utilitzat contra els civils libis. Si el dictador de Líbia va ensopegar amb una oposició resolta dels Estats Units i dels europeus, amb la passivitat de Rússia i de la Xina i l’autorització d’utilitzar la força militar del Consell de Seguretat per protegir la població civil, Al-Assad ho va tenir molt més fàcil: ni els occidentals van estar disposats a intervenir, ni Rússia i la Xina s’ho van mirar de lluny —escamats pel que li havia passat a Gaddafi— ni hi va haver resolució de Nacions Unides.

PUBLICITAT

Patronatge de Moscou i Teheran

Va ser la primera i última vegada que Nacions Unides va aplicar la doctrina perfectament idealista de la «responsabilitat de protegir» (coneguda com a R2P), que hauria de permetre la mobilització de mitjans militars sota cobertura del Consell de Seguretat quan es tracta de protegir les poblacions fins i tot dels seus mateixos governants. Putin va trobar-hi, per contra, l’oportunitat per a Rússia de tornar amb força a la regió després d’haver-ne estat expulsada quan es deia Unió Soviètica, en l’època de la guerra freda. Gràcies, doncs, al patronatge de Moscou i de Teheran el règim va sobreviure fins al desembre de 2024 als embats d’una guerra civil a múltiples bandes de la qual totes les potències grans i mitjanes, i fins i tot petites, en volien treure algun profit.

En la revolució siriana conflueixen l’esgotament khomeinista, el fracàs de les revoltes àrabs, una nova expansió d’Israel i el primer èxit polític d’un gihadisme que ara es pretén reformista.

La caiguda del règim es podria entendre, en certa forma, com la clausura retardada de l’onada de revoltes que havia començat a Tunísia a finals de 2010 i es va estendre al llarg de 2011 per tota la geografia àrab. La dictadura siriana era l’única república de la regió que havia culminat una successió dinàstica, quan va morir Hafiz al-Assad i el va succeir el seu fill Bashar l’any 2000. De fet, un dels elements que va estimular les primaveres àrabs van ser els plans successoris dels vells dictadors de Tunísia, Líbia, Egipte i el Iemen. Els joves manifestants volien, precisament, evitar que la patrimonialització del poder per part de les famílies dels presidents quallés en forma d’una successió monàrquica a la mort dels autòcrates.

L’any de les revolucions, Zine al-Abidine Ben Ali en tenia 75 i en portava 24 al front de Tunísia; Moammar al-Gaddafi, 69 i manava a Líbia des que en tenia 27; Hosni Mubarak, en tenia 83, amb 30 anys al poder egipci; i Ali Abdallah Saleh, el més jove, amb 64 anys, en portava 21 al front del Iemen quan van esclatar les revoltes. Bashar al-Assad, en canvi, amb 46 anys aleshores, en feia només 11 que era president, i podia parapetar-se en la ficció de la seva joventut, d’una vaga voluntat modernitzadora i reformista i d’una successió aparentment reeixida. Amb aquests atots va encarar les manifestacions amb la màxima duresa i sense fer cap concessió, al revés del que va succeir en altres règims de la regió.

Un cicle violent

Difícil de trobar un governant que hagi atacat la seva població tan salvatgement, amb bombardejos indiscriminats sobre els civils amb artefactes convencionals o amb barrils plens d’explosius, ús d’armes químiques i una repressió sense precedents, que ha superat amb escreix la crueltat i el sadisme del seu pare Hafiz. Es consideren molt probables les xifres de mig milió de morts i de quatre milions d’exiliats, a més de sis milions de desplaçats interns, com a resultat d’aquesta guerra. Les execucions sumàries, les tortures, les desaparicions i l’empresonament en condicions infrahumanes han estat habituals aquests 13 anys de guerra i, a poc a poc, s’han anat descobrint amb l’entrada a les presons i la trobada de fosses comunes. Amb la seva fugida precipitada i clandestina a Moscou, es tanca també un cicle violent que ha desbordat el mateix país i, sovint, s’ha endinsat al Líban, on el règim dels Assad ha fet i desfet, fent caure governs, assassinant un primer ministre i utilitzant per al seu profit les guerrilles xiïtes de Hezbollah.

És difícil trobar un governant que hagi atacat la seva població tan salvatgement com Bashar al-Assad.

També es tanca un altre cicle, pròpiament islàmic i d’una gran complexitat. És el que va començar l’any 1979 amb tres esdeveniments històrics encavalcats en el temps i en les dimensions polítiques. A l’Iran, país aleshores aliat dels Estats Units i amic d’Israel sota la fèrula del xa Reza Pahlavi, una revolució islàmica i antiamericana va instal·lar l’aiatol·là xiïta Ruhollah Khomeini com a màxima autoritat religiosa i política d’un règim clerical i teocràtic amb vocació de fer-se amb el lideratge mundial de l’islam.

A l’Afganistan veí, hi van entrar els soldats soviètics per donar suport a un dèbil govern comunista assetjat i lliurar, a continuació, una guerra contra les milícies islàmiques dels mujahidins de la qual en sortirien derrotats una dècada més tard. I a la Meca, un exèrcit rebel de 600 militants islàmics armats van assaltar la Gran Mesquita i la mateixa Kaba, el lloc més sagrat de l’islam, van prendre ostatges, van assassinar pelegrins i policies i van resistir dues setmanes amb la pretensió d’enderrocar la monarquia saudita. Els esdeveniments van acabar amb un bany de sang quan l’exèrcit saudita, amb l’ajut de tropes especials franceses, va aconseguir penetrar en el santuari i neutralitzar els assaltants, dels quals 68 supervivents van ser decapitats a les places del país.

PUBLICITAT

La galàxia gihadista

Amb la caiguda de la dinastia laica dels Assad, es tanquen, doncs, tres cicles iniciats fa 43 anys: el de la revolució khomeinista, ara en decadència a l’interior de l’Iran i en situació precària en el seu entorn regional; el de la influència russa, abans soviètica, a la regió, sempre a la cerca de les aigües càlides, siguin de la Mediterrània o de l’Índic, per sostenir les seves pretensions de superpotència marítima global; i el de l’impuls que va rebre l’islam gihadista, amb la doble reacció a la insurrecció de la Meca d’una repressió implacable amb la dissidència interna i, en paral·lel, el reforçament de la policia religiosa i del rigorisme de les normes islàmiques.

L’Aràbia Saudita, amb l’ajut dels Estats Units, va finançar la guerra dels mujahidins afganesos contra l’exèrcit soviètic fins a conduir finalment a la instal·lació del règim talibà. D’aquesta sembra va néixer la galàxia gihadista del terrorisme global, des d’Al-Qaeda fins a l’Estat Islàmic, amb el terrible balanç que se’ls coneix i, naturalment, les milícies sirianes d’HTS, el primer grup gihadista que pren el poder d’un Estat reconegut internacionalment.

Encara més llarg és un altre cicle, el que havia començat el 1949 amb la partició de la Palestina històrica i la fundació de l’Estat d’Israel, el pinyol o element fix de tots els conflictes a la regió. En nom de la seguretat d’Israel, Benjamin Netanyahu lliura una guerra contra Hamas que és a l’origen de la caiguda d’Al-Assad. La liquidació de Hamas a la guerra de Gaza i de Hezbollah amb la invasió del Líban, acompanyades de la destrucció de les defenses aèries de l’Iran, van deixar la dictadura siriana indefensa enfront de l’acció dels rebels, sense cap mena de possibilitat de rebre l’ajuda de Moscou i de Teheran. Israel ha aconseguit liquidar així tots els perills fronterers, entre d’altres, el que representava l’armament de l’exèrcit d’Al-Assad, gràcies a la invasió preventiva del Golan sencer i la destrucció de les flotes aèria i naval i els arsenals sirians, en els mateixos dies en què queia el règim.

El final de l’era dels imperis

Un cicle encara més llarg ens portaria a remuntar-nos fins a 1916, quan França i l’Imperi Britànic es van repartir l’Orient Mitjà i van dibuixar fronteres damunt del mapa de l’Imperi Otomà, la famosa línia Sykes-Picot entre Síria i l’Iraq. El senyal que aquests cicles més llargs també estan a les acaballes és el nul paper de França i del Regne Unit en la crisi siriana, el protagonisme limitat dels Estats Units i la creixent iniciativa de les potències regionals ascendents que són Turquia, l’Aràbia Saudita, els Emirats, Qatar i, naturalment, Israel. És el final definitiu de l’era dels imperis a l’Orient Mitjà i l’entrada sobtada en el món multipolar, on tenen cada cop menys cabuda les velles restes imperials, les dels temps colonials naturalment, però també les de la guerra freda.

Els nous equilibris de poder, imprescindibles per a l’estabilitat i l’absència de guerres, sortiran ara dels vectors de poder regional més que de les grans superpotències, en camí de sortida a la regió. Caldrà veure si aquestes noves forces de la multipolaritat podran negociar i obrir el camí de la pau sobre la nova cartografia. Una constant de tots aquests cicles històrics que ara conflueixen en la caiguda de la dictadura siriana és el paper de la reivindicació palestina, sovint menystinguda i marginada per tothom, però sempre l’element catalitzador, tant de la guerra com de la pau.

El camí de la pau

Si l’esclat de les guerres en cadena que han portat a la desaparició de la dinastia dels Assad ha sortit d’aquesta dinàmica tan virulenta, no sembla agosarat pensar que la pau a la regió només arribarà amb el reconeixement dels drets individuals i col·lectius dels palestins en igualtat de condicions als drets dels israelians. Només hi ha dues fórmules que permeten fer compatibles els drets d’ambdues nacions, o la d’un sol Estat democràtic amb els mateixos drets per a tots els ciutadans, o dos Estats, un d’israelià i un altre de palestí, sobre el mateix territori, degudament compartit i repartit, on es pugui conviure en pau i respecte pels drets de tothom. Així de clar i així de difícil és el camí de la pau.