Es comença a dir que Jordi Pujol ha estat el polític i estadista català més important del segle XX. Ho ha estat? Ho diuen els seus apologetes. Ho ha estat més que els anteriors presidents de la Generalitat, Francesc Macià, Lluís Companys i Josep Tarradellas? Més, també, que Enric Prat de la Riba, el fundador de la Mancomunitat, en quina casa pairal va ressonar l’afirmació?

Prat de la Riba va escriure un llibre doctrinal, La nacionalitat catalana, i va crear el diari La Veu de Catalunya; va fundar el primer i gran partit catalanista i conservador, la Lliga Regionalista; va ser el primer càrrec públic catalanista institucional electe, com a president de la Diputació Provincial de Barcelona; i en promoure la Mancomunitat de Catalunya, establí la primera institució catalana que unificà les quatre províncies amb què l’Espanya liberal fragmentà el territori de Catalunya. Va promoure institucions pròpies i avançades de la Catalunya contemporània com l’Escola del Treball, la Biblioteca de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans. Va impulsar la reforma i modernització de la llengua catalana seguint el programa de Pompeu Fabra. I ho feu amb un esperit de concòrdia amb el nacionalisme republicà que combatia electoralment.

Macià va participar en la fundació del primer gran partit catalanista d’esquerres, l’Esquerra Republicana de Catalunya, que en menys d’un mes va guanyar les eleccions municipals. Va proclamar la República Catalana dins de la Federació de Pobles Ibèrics, després que Lluís Companys hagués proclamat la República espanyola, però va acceptar de renunciar-hi a canvi d’un règim autonòmic emparat en el nom històric de la Generalitat medieval. El seu llegat, i del partit que va guanyar la majoria de les eleccions fins a l’alçament militar que va provocar la Guerra Civil, és l’aprovació i desplegament del primer Estatut d’Autonomia, amb el Parlament de Catalunya, les altres institucions derivades i una legislació i una obra de govern avançades.

 

Companys, afusellat

Companys fou advocat de treballadors, rabassaires i sindicalistes, també va crear diaris, va fundar el Partit Republicà Català i, amb el grup de L’Opinió, va promoure la fundació de l’Esquerra Republicana de Catalunya, a la qual va acabar sumant-s’hi Francesc Macià amb el seu Estat Català. Va ser el primer a proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, el president de la Minoria Catalana durant la discussió del projecte d’Estatut a les Corts Republicanes, el primer president del Parlament de Catalunya i el segon president de la Generalitat, en morir Macià. Va proclamar l’Estat Català de la República Federal Espanyola, i per això fou condemnat a cadena perpètua, fins a l’amnistia de les eleccions de febrer de 1936. Va sostenir la legalitat republicana i estatutària durant la Guerra Civil davant l’embat de la revolució anarcosindicalista. Va morir afusellat després que la Gestapo el detingués a la França ocupada i el lliurés al règim de Franco.

Tarradellas fou conseller de Governació de la Generalitat, diputat a les Corts republicanes i al Parlament, conseller d’Economia durant la Guerra Civil i president de la Generalitat a l’exili des de 1954. Després de la victòria de les forces catalanistes i d’esquerra a les eleccions de 1977, va obtenir de la monarquia i el govern espanyols el reconeixement preconstitucional de la Generalitat.

Quina ha estat l’obra política de Pujol? Escriu alguns llibres ideològics, funda el partit nacionalista Convergència Democràtica de Catalunya, compra el diari El Correo Catalán i el setmanari Destino i guanya les eleccions que el fan president de la Generalitat. El nou Estatut d’Autonomia l’ha elaborat una ponència en la qual hi ha el Partit dels Socialistes de Catalunya i el Partit Socialista Unificat de Catalunya, que han guanyat les primeres eleccions democràtiques. Controla el diari Avui, crea la ràdio i televisió públiques a la mida dels seus interessos i un altre diari en castellà, El Observador de la Actualidad.

 

Les males pràctiques dels fills

Pot repetir fins a cinc vegades més com a president de la Generalitat, amb majoria absoluta o amb aliances variables amb la Unió del Centre Democràtic, la Unió Democràtica de Catalunya, l’Esquerra Republicana de Catalunya i el Partit Popular. El seu partit s’acaba dissolent per esquivar les conseqüències de casos de corrupció i ell mateix ha de confessar un delicte fiscal per emparar les males pràctiques dels fills.

Fet aquest apunt comparatiu, caldria entrar en una anàlisi més afinada per valorar l’obra política de Jordi Pujol en comparació amb els predecessors. Heus aquí un debat que els seus apologetes fan bé d’evitar.

Però hi ha un aspecte que no hem de deixar de banda. Pujol ha reinterpretat a favor seu la tradició política catalana contemporània. No s’ha considerat continuador de la Lliga Regionalista de Prat de la Riba i Cambó, però ha evitat, amb especial atenció i interès, qualsevol analogia amb els seus predecessors republicans. Ha aconseguit fer creure, amb l’obediència tàcita d’uns mitjans de comunicació sempre complaents, que ha estat el 126è president de la Generalitat, i no pas el cinquè, com li correspon. Després de Macià i Companys, orgullosos fundadors, primer i segon presidents de la Generalitat contemporània; de Josep Irla, l’esglaó perdut de l’exili, i de Josep Tarradellas, a qui va fer fora amb presses de la residència del Palau de la Generalitat.