La victòria de Donald Trump a les eleccions nord-americanes es veia com una possibilitat, fins i tot, com una probabilitat creixent conforme s’acostava la votació, però pocs pronosticaren la contundència del resultat: majoria en nombre de vots (49,9% per 48,3% Kamala Harris), triomf als 7 estats «frontissa» i conquesta tant de la Cambra de Representants (220 escons republicans, 214 demòcrates) com del Senat (53 senadors republicans, 47 demòcrates). No ha estat un triomf ajustat, sinó una onada, sense arribar a tsunami. Tanmateix, Trump en surt elegit com un dels presidents amb més poder dels darrers temps.
El resultat ha estat ben rebut pels mercats financers i, segurament, per les ultradretes d’arreu i per gent que no gosa confessar-ho obertament, però inquieta a la majoria d’analistes i pensadors europeus, i, en especial, als líders polítics, que s’han apressat a felicitar el guanyador, per bé que, astorats, el veuen com un perill múltiple per a la Unió Europea (UE) i es pregunten com tractar aquesta situació sobrevinguda. El repàs, ni que sigui succint, d’uns quants factors mostra la magnitud del desafiament trumpià.
El MAGA
Trump no és un nouvingut. Deixant ara de banda l’ètica i el seu expedient judicial, presenta unes inclinacions polítiques prou conegudes que, malgrat la volubilitat del personatge, es veuran, segurament, reforçades en el nou mandat. L’animadversió de Trump envers els europeus, i, en particular, cap a Alemanya —n’oculta l’origen familiar, l’avi patern procedia de Kallstadt, poble de viticultors del Palatinat, d’on emigrà als Estats Units el 1885—, que ja va tensar la relació amb la cancellera Angela Merkel, probablement, marcarà la seva conducta política respecte a Europa.
PUBLICITAT
El «Make America great again» el durà cap a un aïllacionisme agressiu. L’«again» evoca l’hegemonia passada i la present. «Fer gran Amèrica» en la concepció trumpiana sols és possible a expenses de la resta del món, inclosa la UE en tant que potència econòmica i referència política i normativa. Trump veu la UE més com un rival que com un aliat. El grandiloqüent MAGA equival a (des)responsabilitzar-se de l’ordre internacional que els Estats Units han afaiçonat, per no dir creat i imposat, però sense renunciar als beneficis que comporta l’hegemonia. I això en un moment crític d’aquest ordre internacional, seriosament qüestionat. Trump sembla no adonar-se que la «retirada» dels Estats Units implícita en la seva concepció política serà aprofitada per la dubtosa alternativa a Occident que representen la Rússia de Putin i la Xina de Xi Jinping.
La política exterior
Trump té anunciat un govern per als afers exteriors format per incondicionals d’ideologia radical, i, damunt, bel·licistes confessos, com Marc Rubio, secretari d’Estat, Mike Watz, assessor de seguretat nacional i Pete Hegseth, secretari de defensa. I, visiblement, no hi ha contrapoders institucionals a Trump, que disposa, a més de l’avantatge a les dues cambres, d’un Tribunal Suprem amb una majoria de jutges conservadors, tres dels quals li deuen el preuat càrrec vitalici. Dels cinquanta estats federats, 27 tenen governador republicà i 23 demòcrata. Encara que algun dels demòcrates, com ara Gavin Newsom, governador de Califòrnia, encapçalés la resistència institucional del partit demòcrata, els estats federats no tenen competències en política exterior i en política interior la capacitat d’oposició a les lleis federals és limitada. Fins a les eleccions mid-term Trump tindrà mans lliures per fer i desfer.
Respecte a l’ONU ha deixat anar que els Estats Units podrien sortir-ne. Si això passés seria la mort de l’Organització i l’ensulsiada de l’ordre mundial.
Pretén unes relacions internacionals basades en el poder i la transacció bilateral, pròpies de la seva visió de suma zero de promotor immobiliari. El seu unilateralisme disruptiu xoca frontalment amb el multilateralisme propugnat per la UE i la Xina i representat per l’ONU, respecte a la qual ha deixat anar que els Estats Units podrien sortir-ne. Si això passés seria la mort de l’Organització i l’ensulsiada de l’ordre mundial.
L’estabilitat del sistema institucional internacional tan laboriosament bastit després de la II Guerra Mundial perilla doncs. La tradicional reticència dels Estats Units cap a les institucions internacionals —el Tribunal Penal Internacional n’és un exemple significatiu— serà portada a l’extrem per Trump. La seva presidència de 2017-2021 estigué farcida de decisions unilaterals: retirada (2020) de l’Acord de París sobre el Canvi Climàtic, denúncia (2018) del Pla d’Acció Integral Conjunta sobre el programa nuclear iranià, retirada (2018) de la UNESCO, suspensió (2020) de la contribució pressupostària a l’OMS, retirada (2020) del Tractat de «Cels Oberts» de l’OSCE, denúncia (2017) de l’Acord Transpacífic de Cooperació Econòmica, reconeixement (2017) de Jerusalem com a capital d’Israel, entre d’altres.
Trump diu que acabarà amb la guerra a Ucraïna en «24 hores». Un compromís tan esbombat que s’hi juga la imatge i se sentirà obligat a intentar-ho. Insinua una negociació directa amb Putin a costa d’Ucraïna, marginant Europa i basant-la en «pau per territori» d’Ucraïna (quanta superfície més del 18% que ja ocupa Rússia?), «finlandització» d’Ucraïna i la «factura» de la reconstrucció d’Ucraïna a càrrec de la UE.
Sovint, Trump dona a entendre que manté una bona relació amb Putin —segons el New York Times, del 2021 ençà haurien parlat per telèfon fins a set vegades—, però sobrevola la relació un malentès perillós que un moment o un altre esclatarà. El rearmament dels països de l’OTAN que Trump exigeix, i que és el negoci del segle per a la indústria armamentista nord-americana, serà interpretat per Putin, com ho interpretaria qualsevol quídam, com una amenaça directa contra Rússia.
El rearmament dels països de l’OTAN que Trump exigeix, i que és el negoci del segle per a la indústria armamentista nord-americana, serà interpretat per Putin com una amenaça directa contra Rússia.
Sobre Gaza i el Líban, Trump encoratja Netanyahu a «acabar aviat la feina», això significa sentenciar els palestins i «neutralitzar» una franja del sud del Líban sostraient-la a la sobirania del fallit Estat libanès per fer-ne fora les milícies de Hezbollah.
La defensa
La repetida exigència als països europeus de l’OTAN d’una inversió en defensa del 2% generalitzat del PIB és una qüestió sensible, interna —«canons o mantega»— i internacional. Si Alemanya hi dedica el 2% del seu PIB (4.185.550 M€ el 2023), tal com ho ha previst, tindrà un pressupost de defensa que pot ser percebut com a «agressiu», ja que seria superior en 10.000 milions d’euros al de Rússia i en més de 20.000 milions al de França, cosa que podria liquidar la implícita aliança francoalemanya consistent en la superioritat militar francesa, compensatòria de la superioritat econòmica alemanya. I Trump exigirà més del 2% a cada Estat per «defensar-lo»; posa com a exemple a Polònia, que ja supera el 4% i ha fet compres massives d’armament als Estats Units.
La política comercial
Ha confessat que per a ell «aranzel és la paraula més formosa del diccionari». Té previst un augment general de tarifes a les importacions del 10% al 20%, del 25% al Canadà i Mèxic i del 60% per a tots els béns procedents de la Xina. El 2023 la importació a la Xina assolí els 426.885 milions de $, amb un dèficit nord-americà de 279.420 milions de $. El superàvit comercial de la UE amb els Estats Units frega els 200.000 milions de $. Si es tenen en compte els efectes potencialment devastadors a nivell global de tals mesures encara que només se n’apliqués una part en funció del seu joc transaccional, el dany per als socis comercials dels Estats Units seria important. I per a la UE, que pateix d’un feble creixement, l’efecte seria més que notable.
La política fiscal i monetària
L’anunciada combinació de desregulació i laxitud fiscal, juntament amb la política comercial agressiva, reforçaran el creixement d’una economia nord-americana per se relativament dinàmica. Però, si hi afegim les mesures contra la immigració i les expulsions massives d’«irregulars», que augmentaran el cost salarial en els sectors agrícola i serveis, tot plegat es traduirà en més inflació, superiors tipus d’interès i un dòlar més fort. Això pressionarà l’euro i el seu tipus d’interès, tan necessitats de relaxació per fer front a les grans inversions necessàries a la UE i per reduir el pes del deute en els països més endeutats del sud de l’eurozona, començant per França.
La política mediambiental
El negacionisme trumpià del canvi climàtic, més radical que el d’altres dretes extremes, pot representar costos addicionals per a la UE en la mesura que es tradueixi en l’abandó de les regles emanades de l’Acord de París (desembre de 2025) i de les negociacions ulteriors.
Un perill existencial i la reacció europea
La llista es podria allargar, però ja és prou contundent per convenir que s’anuncien greus perills per a la UE. La percepció de la seriositat dels problemes que planteja tot plegat reforça la necessitat peremptòria d’una Unió més forta, dotada de més recursos i capaç d’adoptar decisions a l’altura dels reptes i les circumstàncies: reducció màxima de l’aplicació de la regla de la unanimitat en política exterior —la plena supressió de la unanimitat que tant limita l’acció de la UE requeriria una reforma (improbable) dels Tractats—, creació de les bases d’una autonomia avançada de seguretat europea —dependre sols d’una OTAN hegemonitzada pels Estats Units presidits per un Trump imprevisible, pot deixar Europa desprotegida, realment un perill existencial—, revisió de les polítiques comercials i de la competència per afavorir una Europa més competitiva, afinament de la política mediambiental per no perjudicar la competitivitat, consideració de les propostes de Letta i de Draghi per reforçar el mercat interior i la competitivitat, increment del pressupost europeu, mutualització del deute, parlar al món amb una sola veu… I ens aturem per no angoixar més el lector.
La UE està tan feta a haver d’avançar a cops de crisis —com més va més freqüents— que ens hem acostumat a qualificar-les amb adjectius altisonants —ara es parla de crisi existencial— sense, però, arribar a donar-hi les necessàries solucions de fons. Existeix doncs el perill de tractar, una vegada més, les situacions que aquí s’han apuntat com una o unes crisis més, de manera que les respostes se segueixin donant de manera dispersa, improvisada, conforme es presentin els problemes. Això equivaldria a pretendre que el fenomen Trump és una nuvolada passatgera i conjuntural, com una crisi financera ordinària o una altra covid-19 en lloc de l’exponent d’un fenomen estructural, que ve de lluny, que serà molt present i que durarà força temps.
Per evitar el parany de l’autoengany, cal partir d’un diagnòstic clar sobre la victòria de Trump, que substitueixi el simple astorament i que permeti a Europa despertar a la nova realitat en la qual es troba immersa sense voler-ho.
El triomf trumpià no és la victòria d’un populista excèntric, que també, sinó la consolidació d’un corrent de fons. En primer lloc, és el fracàs del partit demòcrata (i també del partit republicà tradicional) que ha estat incapaç —malgrat aquell lúcid i efectiu «És l’economia, estúpid» de Bill Clinton— de comprendre el pes de l’economia en les preocupacions dels nord-americans, sobretot l’impacte de la inflació —que, si el 2024 haurà desescalat i ja era elevada des de mitjan mandat de Trump, molts votants l’han imputat exclusivament a la presidència del demòcrata Joe Biden—, la inseguretat davant la globalització incompresa i temuda a l’Amèrica profunda, els efectes de la desindustrialització —han tancat fàbriques suplint-ne la producció per les còmodes importacions de la Xina—, la por a una immigració massiva irregular —la imatge d’aquelles columnes de milers d’esforçats centreamericans marxant camí de la frontera dels Estats Units, és comprensiblement inquietant per a molts estatunidencs—, sense oblidar la inseguretat física de les persones a l’espai públic i a les aules —el 2023 hi hagué als Estats Units 46.728 morts per arma de foc i el 2020, el darrer any de la presidència de Trump, la taxa d’homicidis per arma de foc va ser la més alta en vint-i-cinc anys i 114 foren els tirotejos massius a centres escolars—. Tot plegat haurà fet molt en favor de Trump, mentre que és dubtós que ell hi posi remei.
L’ascens de Trump és un eslavó d’una cadena global. A Itàlia va començar amb Berlusconi fins a arribar a Meloni. A França i a Alemanya el creixement de l’extrema dreta des del canvi de segle ha estat constant.
I haurà influït de manera especial el cansament davant el predomini i les exageracions de la cultura woke i del «políticament correcte» de l’Amèrica més urbana i educada. En aquest punt, el Trump manifestament incorrecte, populatxer i antiintel·lectual haurà estat vist com un fre positiu i una possibilitat de reversió dels excessos del wokisme.
Per si no fos prou, l’ascens de Trump és un eslavó d’una cadena global. A Itàlia va començar amb Berlusconi fins a arribar a Meloni. A França i a Alemanya el creixement de l’extrema dreta des del canvi de segle ha estat constant. Els Països Baixos i Àustria han experimentat fenòmens similars. L’est d’Europa n’ha resultat particularment afectat: Hongria en especial, així com Polònia, Eslovàquia, Eslovènia o Romania. És significatiu que, segons un estudi d’Europa Elects, avui els ciutadans d’Eslovènia, Eslovàquia, Hongria i Bulgària haurien votat Trump. Els resultats de les eleccions europees del juny, tot i mantenir la possibilitat d’acords entre els partits històrics de l’ample arc central europeu, representen un desplaçament notori cap a la dreta que marcarà la política europea del nou quinquenni, fenomen que no pot ser ignorat, cosa que no vol dir acomodar-s’hi. D’entrada, la Unió tindrà la Comissió Europea més dretanitzada de tota la sèrie.
PUBLICITAT
Ara que les ultradretes han penetrat a les institucions comunitàries han començat a canviar el missatge: els més pragmàtics ja no volen demolir la Unió, sinó transformar-la des de dins.
Les noves dretes i les ultradretes, que una certa correcció política denomina «dretes extremes», han aprofitat les preocupacions d’amplis sectors populars i han sabut parlar-los amb un llenguatge entenedor fet de simplificacions encara que les solucions que proposen siguin, en molts casos, forassenyades i inaplicables. Ara que les ultradretes han penetrat a les institucions comunitàries han començat a canviar el missatge: els més pragmàtics ja no volen demolir la Unió, sinó transformar-la des de dins. Marine Le Pen i Giorgia Meloni, cada una amb el seu programa i estil en són una mostra, per bé que la prova de l’àcid serà la seva acceptació o rebuig del cabal normatiu comunitari.
El repte és ara forjar una reacció europea que respongui alhora als reptes concrets i a les preocupacions de fons. Els partits polítics grans han de repensar el seu discurs. El liberalisme constructiu ha de ser capaç de revisar les seves arrels per frenar el «llibertarisme», però també per respondre a les pors que provoca la vulnerabilitat social. S’haurà de (re)construir un relat i emprendre una (re)fundació social de la UE. Si no s’aconsegueix, el trumpisme pot ser el preludi d’una cascada de Trump(s) europeus.
Sense lideratge
La reconstrucció requereix d’un lideratge conscient del moment i determinat a avançar i no sols a conservar tant a cada Estat membre com a nivell de la Unió, lideratge que avui, malauradament, no s’albira enlloc. La feblesa del binomi francoalemany, conseqüència de l’actual debilitat política i econòmica dels dos països, n’és un primer escull. L’extrema dreta italiana s’ha assentat i guanya una determinada credibilitat governamental, però li manquen les credencials europees. Polònia està vertebrant una Europa oriental i del nord, però no té encara prou pes per anar més enllà. El Regne Unit és fora. Espanya està absent, ocupada en les seves divisions i amb una oposició que practica una política de terra cremada que, fins i tot, trasllada a Europa.
S’haurà de (re)construir un relat i emprendre una (re)fundació social de la UE. Si no s’aconsegueix, el trumpisme pot ser el preludi d’una cascada de Trump(s) europeus.
En suma, un panorama desolat, però no insòlit en el llarg procés de la construcció europea. En aquesta ocasió, per a la remuntada s’haurà de comptar amb la presidència de la Comissió Europea d’una Von der Leyen provada i experimentada per les crisis del quinquenni anterior —que déu n’hi do!— més l’aportació del nou president del Consell Europeu, António Acosta, amb antecedents de polític sòlid i europeista.
Servirà Trump per deixondir la Unió Europea i, per fi, despertar-la? El camí es preveu llarg, pedregós, dur, amb riscos a cada revolt. Però, no fer res seria molt pitjor.
