L’article va portar cua. Josep Maria de Sagarra el va escriure pocs mesos abans de morir. Estem a principis de 1961. Des del pis de la plaça de la Bonanova l’escriptor veu tot de vehicles aparcats. Migdia de diumenge. Missa. I ell es pregunta sobre la religiositat de la gent adinerada que pot pagar-se cotxassos com aquells. Li ve a la memòria un acte celebrat recentment en un dels temples de la burgesia barcelonina: el Palau de la Música. No els Fets del Palau, d’encara no fa un any, sinó aquella sessió patrocinada per Pepsi-Cola: una retransmissió en directe, a través d’una pantalla, d’un partit de futbol entre el Barça i el Madrid.
Cap imatge li sembla més representativa de l’evolució de la burgesia de la ciutat. De transformar la cultura i la pell de la ciutat gràcies a la seva potència emprenedora a cedir un dels seus temples per a un espectacle com aquell. I descriu aquella classe amb una comparació antropomòrfica: «ha crecido desmesuradamente en las partes que constituyen su pecho, su abdomen y sus extremidades, pero ha ido reduciendo y empobreciendo los espacios que corresponden al cerebro y al corazón». Vaja, una burgesia sense ànima.
L’article de Sagarra es va publicar a La Vanguardia i es titulava «La burguesía catalana». Ara, el subdirector del mateix diari, Manel Pérez, acaba de publicar un llibre amb el mateix títol. És un llibre de periodisme i és un llibre important per dos motius: perquè problematitza un mite i perquè descriu un procés de desempoderament. D’alguna manera, la història que Pérez explica comença allà on la va deixar Sagarra i culmina amb la desbandada de les seus de les empreses com a conseqüència de la crisi constitucional d’octubre de 2017.
PUBLICITAT
Si en ple franquisme la burgesia s’havia quedat sense ànima –la clàssica del tèxtil, també la de l’autarquia–, per reconquerir el lideratge social de la seva classe s’havia de legitimar una burgesia nova. Qui millor va entendre la necessitat política d’aquesta operació de restitució, de fet qui la va imaginar, va ser l’historiador Jaume Vicens Vives quan ja actuava en mode intel·lectual i posava l’estudi del passat al servei d’un projecte col·lectiu per al present i el futur del país.
