L’article va portar cua. Josep Maria de Sagarra el va escriure pocs mesos abans de morir. Estem a principis de 1961. Des del pis de la plaça de la Bonanova l’escriptor veu tot de vehicles aparcats. Migdia de diumenge. Missa. I ell es pregunta sobre la religiositat de la gent adinerada que pot pagar-se cotxassos com aquells. Li ve a la memòria un acte celebrat recentment en un dels temples de la burgesia barcelonina: el Palau de la Música. No els Fets del Palau, d’encara no fa un any, sinó aquella sessió patrocinada per Pepsi-Cola: una retransmissió en directe, a través d’una pantalla, d’un partit de futbol entre el Barça i el Madrid.

Cap imatge li sembla més representativa de l’evolució de la burgesia de la ciutat. De transformar la cultura i la pell de la ciutat gràcies a la seva potència emprenedora a cedir un dels seus temples per a un espectacle com aquell. I descriu aquella classe amb una comparació antropomòrfica: «ha crecido desmesuradamente en las partes que constituyen su pecho, su abdomen y sus extremidades, pero ha ido reduciendo y empobreciendo los espacios que corresponden al cerebro y al corazón». Vaja, una burgesia sense ànima.

L’article de Sagarra es va publicar a La Vanguardia i es titulava «La burguesía catalana». Ara, el subdirector del mateix diari, Manel Pérez, acaba de publicar un llibre amb el mateix títol. És un llibre de periodisme i és un llibre important per dos motius: perquè problematitza un mite i perquè descriu un procés de desempoderament. D’alguna manera, la història que Pérez explica comença allà on la va deixar Sagarra i culmina amb la desbandada de les seus de les empreses com a conseqüència de la crisi constitucional d’octubre de 2017.

Si en ple franquisme la burgesia s’havia quedat sense ànima –la clàssica del tèxtil, també la de l’autarquia–, per reconquerir el lideratge social de la seva classe s’havia de legitimar una burgesia nova. Qui millor va entendre la necessitat política d’aquesta operació de restitució, de fet qui la va imaginar, va ser l’historiador Jaume Vicens Vives quan ja actuava en mode intel·lectual i posava l’estudi del passat al servei d’un projecte col·lectiu per al present i el futur del país.

 

El Club Comodín

El relat va ser seu, i l’obra paradigmàtica d’aquest afany va ser Industrials i polítics, que es devia distribuir a finals de 1958: una monografia econòmica i social sobre el desenvolupament del XIX català que posava la burgesia al centre. Sobretot, a l’apartat de biografies de la segona part del volum. Però per al cas que ens interessa, el de la reanimació de la classe, tal vegada sigui més significativa i tot la conferència «El capitán de industria español en los últimos cien años» d’octubre de 1958. Era una lliçó que connectava passat i present i era una crida. «Queda claro que no hemos logrado ni los catalanes ni los vascos hacer una verdadera revolución industrial», explicava referint-se a les darreres dècades, «estoy completamente convencido de que son ustedes, los de esa generación, los que verán la revolución industrial como se ha presenciado en Italia en los últimos años». L’escoltaren un grup de nois de casa bona que havien estudiat als jesuïtes de Sarrià i que a mitjan de la dècada havien creat el Club Comodín. El van escoltar i es van sentir cridats.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

El pànic bancari i el canvi de seus van ser la manifestació que tots estàvem perdent i el país es quedava sense autoritat.

L’eina principal per acomplir amb la missió va ser el Cercle d’Economia, com argumenta Pérez i es detalla a l’interessant i automitificador Intuición y perseverancia. Joan Mas Cantí y el Círculo de Economía. Tenia relat, tenia ànima. L’existència d’aquella institució única, confluint amb el mite de la liberalització econòmica de 1959 i una certa reindustrialització (sobretot dedicada a l’assemblatge), foren l’embrió de la nova burgesia. D’alguna manera es va saber autorepresentar com la classe imaginada per Vicens. D’alguna manera, però no del tot.

Perquè més que capitans d’indústria, amb la tenacitat per tirar endavant una transformació tecnològica, es volien classe dirigent, una mena d’elit gairebé només existent a Barcelona i en la qual convivien empresaris, directius i acadèmics com Estapé i Lluch. Així, eren ben valorats per la majoria dels actors de l’economia espanyola, gràcies al clima que es respirava a les jornades que van començar a organitzar el 1961 –celebrades a l’hotel propietat de la família Mas Cantí a Sant Feliu de Guíxols. Però amb excepcions puntuals, no van ser mai considerats com a figures essencials d’un capitalisme el poder del qual era sobretot financer i estava en mans de madrilenys i bascos. Constatar-ho, amb totes les implicacions que té, que no són poques, és el primer gran mèrit del llibre de Pérez.

Aquesta generació, vist amb una certa perspectiva històrica, va liderar o participar en els dos grans projectes econòmics de la Catalunya de la segona meitat del segle XX. Un projecte va ser la transformació de Barcelona, de ciutat industrial esllanguida i secundària en capital de serveis de prestigi global, amb els Jocs del 92 com a activador –aquí hi destaquen empresaris com Carles Ferrer Salat o Leopoldo Rodés. El segon, va ser la refundació de La Caixa per a esdevenir el primer holding empresarial espanyol –gràcies a la tasca de Josep Vilarasau i personatges tan rellevants com Fornesa, Brufau o Fainé.

Quan la desindustrialització es va accelerar aquella burgesia va prendre consciència que el poder se li esllanguia a les mans.

A La burguesía catalana s’explica com no s’havia fet mai fins ara. A la vegada, aquesta classe dirigent va conviure amb el pujolisme governant, probablement, més per interès que per convicció, argumenta Pérez, però l’aliança entre Convergència i l’elit del capitalisme mesocràtic català estava consolidada. Fins que es va produir un canvi que acabaria posant en crisi aquest sistema. Pérez ho apunta, però no ho desenvolupa perquè no és el seu tema: em refereixo a la definitiva recomposició del bloc de poder tradicional espanyol com a missió de l’aznarisme. Una missió acomplerta, aquesta sí, sincronitzada amb la lògica de la globalització financera. L’evidència del seu èxit es constata llegint l’informe Madrid: capitalidad, economía del conocimiento y competencia fiscal publicat per l’IVIE el 2020. Hi ha vasos comunicants.

 

La ‘Nota’ del Cercle de 2001

L’acumulació de capital des de començament del XXI, centralitzada a Madrid, va anar evidenciant que aquella escenificació del vell poder burgès català era, al cap i a la fi, cada vegada més teatre. Podien velar-ho, primer, el canvi de model de finançament i el traspàs de competències del Majestic, després la bombolla de la construcció i el mannà del turisme, com va explicar Ramon Aymerich al lluminós La fàbrica de turistes. Però quan la desindustrialització es va accelerar al llarg de la primera dècada del segle, aquella burgesia va prendre consciència que el poder se li esllanguia a les mans.

Les elits proclamen cada dia que Barcelona està en decadència, assenyalen Colau i no entenen la seva responsabilitat.

Ho havia vist Maragall al profètic «Madrid se va» i el Cercle ho va posar per escrit a El papel del Estado en el mantenimiento del equilibrio territorial en España. El Cercle va presentar aquella Nota, analitzada per Pérez amb tot detall, el 25 d’octubre de 2001. Aquell dia, el president Pujol tenia una reunió no oficial amb el president Aznar en una finca propietat de l’Estat. Va ser la darrera vegada que va dir no a entrar al Govern d’Espanya.

 

Manel Pérez i el seu llibre La burguesía catalana.
Manel Pérez. La burguesía catalana. Retrato de la élite que perdió la partida. Barcelona: Península, 2022. 286 pàgs.

 

La Caixa se les pira

El gruix del llibre de Manel Pérez comença a partir d’aquest moment, quan la impossibilitat de revertir aquella deriva va alinear la burgesia amb el masisme, tant pel que fa a la resposta a la crisi financera com, sobretot, pel que fa a la reclamació d’un nou model fiscal. Però quan la demanada de poder va passar dels impostos a la sobirania política, aquesta burgesia va començar a problematitzar la seva relació amb Convegència. Totes les iniciatives polítiques que ha pres des d’aquell moment han estat fallides. I la paradoxa, que el llibre no dissimula, és que l’evolució del procés no va corregir, sinó que va empitjorar el problema que volia resoldre: el desempoderament català.

L’angoixa del 2017, amb el pànic bancari i el canvi de seus en massa, va ser la manifestació que tots estàvem perdent i el país es quedava sense autoritat. La Caixa se les pira. Les elits proclamen cada dia que Barcelona està en decadència, assenyalen Colau i no entenen la seva responsabilitat perquè d’alguna manera, altra vegada, la burgesia s’ha de vendre l’ànima. Assumir-ho és condició necessària per tornar a començar. Explicar-nos-ho és allò que fa aquesta crònica. Ens urgia. Encara manca un nou relat perquè intenti relegitimar-se i l’entrada en joc de nous capitans d’indústria.