«No podem ser herbívors en un món de carnívors.» Les polèmiques (i profètiques) paraules de Josep Borrell ressonen de manera contundent. Quan les va dir, la tardor de 2022, feia només sis mesos que Rússia havia envaït Ucraïna, encara faltava un any per als terribles atacs de Hamas que van posar en marxa la neteja ètnica de Gaza, i dos per a l’elecció de Trump com a president dels Estats Units per segona vegada. Des d’aleshores s’ha fet més evident la deriva d’un món partit en potències regionals (els Estats Units, la Xina, la mateixa Rússia), que pugnen per exercir la seva hegemonia en àrees d’influència sotmeses al seu imperi.
En aquest context, el paper de la Unió Europea s’ha anat diluint des del clam de Borrell fins a esdevenir un apèndix sotmès als capricis de qui se’n creu amo i senyor, Donald Trump. Quatre episodis defineixen el sotmetiment europeu a les directrius del nou emperador. El primer, la vergonyosa cimera de l’OTAN a la Haia i la claudicació dels governs europeus (amb l’honrosa excepció espanyola, encara que retòrica) al diktat nord-americà d’incrementar fins al 5 % la despesa en defensa. El segon, la lamentable negociació sobre els aranzels, segellada amb la visita de la presidenta de la Comissió a Trump en el seu camp de golf a Escòcia per refermar la rendició total d’Europa al seu nou amo. El tercer, el menysteniment de la Unió Europea en les converses entre Trump i Putin sobre la possible pau a Ucraïna. I, per finalitzar, el mutisme vergonyós de la Comissió i de molts governs europeus davant la massacre a Gaza.
PUBLICITAT
En un món de nou dividit en potències, Europa podria haver optat a ser-ne una, podria haver volgut ser «carnívora», en paraules de Borrell, i tractar-se de tu a tu amb la resta. O, com a mínim, intentar-ho. En aquest sentit, sorprèn la rapidesa en el sotmetiment europeu, la ràpida acceptació de la seva naturalesa «herbívora» enfront dels grans depredadors. Certament, Europa depèn en molts aspectes d’altres potències, però hom podia esperar una certa defensa de la posició i no una entrega tan total. A Europa no li queda ni alçar la bandera dels seus suposats «valors» després del seu paper respecte al que passa a Gaza.
Seria fàcil atribuir la rendició europea a la maldestra i fràgil presidenta de la Comissió. Von der Leyen ha quedat assenyalada després de la seva humiliant imatge amb Trump a Escòcia. És cert que Von der Leyen no s’ha caracteritzat per la fortalesa i l’audàcia de la seva gestió, però també ho és que s’ha trobat amb un Consell paralitzat per dividit, amb països clarament partidaris d’una Europa disminuïda que plagui el màxim a Trump, com Hongria o Itàlia. Possiblement, Von der Leyen no sigui el tipus de figura que necessita Europa en aquests moments difícils, però no és clar que hi hagi una majoria en les institucions europees que vulgui una Europa forta.
En aquest sentit, les mirades s’han de dirigir a dos actors fonamentals. En primer lloc, al partit majoritari del Parlament i la Comissió, el PPE, que no ha volgut bastir una majoria sòlida i netament europeista i ha preferit una política de geometria variable, fent el joc a les forces de l’extrema dreta, que tenen en l’afebliment de la Unió un dels pilars fonamentals del seu programa polític. El segon actor és el govern alemany i els seus interessos, que Von der Leyen ha defensat com si fossin els interessos del conjunt de tots els Estats membres de la Unió. Aquesta idea és evident en la negociació comercial amb els Estats Units i en la posició que ha adoptat la Comissió respecte del genocidi a Gaza.
Amb tot, és raonable deixar constància que els europeus han evitat una nova humiliació al president ucraïnès en acompanyar-lo en la seva visita a Washington. De fet, en aquesta ocasió han actuat units, preservat el llaç atlàntic i proclamat que Europa és una peça imprescindible en la negociació amb Putin.
Però l’afebliment d’Europa com un actor clau en l’escena internacional és l’expressió més flagrant de la seva debilitat interna. Una Europa acovardida, dividida, sense lideratge ni projecte sempre quedarà a la mercè dels interessos aliens, un «herbívor» a l’espera de la queixalada de qualsevol «carnívor».
