Totes les enquestes que s’han fet públiques recentment coincideixen en una cosa: si se celebressin ara eleccions al Parlament Aliança Catalana obtindria uns resultats molt superiors als de fa un any. Aquesta és l’única novetat del panorama electoral català un any després de les eleccions que portaren Salvador Illa a la presidència de la Generalitat. És un element que és coherent amb els desenvolupaments d’arreu d’Europa i també és coherent amb el que assenyalen les enquestes per al conjunt d’Espanya, on Vox s’alça com una força en ascens, aparentment imparable.

L’augment de Vox, segons la majoria dels sondeigs, es deu principalment al transvasament de vot des del PP. De la mateixa manera, la millora significativa de les projeccions de vot per a Aliança Catalana es deu a la captura d’un vot que prové majoritàriament de Junts. En aquest sentit, el que apunten les enquestes de l’escenari català no és gaire diferent del que succeeix arreu d’Europa: hi ha una part del vot tradicional del centredreta que es veu temptada per les propostes radicals de l’extrema dreta, i això acaba provocant en algunes de les formacions de la dreta tradicionals (i no només de la dreta) un gir estratègic cap a posicions més dures, sobretot en aquells elements que són centrals en els discursos i els idearis dels partits ultres, la immigració i la identitat nacional.

El cas català, doncs, no seria diferent del que succeeix arreu. Aquest sol fet ja ens fa evident que la idea que la societat catalana estava immunitzada contra derives d’aquest estil s’ha demostrat completament errònia. I això encara és més evident si es té en compte l’adscripció d’Aliança Catalana al camp del nacionalisme català, del qual sempre s’havia dit que era essencialment demòcrata i que professava uns valors profunds de llibertat i de respecte a la pluralitat. Precisament, l’any del centenari de Francesc Candel es fa evident quelcom que la publicació d’Els altres catalans va donar per establert: que el nacionalisme català era essencialment defensor de la pluralitat d’orígens que configura la societat. Aliança, amb el seu discurs antiimmigració i islamòfob, trenca amb aquesta imatge bastida des de finals del franquisme i que havia estat un dels eixos discursius del procés sobiranista.

PUBLICITAT

La projecció ascendent d’Aliança beu principalment del vot de Junts, segons indiquen les enquestes. La major part de vot nou per al partit que lidera Sílvia Orriols prové de Junts, sigui directament o via l’abstenció. Aquest últim factor dona una clara indicació de la naturalesa particular del vot a l’extrema dreta a Catalunya respecte d’altres àmbits geogràfics i assenyala el procés i el seu desenvolupament com un element essencial per explicar l’aparició i ascens del vot ultra a casa nostra.

Aliança Catalana, com molts dels partits d’extrema dreta arreu, es nodreix del ressentiment i la frustració, que es projecta envers els immigrants i les elits polítiques gràcies als discursos de les formacions ultres, que actuen com a vehicles d’aquesta frustració, tot assenyalant-ne els suposats culpables. En el cas particular d’Aliança, les dades indiquen clarament l’origen d’aquesta deriva, que se situa en l’acabament de l’arc vital del procés.

Els anys del procés van comportar l’activació política d’un segment de la societat que fins aleshores no havia mostrat una especial tendència a l’actuació i la mobilització polítiques. Aquest segment conformà bona part de la base de les actuacions que varen constituir el procés, les grans manifestacions, les activitats diverses, l’organització social que va sostenir els deu anys del procés. Aquesta intensa participació cridà una gran quantitat de persones que, amb l’esllanguiment del mateix procés i la baixada d’activitat, es van quedar, en bona part, orfes. La majoria, senzillament, es va anar desmobilitzant a partir de 2019, un moviment que també fou visible en l’àmbit electoral, amb el pas a l’abstenció d’una part important del suport a les forces independentistes. Respecte de 2017, el conjunt dels partits favorables a la independència van perdre uns set-cents mil votants. Una part d’aquest vot orfe i desmobilitzat és el que el 2024, i ara, reapareix a les files d’Aliança Catalana, que actua com el receptacle de la frustració i el desencís que suposa per a aquesta gent l’acabament del procés.

Aquesta particularitat catalana, no obstant això, no és gaire diferent del que succeeix a la major part de les societats europees, on el ressentiment i el desconcert vers el futur de parts importants d’aquestes societats són vehiculats per les formacions d’extrema dreta, que han estat capaces d’incorporar a l’arena electoral segments socials que feia temps que n’eren absents, o fins i tot que no hi havien estat mai. En el cas de Catalunya, aquesta incorporació la propicià el procés, però qui se n’estaria beneficiant ara seria Orriols i els seus.

Aquesta capacitat d’atracció de nou capital electoral també hauria de posar el focus sobre l’origen de la qüestió, que no és altra que la incapacitat, per part de les forces polítiques tradicionals, de donar una sortida a aquests sentiments de desconcert i por que viu una part important de la nostra societat i que no té a veure específicament amb la immigració, sinó que és utilitzada com a boc expiatori. És una qüestió que depassa les explicacions simples i que probablement té a veure amb la frustració d’expectatives i el tancament d’horitzons que viuen les nostres societats des de la crisi de 2008 i que ha impactat de manera evident (i encara impacta) en la relació entre la ciutadania i les institucions, notablement en aquelles institucions de representació, les quals una part creixent de la societat entén que han fallat en la seva obligació de preservar la seguretat dels ciutadans, entesa en un sentit ample, que inclou la seguretat econòmica que protegeix de la pobresa, o el bon funcionament de l’ascensor social que dona un horitzó d’esperança a les noves generacions.

És el trencament del pacte social el que dona ales a unes formacions que, assenyalant culpables (els polítics, els immigrants), donen resposta a aquest sentiment de malestar que recorre la nostra societat. Per tant, és aquí on cal buscar la raó de l’ascens d’aquest tipus de discursos i és aquí on cal incidir si no es vol que cada cop més i més dels nostres conciutadans se sentin atrets per aquesta mena de solucions tramposes que proporcionen líders com Sílvia Orriols. Aquesta és la batalla que s’ha de donar si es vol derrotar l’extrema dreta, i és una batalla de polítiques públiques més que de relats i discursos i comunicació política.

Cal ser conscients que aquesta batalla es donarà en condicions molt difícils per a les forces democràtiques. En primer lloc, perquè si es vol atacar el fons del fons de l’atractiu dels partits d’extrema dreta, aquí i arreu, cal fer fer un gir copernicà a bona part de les polítiques dels darrers trenta anys, sobretot en matèria fiscal. En segon lloc, perquè part de l’atractiu dels ultres es basa en la desconfiança que generen els partits «tradicionals», una desconfiança, cal dir, guanyada a pols en molts casos. I, en tercer lloc, perquè els fatxes generen una fascinació en bona part dels canals de comunicació pel seu llenguatge directe i la seva tàctica d’épater les bourgeois, que els genera una atenció desproporcionada, fins i tot per part dels seus rivals, com és el cas d’algunes enquestes performatives que anuncien els seus futurs èxits.