A política&prosa hem fet bandera de la promoció de la llengua catalana i de la pluralitat lingüística com un dels pilars consubstancials de la pluralitat espanyola. El gener de 2019, en el número 3 de la revista, hi dedicàvem el dossier amb un editorial que avui és encara ben vigent: «Les llengües de Sepharad». Escrivíem aleshores que la pluralitat lingüística és un dels instruments per a harmonitzar les «cordes de la lira», en expressió de l’historiador Jaume Vicens Vives, d’un Estat d’arrel plurinacional, pluricultural i plurilingüístic.

La partitura per a refer la sintonia hispànica està escrita; només cal que els actors institucionals, polítics, i socials la interpretin adequadament. Els dos textos de referència són la Constitució i l’Estatut. El preàmbul de la Carta Magna proclama la voluntat de «protegir tots els espanyols i pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions». Des d’aquesta declaració de principis, l’article tercer estableix que «el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat» i que «les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes». «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció», conclou.

PUBLICITAT

El mandat constitucional, més de quatre dècades després, és d’una claredat meridiana i xoca amb la temptació de retallar a la baixa l’estatus de la llengua catalana i de les altres llengües cooficials. Es tracta d’un aspecte fundacional de la Constitució i totes les propostes que pretenguin alterar-lo, bé formulades amb la boca petita (PP) o bé obertament (Vox), atempten contra l’esperit i la lletra del pacte constitucional. De Catalunya endins, aquell mandat el completa l’Estatut: «La llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és la llengua d’ús normal i preferent de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament» (article 6.1). «El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les» (article 6.2).

Més enllà dels equilibris de l’articulat, allò que ens diu l’Estatut no deixa de ser una doble obvietat: del fet que el català sigui la llengua pròpia de Catalunya no se’n desprèn que el castellà sigui una llengua impròpia o estranya. Escrivíem aleshores que la complexitat catalana —també el bilingüisme— no ha de ser vista com un dèficit sinó com un superàvit. Els ciutadans de Catalunya aprenen des de ben petits que el nom de les coses no es confon amb les coses —una taula és també una mesa— i, a la vegada que aprenen a llegir i a escriure, aprenen a tenir una visió plural, polièdrica, de la realitat. Des de política&prosa, reivindicàvem aquell marc de referència, que no nega el conflicte sinó que l’integra: cal parlar o entendre les llengües diverses de Sepharad per respecte mutu, per consentiment recíproc, per acceptació cultural de l’alteritat.

A partir d’aquesta voluntat, més enllà de les dades concretes de les enquestes sociolingüístiques, els poders públics han de començar per refer el consentiment social que, com constatàvem en l’editorial del número 41 de la revista, es va esquarterar durant la dècada prodigiosa del procés amb el pas del catalanisme polític al sobiranisme. La qüestió de fons, com ho palesen les dades, no rau en l’escola: si ha baixat l’ús social del català en una generació que ha après aquesta llengua, el problema no és de coneixement sinó d’identificació. No podem seguir caient en la temptació de lligar el futur de la llengua a una determinada aposta política ni acotar-ne el destí als límits d’un determinat sostre institucional; seria continuar desservint-la.

Per això —escrivíem—, l’objectiu en l’àmbit de l’ensenyament és preservar l’escola comuna. Aquest és el model; no pas la immersió lingüística, que n’és només un dels instruments. És el model de referència que a la Transició va defensar Marta Mata —la veu preclara del moviment de renovació pedagògica del país— enfront de la temptació nacionalista de dividir els alumnes en dues xarxes escolars segons la seva llengua. El dret d’elecció dels pares, com explicava la pedagoga, ja s’havia exercit a casa; el paper de l’escola és garantir la igualtat d’oportunitats dels alumnes —també pel que fa a l’ús de les llengües— per a assegurar-ne la inserció futura tant socialment com laboralment.

A hores d’ara, quan el processisme ha substituït l’aposta independentista fallida per la subhasta lingüística, cal que els poders públics, començant pel Govern de la Generalitat, tinguin clar que la necessària promoció de la llengua catalana demana refer el consentiment social trencat en la dècada prodigiosa del procés i deslliurar-la del debat identitari en benefici del pacte de ciutadania. Aquest ha de ser el focus. És a dir, parlar català no és una assignatura identitària sinó que forma part del nucli de drets i de deures de ciutadania. Aquest és el camí per recuperar l’ús social del català per part d’aquells joves que s’han refugiat en la llengua dels seus pares durant la dècada processista i per convidar també els nouvinguts a utilitzar-lo.