Crítics i cronistes ja han dit la seva sobre el Requiem de Wolfgang Amadeus Mozart escenificat per Romeo Castellucci que s’ha interpretat al Liceu. Hi ha hagut molt soroll en ambients liceistes, la qual cosa és un bon senyal. Vol dir que no ha deixat indiferent i això sempre és un termòmetre de les passions, favorables o contràries, que l’espectacle suscita. Per la meva part, la representació vista ara i en el moment de la seva estrena al Festival d’Aix-en-Provence el 2019 m’empeny a aquestes reflexions.

Castellucci és un home de teatre que, faci el que faci, sempre arrisca. La seva escenificació d’aquest Requiem també ho és d’arriscada. Manté obert el debat sobre si cal posar en escena obres musicals que no han estat creades per ser escenificades. Cada vegada són més freqüents aquestes propostes i n’hi ha de més reeixides que altres.

Perquè funcionin calen tres coses. D’entrada, una obra original esplèndida i el Requiem ho és. Després, la intel·ligència i la saviesa teatral del creador/adaptador i aquest és el cas de Castellucci, que, pot agradar o no, això ja és qüestió de gustos. Finalment, el tercer aspecte és la qualitat de la interpretació. I aquí és on aquesta versió interpretada al Liceu no funciona. L’orquestra i sobretot el cor no van estar a l’altura del que es demanava.

PUBLICITAT
Advertisement

La idea de Castellucci quan el 1981 va crear la Socíetas Raffaello Sanzio prenent el nom del pintor renaixentista, era la de fer un teatre visual, plàstic i sonor. És a dir, reunir totes les expressions artístiques en escena. El Liceu de les Arts, tan defensat per la direcció artística del teatre, tenia una oportunitat d’or per fer realitat aquella idea, però ha resultat que el teatre no està en condicions de realitzar un projecte d’aquella envergadura que va al moll de l’os de la qualitat musical de les masses estables. Això és més complicat que posar uns quants dies una obra, per exemple, d’Antoni Tàpies o de Claudia Pagès, al Saló dels Miralls.

El director d’escena no fa només una reflexió sobre la mort. El que planteja és una celebració de la vida i la fa a partir d’un cèlebre fragment d’una carta de Mozart al seu pare en què diu: «Ja que la mort és el veritable objectiu final de la nostra vida, des de fa uns pocs anys m’he familiaritzat tant amb aquesta veritable i millor amiga de l’home, que la seva imatge no tan sols ja no conserva per a mi res d’esgarrifós, sinó que té molt d’asserenador i consolador».  La celebració de la vida es manifesta en la dansa comunitària, en la rotllana que tanca un cercle el qual s’adiu a la música.

A la partitura no hi ha indicacions de caràcter que diguin grave, larghissimo, o lacrimoso. Hi ha, en canvi, expressions com allegro-adagio (Kyrie), allegro assai (Dies irae), andante con moto (Domine Jesu), adagio-allegro (Sanctus) o andante-allegro (Benedictus). Tanmateix, al Liceu s’ha vist una vida esmorteïda.

PUBLICITAT
Barcelona Districte 4.0. Anticipem el què, el com i l'on de la reinvenció

Des que Josep Pons es va fer càrrec de l’orquestra del teatre no hi ha dubte que les seves prestacions han millorat de manera més que remarcable. Ara bé, Mozart i, sobretot el Mozart no operístic, no ha estat mai el fort de la formació. En aquest cas, sota la direcció de Giovanni Antonini, l’orquestra ha fet paleses les seves limitacions en aquest territori. Els tempi marcats per la batuta de l’italià i la resposta d’instrumentistes i del cor, a vegades arrossegada, portaven a una interpretació plana de la partitura, fins al punt de fer un mozart avorrit, cosa que hauria de ser un pecat mortal. Així, els quatre solistes, Anna Prohaska (soprano), Marina Viotti (mezzosoprano), Levy Sekgapane (tenor) i Nicola Ulivieri (baix) van passar sense pena ni glòria.

Justificar la mala prestació del cor dient que a més de cantar havien de ballar és una mica trampós. El cor també balla, posem per cas, a La traviata. I en el cas del Requiem, a l’escenari hi havia poc més de la meitat dels cantaires, una trentena, mentre que la resta estaven al fossat amb la partitura al davant.

Ja sé que les comparacions són sempre odioses, però a Aix, orquestra i cor, els Pygmalion, feien un treball d’orfebreria fina sota la direcció de Raphaël Pichon, el qual també va tenir molt a veure en la producció al ser idea seva incloure fragments d’altres peces de Mozart així com la veu blanca al començament i final. La qualitat musical d’aquest treball del director amb els Pygmalion també es va poder constatar al Palau de la Música en la inauguració de la temporada 23-24 en què van interpretar aquesta mateixa producció musical del Requiem.

Segurament aquest no és el millor muntatge de Castellucci. N’hi ha d’altres més rodons com el que va fer amb la Simfonia n. 2 Ressurrecció de Gustav Mahler, o els també impactants Orphee et Eurydice de Gluck i Jeanne d’Arc au bûcher de Honneger, però aquest Requiem mereixia una millor interpretació.

 


Espectacle vist al Liceu el 25 de febrer.