Parlant del seu ofici, l’arquitecta Xu Tiantian diu que un projecte no s’acaba mai: “Quan l’entregues, comença la seva vida”. Això mateix es podria dir de la direcció escènica al món de l’òpera en general, però la frase guanya un plus de realitat perquè s’adapta perfectament a la producció d’Aida firmada per l’artista iraniana Shirin Neshat que arriba aquest dimecres al Liceu. El 2017 va fer entrega de l’encàrrec que li havia fet el Festival de Salzburg. El 2022, al mateix festival, va presentar una versió força modificada, i el novembre de l’any passat va arribar a París amb molts altres canvis, molt diferent de la primera versió. Gairebé es pot dir que és un work in progress, una obra en construcció, que, com deia l’arquitecta xinesa, no s’acaba mai. I no s’acaba mai perquè al nostre voltant tot canvia.

Shirin Neshat és una artista visual. Quan el Festival de Salzburg li va encarregar posar en escena l’obra de Giuseppe Verdi, mai havia muntat una òpera. Segons va dir ella, la timidesa la va frenar a l’hora de fer servir el que és el seu art, el vídeo. Hi havia imatges, però poques (aquí la crònica de l’estrena). Amb el pas del temps ha anat ampliant aquest ús d’imatges fins a convertir-les en una altra capa que s’afegeix a la música i al que passa dalt de l’escenari amb els cantants, segons explicava l’artista a la presentació de les representacions liceistes.

Una escena de l’assaig d»Aida’ al Liceu, en la posada en escena de Shirin Neshat. Fotografia de Dergi Panizo

Aida és una dona etíop obligada a l’exili per un poder polític i religiós que fa servir la guerra per aconseguir el seu fi. Shirin Neshat és també una dona obligada a l’exili per un poder teocràtic com és l’iranià. Si a l’òpera els etíops són representats com uns esclaus, la directora d’escena els veu com uns desplaçats, uns refugiats. I això, que ja ho plantejava, tot i que discretament, a la versió del 2017, ara ha agafat molta més volada amb una perspectiva crítica contra la glorificació de la guerra que en l’òpera simbolitza la victòria del capità egipci Radamès sobre els etíops.

A tots els canvis introduïts d’ençà de l’estrena a Salzburg fa nou anys no és aliena la violència registrada a l’Iran. El 2022, la repressió de les protestes per la mort de Masha Amini, una dona kurda que estava sota custòdia policial per no portar el hijab, van provocar més de cinc-cents morts en les diferents manifestacions sota la consigna Dona, vida, llibertat. Tres anys després, els manifestants morts contra el règim dels aiatol·làs ja no es comptaven per centenars. Eren milers a tot el país, des de dotze mil segons les estimacions més moderades, fins a trenta mil les més altes, entre desembre del 2025 fins a febrer d’enguany. Les manifestacions van acabar sobtadament quan els Estats Units i Israel van atacar l’Iran, van matar al líder suprem Alí Khamenei i van desencadenar una guerra que encara dura i que, si d’alguna cosa ha servit, és per sembrar el caos a la regió i apuntalar al règim teocràtic.

No és estrany doncs que aquesta Aida vulgui reflectir la barbàrie de la guerra i el fanatisme imperant, que no és només religiós.