Tomàs Alcoverro i Lluís Foix són dos periodistes catalans que comparteixen un solvent bagatge professional i un coneixement sòlid de l’evolució de la situació a l’Orient Mitjà. Alcoverro com a corresponsal de La Vanguardia a Beirut i Lluís Foix com a especialista en política internacional i exdirector del mateix diari. Combinen la seva experiència sobre el terreny amb un gust per la interpretació històrica. El debat es va mantenir abans de la caiguda del règim d’Al-Assad a Síria i va ser moderat per Xavier Roig.

Tomàs Alcoverro (TA). Un dels temes clau a l’Orient Mitjà és la memòria. Aquesta és una qüestió central. Han passat i passen tantes coses en poc temps que estan encadenades. Si no arribem a entendre-ho, ens perdrem. Vull parlar de la memòria perquè està tot connectat. Anem al gra: la matança de Sabra i Shatila (1982) es produeix per alguna cosa, i la gent gairebé no ho sap, fins i tot alguns àrabs. Poc temps abans hi havia hagut una matança de cristians provocada per milícies palestines en un poble libanès-cristià que es diu Damour, al costat de Beirut. Aquest fet, per exemple, passa desapercebut fins i tot a gent que té força coneixement d’història.

Lluís Foix (LF). Recordo un dia anant amb tu a Sabra i Shatila, que m’ho vas ensenyar, poc després que s’hagués produït aquella matança, que havia estat una operació comandada per Ariel Sharon, el general que després va ser primer ministre d’Israel. Però crec que estic d’acord amb tu perquè la memòria i sobretot la història són claus. Ens podem remuntar molt amunt, però jo voldria retrocedir només al segle XX, a la Primera Guerra Mundial. Quan l’Imperi Otomà, que dominava tota aquella zona, fins i tot una part d’Europa, salta pels aires. La Conferència de París de 1919 posa fi a la Gran Guerra i s’arriba a uns acords que tenen un esperit colonialista. Així com l’any 1885 la Conferència de Berlín havia marcat les fronteres d’Àfrica i definit les aspiracions de totes les potències colonials (França, la Gran Bretanya i Alemanya). De fet, fou el canceller Bismarck qui va convocar aquesta conferència. Qualsevol historiador sap que aquí hi ha l’origen de molts dels conflictes que han vingut després.

Xavier Roig (XR). Les conferències de pau poden generar grans problemes.

L.F. L’any 1919 es plantegen què fer amb les despulles de l’Imperi Otomà. És una qüestió que cal tenir molt present. Trobem una foto famosa de Winston Churchill i Beatrice Webb a l’Iraq, amb un compàs a terra, en què dibuixen la frontera amb Jordània.

T.A. Si us hi fixeu la frontera amb Jordània és la més estranya, són uns angles rectes. Hi ha una altra versió d’aquesta frontera, que diu que la va dibuixar en Churchill estant avorrit un diumenge.

L.F. Europa ha estat la incubadora de tots els grans avenços i revolucions, però també de les grans guerres que ha viscut el segle XX. Una de les coses que criden l’atenció de la Conferència de Berlín és el mapa d’Àfrica resultant que dibuixa una línia recta en la frontera entre Tanzània i Kènia, i, de sobte, hi ha una berruga que puja cap a dalt, que és el Kilimanjaro. Es produeix perquè el Kàiser Guillem II, sota la influència de Bismarck, argumenta que no pot ser que una colònia britànica (Kenya) tingui les dues muntanyes més altes d’Àfrica. Com que la Reina Victòria tenia parents a totes les corts europees, decideixen arreglar-ho i fan aquesta modificació en el mapa i el Kilimanjaro passa a formar part de l’actual Tanzània. Veiem com la història determina mapes i composició demogràfica.

Es fa també una divisió fictícia de les fronteres de l’Orient Mitjà. Jo penso que les guerres es fan per ideologia, interessos econòmics… Però, bàsicament, a totes les guerres hi ha en disputa el factor de domini de la terra. I el problema central que hi ha a l’Orient Mitjà és qui domina Jerusalem. Quan vas a qualsevol lloc d’Orient es diu que Jerusalem n’és el cor. Després de la Conferència de París de 1919 Keynes ja va advertir que les conseqüències econòmiques de la pau serien terribles.

«El cop d’estat de Nasser és un fet que té una repercussió enorme a l’Orient Mitjà perquè representa el final de la monarquia» (Tomàs Alcoverro).

Alemanya es va venjar de la humiliació en la Segona Guerra Mundial i a la vegada va ser vençuda i dividida. Alemanya té una constitució federal perquè els la va imposar Estats Units, amb el suport de la Gran Bretanya i de França, que eren les potències guanyadores. Però, a més, es produeix un altre fet importantíssim que és la creació de l’Estat d’Israel. Un altre cop es discuteix qui domina la terra. En totes les guerres que vindran es tracta de veure com s’ocupa un territori que cadascú considera seu.

La guerra dels Sis Dies de 1967 va ser una exhibició militar, en sis dies Israel va destruir tot l’arsenal que tenien Egipte, Síria, Jordània i l’Iraq. Aquella guerra va ser la gran causa de tots els conflictes posteriors. La van guanyar, però la van perdre a la llarga i va ser una amarga victòria, perquè van conquerir el Sinaí (i altres territoris) i dins d’aquests espais hi havia 600.000 persones que no van tenir drets polítics ni socials ni de reconeixement. Com a conseqüència, aquestes 600.000 avui són 5 milions i aquest és el problema. Què fas amb la gent del territori que tu has ocupat? Si no dones sortida política als vençuts, els vençuts tornen a sortir.

T.A. Vull introduir un element nou que s’ha oblidat sempre. Alemanya queda exclosa de l’Orient Mitjà, tot i el gran projecte del tren Berlín-Bagdad, i la branca que anava de Damasc a la Meca, escenari de confrontació amb els anglesos que mouen els àrabs nacionalistes amb Lawrence d’Aràbia, l’heroi britànic de l’època, a atacar i sabotejar la línia. Vull recordar que quan entrem en aquesta època de clar domini britànic i francès de l’Orient Mitjà, Alemanya en queda al marge.

PUBLICITAT

Una vegada, anant per llibreries a Beirut vaig trobar un llibre, bastant estrany per a mi, que explicava com Guillem II havia estat rebut a Istanbul un parell de vegades. Alemanya havia estat molt ficada a l’Orient Mitjà. Una altra vegada, vaig trobar-me amb una persona a Beirut que em va explicar que l’edifici al davant del qual estava, abans d’haver estat de monges franceses, havia estat del govern alemany. Alemanya va ser exclosa de l’Orient Mitjà en haver perdut la guerra. La manera com se l’exclou explica, potser, l’existència d’un cert esperit favorable al nazisme en aquests països, i concretament a Egipte. El muftí de Jerusalem era criticat per ser de tendència hitleriana. Això s’ha d’entendre perquè pensaven que Alemanya podia treure’ls el pes del domini britànic. Sempre m’ha intrigat aquest tema per la pregunta de com hauria estat la història…?

X.R. És curiós, i hi ha la sospita que nazis científics i exmilitars alemanys van trobar protecció a Egipte després de la Guerra. Que Nasser els la va donar.

L.F. També hi ha el factor rus, que té una variant religiosa, sobretot des de la tsarina Caterina II la Gran. Hi ha una gran presència russa a Jerusalem que respon a la idea de la Primera Roma, la Segona Roma (Istanbul) i la Tercera Roma, que és Moscou. Això crea un gran interès en Jerusalem i Terra Santa en la política dels últims tsars. S’hi veuen moltes esglésies de ritus rus, no bizantí. Hi ha sempre aquesta idea de com es pot arribar a Jerusalem. I avui els russos hi són, com hi són els britànics i els espanyols. Pensem que el rei d’Espanya té el títol de Rei de Jerusalem.

«Però d’on ve Khomeini? De París. Al segle XX hi ha dues revolucions fortes: la de 1917 i la de 1979» (Lluís Foix).

X.R. Sobre la dimensió religiosa, per què sent ara tan important aquesta dimensió durant uns anys la confrontació va ser bàsicament laica, tant per part d’Israel com per part dels palestins? Uns subratllaven la idea que el seu poble incloïa musulmans i cristians, i els altres tenien una certa vocació laica. Això contrasta amb el fet que tothom vulgui posar-hi el seu temple i guanyar influència a través de la religió, no?

T.A. Em fas pensar en aquell conflicte entre monjos grecs-ortodoxos i franciscans que es va produir a l’església de Betlem a mitjan segle XIX. Es va anar complicant fins a ser una de les causes de la Guerra de Crimea (1853). Evidentment, al costat de cada grup de monjos s’hi van alinear unes determinades potències. La conclusió seria que a causa d’un conflicte en els llocs sants de Palestina es provoca un enfrontament entre potències europees.

Tomàs Alcoverro (esquerra) i Lluís Foix a Barcelona, el novembre de 2024. Fotografia de Xavier Hurtado.

L.F. Hi havia només dues repúbliques, Síria i el Líban, nascudes a la dècada dels 40, després de la Segona Guerra Mundial, quan els mandats francès i britànic es dissolen. Les dues potències se’n van per la resistència i no per voluntat pròpia. Pensem que l’any 1947, Yitzhak Shamir, que acabaria sent primer ministre, és un dels líders de la Irgun, el moviment terrorista responsable de l’atemptat a l’Hotel King David. I aquí és quan el Foreign Office decideix que Londres ha de marxar. La consciència occidental –o més ben dit, l’europea– té sentiment de culpa per haver volgut eliminar els jueus. Tot el que ha passat és propi de la cultura europea, i això crea l’Estat d’Israel, que té el mencionat component laic. Golda Meir, per exemple, va néixer a Kíiv i va anar de petita als Estats Units per tornar l’any 1921 a treballar la terra en un quibuts.

I, tornant a Rússia, també té un paper important en la guerra del 67, perquè no accepta la victòria d’Israel sobre Nasser. Per a mi és clau per entendre tot el que ha passat després.

T.A. Una altra cosa a destacar és que en acabar la Segona Guerra Mundial, tret de Síria i el Líban, tots els Estats són monarquies. El cop d’estat de Nasser contra el rei Faruk [1952] és un fet que té una repercussió enorme a l’Orient Mitjà perquè representa el final de la monarquia. Podríem dir que va fer escola, i a partir d’aquell moment es fan altres cops i sorgeix el laïcisme i la influència de l’exèrcit. Una mica més tard Gaddafi lidera un cop d’estat a Líbia. Comença una altra època molt diferent. Des d’Occident hem tingut sempre unes percepcions molt dolentes del món àrab i de l’Orient Mitjà. És a dir, res no coincidia ben bé amb la realitat, però hi havia molt mala opinió pública sobre líders com Nasser.

L.F. Recordo el dia en què el Tomàs surt de la redacció de La Vanguardia per cobrir els funerals de Nasser. Una de les coses que la posteritat hauria de recuperar són les cròniques d’Alcoverro sobre aquests funerals, una mostra de gran habilitat literària, històrica i política.

T.A. Des d’Occident es va fer una política totalment nefasta sense ser-ne conscients. Tots els nous líders eren exalumnes de la Sorbona, de Cambridge o de la burgesia de les seves societats, eren nostres, per dir-ho de manera simplista. Nasser en seria un cas, però era una persona molt nacionalista, cosa que li va donar al mateix temps força i debilitat. Un dels moments més importants de la història de l’Orient Mitjà és la seva decisió de nacionalitzar el canal de Suez.

L.F. Això està relacionat amb el fracàs de 1956 en què els Estats Units s’imposen a Europa. L’hegemonia europea en el món acaba el 1956, després que l’any 1945 ja havia quedat sentenciada. El 1956 França i la Gran Bretanya, amb el suport d’Israel, munten una expedició per forçar Nasser a desbloquejar el canal. El president Eisenhower els diu que no els dona suport i l’operació fracassa.

TA. Realment és trist veure com han evolucionat les coses per a Europa, sovint degut a una falta de perspectiva. Respecte a les dictadures militars sempre he pensat que, sense voler cap dictadura, per a la gent és millor una de militar que una dictadura islàmica. Entre altres raons perquè la dictadura islàmica vol canviar la ment de la gent, i en canvi els militars de l’Iraq, Síria, Líbia, seguint la pauta de Nasser, anaven per altres camins. En els últims anys s’han fet virals imatges de com vestia la gent al Caire els anys 50 i 60. També d’un discurs de Nasser a un auditori ple de gent vestida a la manera occidental, on se’n riu del fet que una dona s’hagi de tapar.

XR. Quan s’enfonsa tot això?

L.F. El 1979 a Teheran. Però d’on ve Khomeini? De París. En el segle XX hi ha dues revolucions fortes: la del 17 i la del 79.

T.A. Hi estic molt d’acord, i penso que l’última revolució ha estat la de l’Iran, que des d’aleshores no n’hi ha hagut cap més.

L.F. Les dues tenen conseqüències globals.

T.A. De fet, al començament, la revolució a l’Iran contra el xa no era islàmica. La gent que es va revoltar contra el xa per considerar-lo massa proamericà, o pel que sigui, estava formada per grups molt diversos, i una de tantes forces revolucionàries era la dels islamistes. També hi havia comunistes, kurds, liberals… Els islàmics eren només una part.

L.F. Una part que acaba fent-se amb tot el relat.

T.A. Sí, perquè hi ha una eliminació física de comunistes i liberals. I es fan amb el domini de les masses.

L.F. A més, confronten directament amb els Estats Units, amb el segrest de tot el personal de l’ambaixada americana a Teheran, fet que acaba propiciant el fracàs de la reelecció de Carter i facilita la victòria de Ronald Reagan. En aquell moment hi ha un canvi de paradigma i la revolució islàmica percep els Estats Units com l’enemic. I al mateix temps es produeix un altre fet: Rússia aprofita la debilitat de Carter per envair l’Afganistan el Nadal de 1979. Els russos compleixen amb aquella clàusula del testament de Pere el Gran en què diu «no pareu, russos, fins que us banyeu a les tèbies aigües del Golf».

«Hi havia una inspiració socialdemòcrata que es trenca el 1979, quan guanya la dreta a Israel, amb la influència de la immigració russa i dels sefardites procedents del Marroc» (Lluís Foix).

T.A. És així, però sembla molt més natural aquesta sortida que no que l’Imperi Americà es fiqui a l’Orient Mitjà.

L.F. En aquell temps s’obren nous fronts i amb la Revolució de 1979 els Estats Units ha de prendre consciència que té un enemic. Dona suport als mujahidins que s’oposen als russos a l’Afganistan, i entre aquests mujahidins hi ha Ossama bin Laden lluitant contra els russos. Després canvia la situació perquè els russos fracassen i se’n van. L’Afganistan és perillós: els britànics hi van ser derrotats tres vegades, els russos també, i els americans se n’acaben d’anar de manera vergonyant.

Jo vaig contemplar l’última invasió total d’un país, amb els russos ocupant l’Afganistan amb 10 divisions. L’11 de setembre de 2001 no s’entén sense la Revolució del 79, que és la que posa en marxa el fanatisme.

X.R. Heu dit que després del 1979 els Estats Units són l’adversari, però al mateix temps se sent obligat a reforçar al màxim el seu patrocini d’Israel. Hi ha un moment en què els americans decideixen exercir la seva influència al màxim sobre Israel.

L.F. El primer telegrama que arriba a Jerusalem l’any 1948 ve del Kremlin, dirigit a Ben-Gurion, l’envia Stalin. El segon, al cap de tres hores, ve de Washington. Hi havia una complicitat global per fer justícia amb el poble israelià, però això es trenca l’any 1967, i a partir d’aquí ja no hi ha més acord global, perquè els Estats Units decideix que ha de protegir Israel. Això queda molt clar a les memòries de Golda Meir, en els fons recaptats per als jueus que els anys 20 ja estaven a Palestina i anaven a demanar suport als Estats Units. L’any 1948 a Israel hi ha aquesta idea de convertir les llances en aixades i fer-ne un lloc de pau.

«L’Iran és Pèrsia, un poble que veu els àrabs com a tribus, i tenen una consciència molt clara del que són. I això contrasta amb la falta de sensibilitat d’Occident respecte a l’Iran» (Tomàs Alcoverro).

Hi havia una inspiració socialdemòcrata que es trenca el 1979, quan guanya la dreta a Israel, amb la influència de la immigració russa i dels sefardites procedents del Marroc. El mirall socialdemòcrata queda substituït per la idea de ser un poble [escollit]. Recordo el primer ministre Menahem Begin a l’Hotel Claridge’s de Londres en una conferència de premsa en què es va posar dempeus i va llegir la Declaració de Balfour (1917), que diu que el govern britànic reconeix el dret dels jueus a tenir una pàtria a Palestina. Això tot jueu ho té present. Hi ha aquesta interconnexió entre el món occidental i Israel. Israel és una creació del món occidental, però una cultura occidental que beu de l’Antic Testament. Els conflictes actuals no es poden entendre sense el recorregut històric que hem vist. Tomàs té una molt bona frase: «Si algú et diu que entén el problema de l’Orient Mitjà, és que no li han explicat bé».

T.A. Per afegir dades del que va passar l’any 1979, és molt important tenir present el retorn de l’imam Khomeini. És l’última revolució que s’ha fet, i la porta oberta a tot el caos islàmic que ha vingut al darrere. Jo hi era i n’estic convençut, perquè hi va haver un canvi molt concret, de direcció política de veritat. A la ciutat de Teheran hi ha una diferència entre el nord i el sud, i sense haver-hi suburbis hi ha una diferència de qualitat i urbanisme a favor del nord. Després de la revolució els del sud van anar pujant i situant-se als barris del nord. Hi va haver canvis socials.

Cal no oblidar que l’Iran és un país ric, on poden no funcionar moltes coses, però té un fons de riquesa cultural, de sentiment diferenciat del món occidental. L’Iran és Pèrsia, un poble que veu els àrabs com a tribus, i tenen una consciència molt clara del que són. I això contrasta amb la falta de sensibilitat d’Occident respecte a l’Iran.

L.F. A conseqüència de la revolució de 1979 es produeix una guerra, en la qual jo vaig estar al front iranià i al front iraquià. Va produir un milió de morts en vuit anys de conflicte. Recordo haver anat a l’Iraq i haver-nos fet un briefing els militars d’allà, i després anar a l’Iran i que els de l’altre front et preguntessin què t’havien dit els altres, coses pròpies de la guerra. Amb el panorama que hem dibuixat podem concloure que hi ha 4 països importants a Orient: l’Iran, Turquia, Israel i Egipte. Tota la resta podria ser considerada artificial, fruit del compàs de Churchill.

X.R. Seguint el fil i acostant-nos a la situació actual, sembla clar el protagonisme dels Estats Units i la influència minvant d’Europa. Quines implicacions té la menor influència europea?

L.F. Fixa’t en un dels últims discursos de Netanyahu, en què diu que «ens hem d’entendre entre el poble persa i el poble jueu». Diu molt perquè els jueus parlen en termes mil·lenaris.

T.A. I de fet la comunitat jueva a l’Iran ha estat històricament important.

L.F. Ens trobem en una situació en què Israel ha de donar sortida als palestins que estan sota el seu control. S’han organitzat i han construït grups terroristes, tenen el suport de Qatar i l’Iran, i indirectament de Rússia, a més de la comprensió de Turquia. S’organitzen perquè no tenen sortida. Quan d’aquí a unes dècades s’estudiï el conflicte s’adonaran a Israel que el gran error de la victòria del 67 va ser no haver trobat una sortida política i social per a la gent que vivia dins del territori que ells consideraven seu.

PUBLICITAT

T.A. Aquella frase tan repetida que militarment guanyen, però no políticament. Tirant cap a l’actualitat, vull dir que les guerres de l’Orient Mitjà han acabat, per estrany que pugui sonar. Van acabar l’any 1974 (Yom Kippur). Després d’això hi ha un exèrcit d’Israel que combat contra milícies, no exèrcits. Vull fer un incís i és que no acostumem a parlar de qüestions humanes, però vull que pensem en la gent concreta: el sentiment de la gent normal en països àrabs és el que s’anomena nakba (catàstrofe), com es recull al llibre Palestina, la nakba permanente, de Bichara Khader (Ed. Cantabria, 2024).

Parlant de la gent, hem de tenir en compte, d’una banda, el creixement demogràfic i, de l’altra, una mena de découragement, que aspira, com a molt, que la cosa no empitjori. I una petita referència al Líban, un país que sempre perdrà, ja que té totes les cartes per perdre sempre, passi el que passi. A més a més, Israel vol acabar amb les milícies i ho puc arribar a entendre. Fins i tot hi ha molta gent al Líban que no veuen malament que Israel vulgui arreglar el panorama. Ara bé, aquesta guerra no serà fàcil de guanyar i donarà molta misèria i pobresa a la població.

«Tots els nous líders eren exalumnes de la Sorbona, de Cambridge o de la burgesia de les seves societats, eren ‘nostres’» (Tomàs Alcoverro).

L.F. Jo vaig ser a Israel poc abans de l’esclat del conflicte, i la gent d’allà amb qui vaig parlar em transmetia una sensació d’una seguretat sense cap escletxa. Deien tenir el millor exèrcit del món, tecnologia punta, tot gravat, l’aliança amb els Estats Units, el país controlat… De sobte, alguna cosa falla, i és la informació. Aquest país tan informat no havia previst que el 7 d’octubre una colla de gent travessés la frontera i assassinés ciutadans d’Israel. Aleshores, Netanyahu, en hores baixes, decideix declarar l’estat de guerra a Hamas, que no a Gaza ni als palestins, i més d’un any després no es pot dir que Israel hagi vençut Hamas.

PUBLICITAT

N’ha matat els líders, però també milers de palestins i ha jugat amb els palestins de manera impròpia d’un Estat avui en dia, provocant desplaçaments de gent, atacant barris, hospitals, escoles, amb el pretext que a sota d’aquests edificis hi ha quarters de Hamas. El fet és que dos milions de gazians són allà i aquesta guerra Israel no l’ha guanyat tampoc, malgrat tot el desplegament militar, amb intel·ligència i tot el que tenia. I és veritat que no és una guerra com a tal pel que comentaves de les milícies, però fins ara no se n’havia lliurat cap de tan llarga com aquesta. Ara se li ha sumat el conflicte amb el Líban, però Netanyahu ja ha parlat d’un alto el foc, perquè crec que té al cap Ariel Sharon, que va perdre el poder a Sabra i Shatila perquè es va equivocar. El Líban és un país-trampa.

A finals de 2024 estem on estàvem abans. Hamas existeix i Hezbollah existeix. Dins de l’Orient Mitjà hi ha més càrrega d’odi vers l’adversari que fa deu anys. Com es pot arribar a la pau? Pot venir per una desfeta militar, però en aquests moments amb qui signa la pau Israel? Amb la gent que ha matat? Amb el govern libanès, que té una força molt fràgil? Això condemna el país més segur a no assolir la pau per un factor invisible i per la religió.

Jerusalem és un lloc venerat per musulmans, cristians i jueus. No hi veig cap solució. I amb la presidència de Trump… No se sap què pot passar, però a vegades la gent menys preparada, la que està lluny del que jo puc pensar que ha de ser un president dels Estats Units, potser pot tenir la solució, combinant Ucraïna i considerant Israel com un estat 52 dels Estats Units. Com s’assegura la supervivència en pau d’Israel en el seu entorn?

X.R. Creieu que l’evolució cap a la dreta de la societat israeliana serà persistent o pot canviar?

L.F. A Israel hi ha molta crítica al govern. També hi ha un moviment de jueus que en marxen per viure en un lloc més tranquil. Hi havia un cònsol espanyol a Jerusalem que deia que el conflicte no podia acabar, perquè era un conflicte que no estava fet amb dimensions humanes, sinó amb dimensions desconegudes.

T.A. Hi ha un fenomen que considero patètic, sobre la resistència palestina. No té res a veure amb la resistència que jo vaig conèixer. En el seu moment molts eren grups marxistes, i era una resistència plural: demòcrates, marxistes, gent de la Sorbona… I em trenca el cor pensar quina és la imatge que la resistència palestina avui dona al món, ja que és una imatge únicament dels religiosos. I el Front Democràtic, els marxistes…? Tot això ha desaparegut.

Sobre la Unió Europea… Sembla que s’ha volgut quedar amb el paper de reconstruir.

L.F. Europa és, però, encara, un referent. Una potència de pensament, de controvèrsia i de llibertat. A les universitats americanes la causa palestina ha guanyat terreny, ja que hi ha exèrcits digitals que convoquen milions de persones i sentiments… Soc incapaç de desxifrar-ho, però la convivència global està cada vegada més mediatitzada i influïda per la tecnologia. Sobre tota la massa crítica de pensament desorganitzat, contradictori, fals i basat en mentides, es construeixen uns discursos que, necessàriament, acabaran sent falsos.

Tomàs Alcoverro Muntané neix a Barcelona l’any 1940. És llicenciat en Dret i en Periodisme. Des del 1970 és corresponsal de La Vanguardia a l’Orient Mitjà, residint a Beirut, des d’on ha publicat més de set mil cròniques per a la secció Internacional del diari. També ha estat corresponsal a París i a Atenes. Ha viscut en primera persona les guerres libaneses, la guerra entre l’Iraq i l’Iran, les intifades palestines i la revolució islàmica de l’Iran. Va cobrir l’enterrament de Nasser i l’arribada a Teheran de l’aiatol·là Khomeini. Condecorat amb l’Encomienda de la Orden de Isabel la Católica i, a l’Ambaixada d’Espanya a Beirut, amb l’Encomienda de número de la Orden del Mérito Civil, i també amb la Creu de Sant Jordi. Ha rebut els premis de periodisme Godó, Gaziel, Cirilo Rodríguez i Ortega y Gasset. El seu darrer llibre és Tot està per dir (Pòrtic, 2023), en col·laboració amb Plàcid Garcia-Planas.

Lluís Foix Carnicé. Neix a Rocafort de Vallbona, Vall del Corb (Urgell) l’any 1943. És llicenciat en Periodisme i en Dret. Ha estat director de La Vanguardia, director adjunt i subdirector en diverses etapes des de 1982. També ha dirigit des de la seva fundació el 1995 i durant set anys La Vanguardia Digital. Ha estat corresponsal a Londres durant vuit anys i a Washington durant dos anys. Ha cobert diverses guerres, eleccions, cimeres i conflictes arreu del món enviant cròniques i anàlisis des de vuitanta-cinc països. És analista polític sobre temes d’actualitat nacionals i internacionals. Actualment, escriu a La Vanguardia, a El Punt Avui i a El Mundo Deportivo. És premi Quim Regàs de Periodisme, 2014. Ha publicat La Marinada sempre arriba (2014), Aquella porta giratòria (premi Josep Pla de literatura 2016), El que la terra m’ha donat (2017), Una mirada anglesa (2021) i La força de les arrels (2024).