La guerra més llarga mai lliurada pels Estats Units, la de l’Afganistan, té data precisa de caducitat, el proper 11 de setembre, vintè aniversari dels atemptats de Nova York i Washington a càrrec d’Al-Qaeda i també de la intervenció internacional contra els talibans. Estranya circumstància la d’una guerra que acaba a termini i en el moment precís de la data rodona de l’aniversari del seu començament.
Donald Trump la volia acabar abans, l’1 de maig, data fixada per a la sortida de les tropes dels Estats Units i dels seus aliats, 10.000 soldats en total, després d’unes confuses negociacions amb l’enemic combatent, els talibans, de les quals van quedar marginats el govern afganès i totes les altres parts implicades en el conflicte, notablement l’Aliança Atlàntica, que ha suportat un pes més que considerable de l’esforç bèl·lic i l’ha pagat també amb un preu prou alt en vides humanes (3.500 baixes aproximadament, de les quals 2.300 estatunidencs i un centenar de soldats espanyols).
Joe Biden ja era partidari de sortir de l’Afganistan fa deu anys, quan era vicepresident de Barack Obama, però la seva veu era minoritària. Hi ha diferències notables en la retirada que es proposa Biden respecte a la que volia Trump. Pel que fa a l’objectiu, Biden vol deixar enrere les passades estratègies i tornar a centrar-se en les qüestions pròpies del segle XXI, notablement la rivalitat i l’amenaça xinesa, però també l’agressivitat russa, el perill nuclear iranià, i d’altres qüestions més globals com el canvi climàtic.
L’actitud de Trump, en canvi, era de replegament aïllacionista, despreocupat per l’estabilitat de la regió, i volia desentendre’s dels compromisos multilaterals. Biden ha volgut consultar i explicar-se amb els aliats i amb el govern afganès. També ha optat per deixar quatre mesos de marge addicional a la data pactada amb els talibans per tal que les guerrilles islàmiques s’asseguin amb el govern de Kabul, de cara a la negociació política que fins ara ha faltat.
PUBLICITAT
La sortida perfecta seria una treva generalitzada, un govern d’unitat nacional, unes reformes constitucionals en les quals tothom hi participés i el compromís per part dels talibans d’excloure qualsevol nova col·lusió amb Al-Qaeda o alguna de les seves branques i organitzacions semblants, com l’Estat Islàmic. Biden, a diferència de Trump, comptarà amb tota la força de la seva diplomàcia i el compromís de no desentendre’s del futur de l’Afganistan, especialment del suport econòmic a la reconstrucció. Els talibans controlen de nou gran part del territori i veuen que la victòria militar és al seu abast després de la sortida dels soldats estrangers, però no volen cap mena de negociació amb el govern de Kabul, que consideren un titella occidental.
Els 40 anys de guerres afganeses, des de la invasió soviètica del 1979, demostren que no hi ha solució militar ni serà possible la pacificació política, i menys encara la construcció d’un Estat mínimament eficaç i civilitzat, a través de les intervencions estrangeres. El tòpic de l’Afganistan com a tomba dels imperis –en l’època contemporània el britànic, el soviètic i ara l’americà– ha quedat plenament confirmat.
La reinstal·lació d’un emirat islàmic, a més de convertir-se de nou en refugi gihadista, significaria un retrocés en tot el que s’ha avançat aquests anys respecte als drets de les dones i de les minories. La destrucció de l’actual poder civil, i sobretot del seu exèrcit de 300.000 soldats i policies entrenats per l’OTAN, seria una catàstrofe que faria tornar el país a la casella de sortida de 2001.
La guerra de l’Afganistan clou en tot cas l’era de l’intervencionisme exterior dels Estats Units que va començar George W.H. Bush al final de la guerra freda amb la derrota de l’exèrcit iraquià de Saddam Hussein, després d’haver ocupat l’emirat de Kuwait. El balanç de les tres dècades d’intervencionisme militar de l’única superpotència és més aviat negatiu. Només als Balcans, on els Estats Units van intervenir al costat dels europeus, els resultats no són obertament desastrosos.
Una nova guerra interior
Al conjunt del món àrab i musulmà, les dues guerres de l’Iraq, la de l’Afganistan i la intervenció aèria a Líbia deixen un mapa geopolític molt més complicat que abans, amb quatre guerres a Síria, el Iemen, Líbia i l’Afganistan, un Iraq sota hegemonia iraniana, el retorn de Rússia a l’Orient Mitjà i, el pitjor de tot, un avantatge geopolític aconseguit gratuïtament per part de la Xina en la cursa per l’hegemonia mundial.
Els objectius raonables de la guerra de l’Afganistan –castigar i fer fora del poder els talibans còmplices dels atemptats contra les Torres Bessones i el Pentàgon– es van aconseguir dos mesos després, gràcies al suport aeri i logístic a les guerrilles tribals enemigues de l’emirat islàmic. Els objectius posteriors, estabilitzar el país i construir un estat democràtic, que han justificat l’organització de dues grans operacions de l’OTAN, la ISAF (Força Internacional d’Assistència en Seguretat) i Llibertat Duradora, eren obertament inabastables.
La guerra sense fi que ara s’acaba era internacional, però això no garanteix que persisteixi una nova guerra interior també sense fi, com les que corroeixen el nombre creixent d’Estats fallits que s’està instal·lant arreu. Talment com si el model progressista de les transicions pacífiques a la democràcia, que va arrencar a finals de la guerra freda, hagués estat substituït per un nou model catastròfic de destrucció gradual dels Estats nacionals poc consolidats.
