Ara, l’altre catalanisme

Jordi Ibáñez Fanés, en el seu article «El final del catalanisme?» (política&prosa, núm. 71, setembre de 2024), feia balanç del procés i formulava algunes idees amb ànim òbviament polèmic, vull dir amb voluntat de moure debat sobre el catalanisme, un concepte que havia sortit més o menys rebregat de l’aventura. El cansament general i el canvi de coordenades de la nova etapa que començava van fer que no fructifiqués aleshores i, com que em sembla un debat important, m’hi afegeixo ara.

Ibáñez comença dient que el procés ha estat, en el millor dels casos, «una il·lusió». Cert, una il·lusió compartida per moltíssima gent que, en veure el nacionalisme moderat tocant a sometent, va creure arribada l’hora de rescabalar Catalunya de les envestides i befes acumulades al llarg de la història moderna, refrescades ara per la darrera: la sentència contra l’Estatut pactat a les Corts Generals i referendat pel poble de Catalunya. O bé, afegeix Ibáñez, en el pitjor dels casos, si el procés no ha estat una «il·lusió», ha estat un «engany tàctic». Un engany referit, suposo, al relat de la independència imminent, que hauria vingut tan sols a canalitzar i justificar la confrontació acarnissada per l’hegemonia dins de l’espai independentista.

Fetes aquestes consideracions, Ibáñez conclou amb allò de «El rei ha mort: visca el rei!»; en el nostre cas: «El procés ha mort: visca l’independentisme!». No és que l’autor es declari independentista, em sembla, sinó que posa l’èmfasi en la idea que el llegat del procés és la vigència del nacionalisme independentista.

És a dir que, comptat i debatut, sigui el procés el que hagi estat, l’independentisme és aquí i no pas per entornar-se’n, malgrat que els resultats del procés l’hagin desinflat un xic. Ha estat una vivència massa multitudinària i exultant perquè pugui declinar del tot. Una vivència –alerta!– que va entroncar amb els reflexos condicionats de bona part del país, d’una memòria col·lectiva acumulada a través de generacions, i que només unes transformacions polítiques prou efectives poden canviar.

Esperem, al menys, que, a partir de l’experiència del procés, l’independentisme amaini en credulitat ingènua i s’hagi dotat de prou anticossos per fer-se immune als contes de la lletera. I que guanyi en intel·ligència política per destriar què permet i què no permet, en cada moment, la correlació de forces que tot ho determina i que només les causes suïcides ignoren. I, sobretot, que no torni a desestimar i a posar en risc el gran repte de fons que Catalunya té avui plantejat: el reconeixement i la integració de l’enorme diversitat humana que la conforma, per mitjà d’un projecte nacional compartit, que sigui identificador del conjunt de la ciutadania. És la condició que li cal per garantir la seva continuïtat nacional.

El partit ‘business friendly’

Ibáñez, d’altra banda, davant de l’independentisme, es pregunta «on queden el catalanisme i el nacionalisme?», fent-ne una certa assimilació al pujolisme i assajant de cantar-los les absoltes. Potser sí que el nacionalisme pujolista ha passat a millor vida, perquè l’independentisme, certament, n’ha exhaurit el discurs. No és repetible el funambulisme d’harmonitzar el somni humit independentista –secret, d’alcova, però compartit i transmès amb un particular llenguatge de signes–, mentre l’ABC, a la plaça pública, erigeix Pujol com a «Español del año». Això no tornarà.

Si bé hi ha poders que continuen enyorant el partit business friendly, amb la seva flexibilitat, fluïdesa i discreció en els manejos i les intermediacions. El nacionalisme independentista és l’únic relat vigent capaç de galvanitzar una part important dels sentiments nacionals de la gent i fer-ne benzina per a una nova versió del partit business friendly. Això sí, hauria de ser un independentisme que no tingués pressa per tornar-ho a fer, que consistís bàsicament en una retòrica, tan bronca com calgués per drenar força social, però sense desestabilitzar allò que no convé.

És evident que Junts es remou avui entre contradiccions greus en aquesta direcció, a les quals se suma la gravitació que hi exerceix l’aparició d’Aliança Catalana, la cara sinistra del nacionalisme (Ibáñez). És un enigma saber si se’n sortirà o bé n’ocuparà l’espai un esquema eficient i transparent de relacions público-privades, aquí i a Madrid, orquestrat per un govern català que es mostra disposat a emular el moment dolç que van promoure, en aquesta concertació, Pasqual Maragall al voltant del 1992 i els governs Maragall i Montilla en el període 2003-2010.

Les arrels del catalanisme federal

Altra cosa és el catalanisme. El procés no ha exhaurit el discurs del catalanisme. Ni molt menys. Aquest és un discurs que ve d’abans dels partits business friendly: és fill del republicanisme federal del XIX, del seu ideari democràtic i popular, partidari de la subsidiarietat, del govern de proximitat per a tot el que fos possible i de les unions federatives per a tot allò que demanés una escala superior; i partidari també del federalisme social, de l’autoorganització societària, de la cooperació associativa.

És el federalisme de Pi i Margall i és el primer catalanisme de Valentí Almirall i Narcís Roca i Farreras, de Josep Mª Vallès i Ribot i la Constitució de l’Estat català dins de la República federal espanyola (1883, anterior a les Bases de Manresa i de signe obertament progressista, sense el tuf neo-foralista i corporativista de les Bases, tan glorificades per la Lliga), també d’allò que duien entre mans uns bon grapat de dirigents sindicals (Seguí, Peiró, Pestaña…), rabassaires (Companys…), republicans (Layret, Domingo…), socialistes (Campalans, Serra i Moret, Alomar, Comaposada…), que apuntava a un potent vector «laborista», que hauria d’integrar obrerisme i catalanisme, virtualitat que va frustrar-se amb l’assassinat, a mans del pistolerisme blanc, del líders amb més ascendent: Francesc Layret (1920) i Salvador Seguí (1923).

L’Esquerra Republicana de Catalunya (1931) i la Unió Socialista de Catalunya (1923), aliats a les eleccions del 14 d’abril de 1931, que donarien lloc a la República i a la Generalitat, en van ser dos succedanis (com ha apuntat Isidre Molas), les restes d’allò que podia haver estat i que els poderosos van impedir, donant peu, dins de la CNT, al desplaçament de la direcció, des de l’anarcosindicalisme pacífic i negociador, cap al l’anarquisme radical i sovint violent.

Les esquerres catalanes d’avui en general i el PSC en particular entronquen amb aquestes velles arrels del catalanisme, si bé representen un ventall encara més ample que aquest, congruent amb l’evolució de les bases socials operada en el decurs dels anys. Són arrels específiques, alienes al catalanisme de la Lliga o de les seves successives reencarnacions. És un catalanisme que, a diferència d’aquestes, té atributs polítics i socials clars i no es pretén, com aquestes, «només nacionalista».

Si Catalunya vol garantir la seva continuïtat com a nació, ha d’assumir la seva identitat híbrida de present, amb una base important d’identitat catalano-espanyola.

Ben al contrari, s’identifica explícitament amb totes les causes emancipadores, les del republicanisme i l’obrerisme del segles XIX i XX, les del feminisme i totes les que s’hi han anat afegint posteriorment. I és que, com deia Josep Rovira, fundador del Moviment Socialista de Catalunya, «ser catalanista, a seques, no té ni suc ni bruc», perquè «no hi ha cap problema polític deslligat d’una concepció social». Pot amagar-la, com fan les dretes d’arreu quan es camuflen en la bandera de la pàtria, però no per això deixen de ser les dretes.

El govern de Salvador Illa i el catalanisme federal que representa impliquen una orientació precisa al servei de la gent, del poble ras, com no podria ser d’altra manera tractant-se dels socialistes, de les esquerres. Per més que, com observa Jordi Amat, practiquin un «reformisme baix en ideologia». Ho fan amb la voluntat d’evitar noves polaritzacions estèrils, de sanar ferides a banda i banda, de reunir tothom que vulgui en un denominador comú veritablement nacional i cohesionador. Peus en terra, inclusió màxima, ambició pionera, feina ben feta. Són els mots d’ordre que volen posar el país a l’altura dels reptes que els nous temps plantegen i del paper de motor europeu que pot i ha de jugar.

Reconèixer la diversitat

Destaca entre els objectius estratègics un de nuclear: la qüestió de la diversitat i la cohesió nacional. Si Catalunya vol garantir la seva continuïtat com a nació, ha d’assumir la seva identitat híbrida de present, amb una base important d’identitat catalano-espanyola, de manera que puguem avançar plegats cap a una identificació compartida de futur. Pau Luque ho remarcava en el seu article «Una idea autodestructiva» (El País, 17/5/2024), tan interessant en el seu raonament com equivocat en les seves deduccions. Els anys 70, venia a dir Luque, defensar el català i fer-se catalanista a més d’antifranquista, no comportava pas repudiar la identitat originària de ningú. Ara, en canvi, volent-ho o no, la radicalització nacionalista ha desvetllat el cofoisme ètnic, que ha tendit a clausurar i a escarnir la condició d’espanyol, normalitzant-ho fins i tot als mitjans públics catalans («Puta Espanya!»), cosa que, al seu torn, ha produït que es refredés, si no que s’extingís, el catalanisme de gent que l’havia sentit com a propi, però no al preu d’abjurar de la meitat de la seva identitat.

La radicalització nacionalista ha desvetllat el cofoisme ètnic, que ha tendit a clausurar i a escarnir la condició d’espanyol, venia a dir Pau Luque.

És cert que massa gent s’ha sentit empesa a decidir-se per una de les severs dues meitats. El virtuós «dret a decidir» els ha resultat, en mans dels esventats de torn, obligació de decidir l’automutilació. I, en resistir-s’hi, els ha relegat a «espanyols que viuen a Catalunya», és a dir, a estrangers o a purs colons. D’iguals i aliats a estranys i suspectes. Quina calamitat per a Catalunya i per a la llengua catalana! De vegades, el nacionalisme té això, que acaba matant el que diu defensar.

Aquesta és la tragèdia que els socialistes i bona part de les esquerres socialment arrelades, vam percebre des del primer moment del procés. I que molts no van entendre fins a veure com Ciutadans esdevenia la primera força del Parlament de Catalunya (2017). Però hi som a temps, només cal un catalanisme responsable i inclusiu, que posi la nació i la seva cohesió per davant de les fàcils dinàmiques divisives que alliberen les baixes passions a banda i banda. Ho demana especialment la llengua catalana, que necessita superar les toxicitats i els estranyaments produïts i tornar a ser causa de tothom, a partir del respecte escrupolós a la llengua de cadascú.

La relació Catalunya-Espanya, la clau

Però, com diu Ibáñez, la relació entre Catalunya i Espanya és la mare del ous i d’on, tradicionalment, ha plorat la criatura. I no hi ha més camí que agafar el toro per les banyes. Raimon Obiols, al seu darrer llibre El temps esquerp, ho sintetitza de manera insuperable: «Espanya no es pot permetre indefinidament, sense problemes gravíssims, potser existencials, tenir una ferida oberta amb Catalunya; de la mateixa manera que Catalunya no es pot permetre una divisió etnolingüística interna». Els hi va i ens hi va l’existència. No queda més temps, ni per a la conllevancia orteguiana, que és com la «Cançó de l’enfadós» ni per a l’intercanvi de toxicitats recurrents.

Com diu Ibáñez, la relació entre Catalunya i Espanya és la mare del ous i d’on, tradicionalment, ha plorat la criatura.

Cal remarcar que, per sort, no som pas on érem. La política espanyola, des del relleu generacional al PSOE, a partir de Zapatero i sobretot de la defenestració i ressorgiment de Pedro Sánchez, ha fet un gir copernicà: la perspectiva territorial ha abandonat els implícits paralitzants del pacte estabilitzador dreta-esquerra, mai no formulat però sempre gravitant sobre la qüestió territorial, per avançar cap a l’aliança entre les esquerres espanyoles i les perifèries nacionals, tant d’esquerres com conservadores.

Ras i curt: ha fet eclosió l’Espanya plurinacional com a subjecte polític d’abast estatal. És una fita sense precedents, un autèntic pas de l’equador cap a un nou hemisferi. Sempre que hi hagi la deguda corresponsabilitat i que tots els agents implicats s’hi comprometin i ho reforcin. Més encara: ja el 2018, el govern espanyol d’esquerres va optar per imprimir una forta marxa de creuer a l’Eix Mediterrani i, amb ell, a l’Espanya policèntrica que ha de posar a lloc el poder bulímic de la megalòpolis madrilenya, l’altra gran qüestió pendent en l’ordenament territorial espanyol i en la redistribució de poder que comporta.

A això, s’hi ha afegit encara , posteriorment, una ajustada aritmètica parlamentària, que incrementa la capacitat de pressió d’algunes forces que haurien d’actuar com a estímul i no com a factor d’afebliment de la transformació en curs. Caldria garantir que no es tradueixi en una estèril i contraproduent gesticulació tacticista. Diguem-ho clar: caldria que Junts no es deixés endur per les seves inèrcies, que la fan oscil·lar entre la corresponsabilitat de llums llargs i la manipulació miop del «com pitjor millor», massa que l’hem patida a Catalunya.

Com també caldria evitar el trasllat a la política espanyola de la febre del Chickie Run entre independentistes, del «jo més» peti qui peti, on l’únic mòbil és palesar la pretesa valentia dels uns enfront de la pretesa claudicació dels altres. És una pràctica insensata i, en el fons, suïcida, perquè ja tothom li veu el llautó. És estar als núvols pensar que, en l’actual avinentesa espanyola, d’una claredat meridiana per a gairebé tothom a Catalunya, un partit català pugui esquitllar-se, sense greus costos electorals, de la corresponsabilitat necessària. Més encara si no fa fàstics a coincidir amb PP i Vox i sembla estar-se preparant per a una aliança espanyola de les dretes.

Mirada ampla

La «visió d’Estat» que Tarradellas ens reclamava i de la que Catalunya, feta a repèl d’un Estat advers, sovint ha estat massa mancada, no consisteix a somniar o reivindicar l’«Estat propi» i, entretant, limitar-se a clavar cops de peu i a sobreactuar, ignorant el efectes lesius que això pugui estar tenint per al conjunt, sinó que consisteix en tenir mirada ampla, ambició estratègica i habilitat política per incidir amb encert a tots els nivells de poder que ens inclouen i ens afecten, fent-los «propis» en la mesura deguda. No podem permetre’ns el luxe de prescindir-ne. És a dir, amb totes les cauteles que calguin i assegurant els objectius que Catalunya precisa, és imprescindible intervenir-hi i assumir els graus de corresponsabilitat obligada, amb la lleialtat mútua inexcusable entre aliats.

Més enllà d’ensopecs, el gir plurinacional i policèntric que constatem a nivell espanyol dona noves ales a Catalunya i, amb ella, al catalanisme federal, que hi endevina nous horitzons de més autogovern nacional i d’unió federal justa, espanyola com europea. Un trajecte en el qual ha de ser possible bastir consensos a Catalunya en els que coincideixin federalistes i independentistes. L’interès de Catalunya ho reclama.