Significa la nova etapa de la política catalana el final del catalanisme? Es tracta sens dubte d’una qüestió pertinent i oberta que interpel·la directament el nou govern i el seu president i que mereix un debat serè i rigorós. Amb aquest propòsit publiquem l’article de Jordi Ibáñez Fanés que entenem com una lletra de batalla per estimular altres aportacions que enriqueixin la conversa cívica i política.
Durant els dies d’expectació i cautela entre les eleccions autonòmiques de maig i les europees de juny, amb les incerteses sobre si Salvador Illa podria ser president, vaig quedar atrapat en una mena de broma que feia així: «El procés ha mort. Visca l’independentisme!» La broma era, per descomptat, amb mi mateix i amb el meu propi independentisme, que ha consistit en unes ganes, tirant a ferotges, d’independitzar-me de la cosa catalana i de la seva rèplica multiplicadora espanyola. Però deixant de banda la qüestió personal, la broma tenia un costat compassiu tan franc com modest. Aquest costat compassiu consisteix en la pregunta següent: Què se n’ha fet i a on han d’anar a parar tota la il·lusió, tota l’energia i la fe —tan enganyades com es vulgui— esmerçades en una causa que al capdavall sembla haver quedat en poc més que en una gran decepció? ¿Es pot dir que ha acabat tot en el «peti qui peti» puigdemontista?
És inútil afegir més blasmes sobre aquests anys d’embogiment post-, pseudo- o parademocràtic. Hi haurà qui es conformarà amb indicar la pèrdua de PIB i de pols econòmic. Hi haurà qui posarà l’accent en la divisió civil de la societat, en la crisi d’autoritat, en l’esgarriament de la política. Hi haurà també qui dirà que, de retruc, tot aquest episodi desgraciat ha estat contraproduent per a la imatge dels catalans, la que tenen a fora i la que tenen ells de si mateixos. Jo sobretot penso en l’amargor i el desànim que deixa tanta energia gastada en va. I em fixo en el panorama polític que deixa la batussa, en el paisatge moral que queda.
Afegim-hi com ha canviat el món d’ençà del 2017: pandèmia, invasió d’Ucraïna per part dels amics russos, ascens de la ultradreta, i una sequera duríssima que, possiblement això també, va fer que Aragonès es precipités convocant eleccions. Baix el nivell dels embassaments, i baix el nivell de la política.
Però sí: El procés ha mort definitivament, de manera que visca l’independentisme. O també: agafem-nos fort, que ara ve el processisme —segons la fórmula de l’Antoni Puigverd. És a dir: que el que persisteix seria una forma sostinguda i cínica d’il·lusionisme polític bàsicament orientat a resoldre qüestions materials i personals. Puigdemont, amb o sense presó al final —escric això els darrers dies de juliol—, és l’ectoplasma perfecte d’aquest procés zombi.
Però comèdies a banda, el que preval és l’independentisme, i res no l’obstaculitza ni en termes penals ni polítics. Penals: perquè una Constitució no militant el considera del tot legítim, i perquè la lliçó de la «repressió» s’ha après en tots els sentits. Caldria veure llavors què passaria si en algun moment fos de debò molt majoritari a Catalunya, i no parlamentàriament una mica majoritari com el 2017. I polítics: perquè el caràcter plurinacional d’Espanya es manté entre la convicció, la conllevancia i el pragmatisme.
PUBLICITAT
Un quarter d’hivern
Aleshores, si això és així, una pregunta s’imposa: On queden les seves formes anteriors o embrionàries, el que històricament identifiquem com a catalanisme i nacionalisme? Podem suposar que la retracció independentista farà reaparèixer el nacionalisme —que es tornarà a la paciència tot esperant la independència? O que en el seu lloc tornarà el catalanisme clàssic? És a dir: llengua i cultura, finançament i balances fiscals, i la famosa «voluntat d’ésser» que Vicens Vives va registrar com a persistència genètica de la cosa i la causa catalanes, més un tarannà exhibit a Madrid amb aires una mica petulants i saberuts? És possible tornar a això? I, com s’hi torna, si a Madrid et tenen preses les mides? [1]
No és difícil d’imaginar que el vell nacionalisme sigui un quarter d’hivern per a l’independentisme tot esperant una nova conjuntura favorable. Al cap i a la fi, els gestos de retorn a la Convergència pujolista per part de Junts han estat i són molt evidents. En aquest cas, caldria dir que realment una part de l’independentisme —l’independentisme de dretes, per dir-ho de pressa i no del tot malament— ha fet una regressió molt clara cap a una posició anterior. No estic segur que això sigui fàcil i, de fet, no són només els de Junts els que han buscat complicitats convergents.
Per dir-ho d’una manera bèstia però entenedora, no es retorna a la posició del president Pujol, sinó a la de la senyora Marta Ferrusola i els seus exabruptes xenòfobs.
Ara, hi ha altres figures correctives que són directament i aberrantment regressives. I com que res no retorna a un punt de partida sense alguna forma o altra de penitència, aquí resulta inevitable veure Aliança Catalana com la versió desvergonyida i sinistrota d’aquest moviment. Per dir-ho d’una manera bèstia però entenedora, en aquest cas no es retorna a la posició del president Pujol, sinó a la de la senyora Marta Ferrusola i els seus exabruptes xenòfobs.
I, com es torna a la posició convergent —no ferrusoliana— que analistes i observadors, i segurament no pocs ciutadans, veuen encara com la posició guanyadora clàssica en la política catalana? Aquesta pregunta no interpel·la ni les ànsies de supervivència política del senyor Puigdemont ni el destí crític de Junts, que podria acabar sent, quan el globus del seu líder es desinfli, el de «Junts per a la desintegració». En canvi, sí que interpel·la directament les actituds i expectatives d’un —encara molt hipotètic al moment d’escriure això— president Illa. I també interpel·la la qüestió del catalanisme, innocent o no tant, que és el que pot quedar dessecant el nacionalisme pujolista del to i el caràcter del senyor Pujol, i sobretot replantejant, a partir d’aquesta dessecació, les relacions amb l’Administració central i el Govern d’Espanya, tant si governen «els teus» com «els altres» —per bé que és molt diferent si «els altres» porten corretjam o un discret cinturó. Tot i que aquí tampoc caldria imaginar coses tremendament innovadores.
«Que no ens prenguin per ingenus»
Només cal recordar el Pujol que aguanta González el 1993 i el mateix Pujol que, davant la petició del mateix González, dona suport a Aznar el 1996 i garanteix l’alternança en el govern d’Espanya. És cert que ni la responsabilitat ni el risc van ser de franc. No ignora ningú en què consisteix el joc polític. «Que no ens prenguin per ingenus», va dir Illa en un dels moments inicials del debat sobre l’amnistia. Amb això venia a dir: «Podem ser generosos, però no som idiotes.» L’aclariment és important. És decisiu, de fet.
De manera que si el nacionalisme postprocés nodreix una ultradreta xenòfoba i indepe, podem imaginar que el vell catalanisme es renova per cobrir l’altre flanc —el del centreesquerra— que la retirada del procés deixa al descobert? Ho diré d’una altra manera: Si Pujol era la pregunta, en quin sentit podria ser Illa la resposta?
El primer secretari del PSC s’ha fet un tip de dir que calia «passar pàgina» amb el procés. És evident el que això significa. Però tanta evidència no impedeix la pregunta de si la pàgina es passa cap endavant o cap endarrere. Perquè encara que es passi pàgina cap endavant, es mira enrere, es busca «recosir» —una altra paraula del lèxic familiar d’aquests dies. La campanya dels socialistes va insistir molt en «gestió, gestió, gestió» i en el respecte envers l’independentisme —un respecte tàctic, estratègic i de predicar amb l’exemple de les formes.
També vam veure Illa passejant amb el senyor Roca Junyent. Hi va haver un reconeixement envers els anys del president Pujol. I no es va estar de dir coses que per força havien d’agradar a la gent del Foment, com ara: «Si jo soc president hi haurà quart cinturó…» Es va manifestar a favor de l’ampliació de l’aeroport, i no diguem res del Hard Rock. Per tant: inversió, logística i creixement econòmic. Aquest és el llenguatge. Ara, qui s’estranyi de tot això i trobi que el candidat del PSC sembla més vergent que socio, és que simplement ignora la seva feina com a alcalde de la Roca del Vallès.
La seva estoica sobrietat com a ministre de Sanitat durant la pandèmia n’ha construït una imatge potent. Tan potent que el mes de maig li vaig sentir dir en una entrevista a RNE a Jaime Miquel que Illa faria un bon president del Govern a Madrid… si no fos del PSC. Però per saber de l’Illa gestor i les polítiques que promou quan governa —no només quan negocia i fa vida parlamentària o quan aguanta el tipus en una crisi com la pandèmia—, cal anar als seus anys d’alcalde a la Roca. No són cap secret i comporten el prestigi d’un gestor amb empenta i sentit de l’autoritat.
PUBLICITAT
Una altra cosa seria com es veuen des de l’esquerra ecologista. El context global i la crisi climàtica poden fer discutibles les polítiques expansives en termes econòmics i industrials. Però no fan tolerable la caricatura —«ens volen fer tornar a l’espardenya i la tartana»— dels que demanen tenir en compte models correctius i alternatius. Per argumentar a cops de cossa ja tenim els llibertaris com Milei.
Una incògnita interessant
És sabut que Illa comença la seva carrera política de la mà de Romà Planas, un fill de l’exili —fill d’un alcalde republicà de la Roca— i un home profundament vinculat al president Tarradellas. Planas accepta presentar-se a les municipals de 1995 en un moment de retirada de la seva vida política, però guanya, converteix un joveníssim Illa en la seva mà dreta, i al cap de pocs mesos mor d’un infart. La història és coneguda. Si la recordo aquí és, d’una banda, per subratllar que Illa pot passar per un descendent de Tarradellas a través de Romà Planas. Però, d’una altra banda, també perquè els valors que Illa declara com a propis —cristianisme, treball, esforç, família— conviden a pensar en ell com un home que, si en lloc d’un socialista hagués tingut de mestre un polític convergent —socioliberal o democratacristià—, no hauria hagut de canviar gaire la mena de decisions polítiques que va prendre com a alcalde.
Això el converteix, segurament, en una personalitat que tant pot ser providencial per al moment que viu aquest país com capaç també de perllongar indefinidament la crisi existencial que deixa el procés. És una incògnita, però és veritat que és l’única incògnita raonable i a la vegada una incògnita interessant.
La terra cremada que deixa el ‘procés’ obliga a la cautela. El camí fet em temo que en molts aspectes —culturals i socials— és irreversible.
Si pensem que parlar de sociovergència és reciclar un tòpic desgastat per referir-nos a la centralitat política a Catalunya, aleshores perdem de vista que no hem tingut mai al davant una figura que cobreixi tan genuïnament aquest espectre ideològic i, a sobre, amb l’ascendent tarradellista donant-li profunditat històrica. Això vol dir un sentit de la política amb una idea d’Estat que no admet bromes. Em sembla que és Bricall qui recorda a les seves memòries que Tarradellas va arribar a pensar que el càrrec de president de la Generalitat havia de comportar també el de vicepresident del govern d’Espanya.
És evident que, prop de cinquanta anys després, aquesta idea ens sona com si Espanya i Catalunya s’haguessin reinventat a Mart. I és evident que la proposta responia a una especulació molt circumstancial. Però la idea, no agafada literalment, denota una gramàtica política les regles de la qual han estat d’ençà d’aleshores o bé tergiversades o bé ignorades (Josep Maria Bricall, Una certa distància. Assaig de memòries, pàg. 364).
La qüestió que queda sense resoldre és, doncs, aquesta: si el nacionalisme pot haver acabat entaforat al fons de la caverna xenòfoba, i si l’independentisme pot acabar sent, fins i tot en la seva reculada, l’única forma clara i amb sentit històric de defensa d’una identitat catalana assetjada per la globalització, què en fem, si és que n’hem de fer res, del vell catalanisme?
Seria una sorpresa interessant, per exemple, que Illa acabés presidint un dia un govern d’Espanya —tot i ser del PSC…
El PSC ha estat un partit sacsejat per les contradiccions al voltant, justament, del catalanisme i la seva oposició al nacionalisme pujolista. No cal aquí recordar les crisis, esquinçaments i retrets que això li ha comportat: no fiable constitucionalment per a uns, venut al PSOE per a uns altres, ara favorable a l’autodeterminació dels pobles, ara rigorosament antiindependentista. La meva pregunta no és què faran Illa i el PSC actual amb aquesta vella història. És una cosa que em desperta curiositat, però sobre la qual, òbviament, només puc estar expectant. I no vull pensar que el lema «gestió, gestió, gestió» aspiri a resoldre aquest embolic consubstancial a la cosa catalana.
Com que no soc capaç d’imaginar un discurs catalanista —ni unes polítiques catalanistes— que no acabin més tard o més d’hora lliscant cap a posicions sobiranistes, excepte que ens reinventem no només federalment, sinó també culturalment i amb un ethos polític completament nou, la meva percepció és, a banda d’encuriosida, també profundament escèptica. M’agradaria, clar, que algú em sorprengués gratament. Seria una sorpresa interessant, per exemple, que Illa acabés presidint un dia un govern d’Espanya —tot i ser del PSC… Però la terra cremada que deixa el procés obliga a la cautela. El camí fet em temo que en molts aspectes —culturals i socials— és irreversible.
El gran trasbals
L’independentisme esperarà noves oportunitats, i la ressaca d’aquests anys mantindrà la societat catalana ferida i dividida, si més no de manera latent. I no ho estava des de feia anys amb catalans de primera i catalans de segona —els «castellans» i els «xarnegos», per dir-ho amb una terminologia clàssica—? Sí, però ara tot això s’ha fet més complex, més incisiu, més prolix, més divers, i demana molt més que la neutra eficàcia de la gestió. Demana superar la tòxica mesquinesa del nacionalisme, demana pensar més enllà de les il·lusions del catalanisme, demana ser valent i creatiu davant del desafiament independentista. Demana ser-ho amb Catalunya i ser-ho amb Espanya. De manera que jo espero, humilment, que se’m —que se’ns— sorprengui. L’alternativa és trista: és l’esperança de no arribar a veure mai el gran trasbals que, altrament, tornarà.
