Les eleccions al Parlament Basc ens han proporcionat la novetat del legislatiu més nacionalista de la història recent en un moment en què aquesta autoidentificació és més baixa per part dels ciutadans, segons diversos estudis d’opinió. Alhora, han modificat la relació de votants entre les dues grans forces nacionalistes, de manera que l’avantatge habitual del partit institucional sobre l’abans-d’ahir revolucionari —del PNB sobre l’esquerra abertzale, ara EH Bildu— s’ha reduït dràsticament, ja que Bildu va vèncer fins i tot en dues de les tres circumscripcions (Guipúscoa i Àlaba). D’altra banda, l’èxit obtingut per Bildu ha obligat a pensar en dues qüestions: la rapidesa amb què s’ha oblidat la seva condició d’hereva d’ETA i la raó per la qual ha prosperat una opció rupturista amb un missatge i una estètica típicament socialdemòcrates. Finalment, els canvis estructurals en l’electorat basc n’anticipen d’altres en les aliances polítiques, en aquest moment impossibles pel pes de la generació resistent al terrorisme recent.

 

El sobiranisme no fa por

Els dos candidats nacionalistes (Pradales i Otxandiano) no han ocultat la seva passió sobiranista, si bé han deixat la qüestió convenientment enfosquida després de propostes electorals de tipus social i disposades a encarar problemes de funcionament dels serveis públics (la sanitat, sobretot). L’Estatut basc és l’únic que encara no s’ha reformat i durant la passada legislatura una comissió parlamentària es va entretenir a analitzar el tema sense cap resultat. No obstant això, en els programes no apareixien fórmules per reprendre l’assumpte.

El nacionalisme hegemonista basc ha prosperat sobre la base de no semblar-ho; o pitjor, pel fet que el seu electorat habitual, ni tampoc el que se li ha acostat, no se l’ha pres seriosament, perquè el sobiranisme no fa por, no es creu que aquestes forces estiguin disposades a treure’l a la pista a canvi de perdre molts vots prestats. L’experiència catalana és en aquest sentit concloent. De manera que aquí, una societat nacionalista de majoria ciutadana no nacionalista vota aclaparadorament els nacionalistes perquè no desenvolupin en el futur immediat un programa de màxims d’aquesta naturalesa. És el resum de l’embarbussament polític basc.

Una societat nacionalista de majoria ciutadana no nacionalista vota aclaparadorament els nacionalistes perquè no desenvolupin en el futur immediat un programa de màxims d’aquesta naturalesa.

En tot cas, tot això és una suposició. Amb aquesta majoria aclaparadora els nacionalistes estan en condicions, en qualsevol moment, de modificar l’agenda i posar sobre la taula un debat secessionista impensable avui. Alguns votants provisionals d’aquestes marques —sobretot de Bildu—, aliens a les seves creences patriòtiques, es posarien en guàrdia al primer indici de front nacional, però la fórmula de la granota dins l’olla calenta ja fa massa temps que està inventada per obviar alegrement les possibilitats i els riscos de la situació actual.

 

Les claus del ‘caserío’

En la comunitat nacionalista s’aprecia un procés estructural de substitució: el germà gran, ja avesat i després d’haver experimentat les batusses i estridències de jove solter, està en condicions de fer-se càrrec de la finca ara que el pare mostra signes de senilitat. El primer ja es va mostrar disposat a fer-ho quan va gestionar diversos ajuntaments o va encapçalar protestes contra el mal funcionament d’alguns serveis públics, però, sobretot, deixant-se veure en la gestió ciutadana quotidiana, com a professional seriós que no genera més inquietud per responsabilitzar-se del que és comú que molts altres com ell.

En la comunitat basca, l’emblanquiment és sobretot la normalització d’aquesta mena de paisans, ja tornats dels seus pronunciaments incívics i criminals d’altres temps. En canvi, l’aita repapieja una mica i, tot i que encara no està per portar-lo a una residència, la seva fama de gestor va explotar amb la pandèmia i ja no hi ha res que li vagi bé. Fins i tot la profusió de protestes sectorials se la pren com un atac personal (al seu partit), com una mena de conspiració, i és incapaç de veure que la seva prepotència tradicional cada vegada espanta menys. Encara més, el noi gran aspira a tenir la seva part en el negoci comú i a projectar-se d’una vegada com l’elit social que s’imagina que és.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Desfer-se d’un lehendakari-candidat valorat amb un 7 s’ha demostrat un error descomunal d’Ortuzar que, a més, és incapaç de reconèixer-ho.

Aquest trànsit es va desenvolupant amb pas ferm. Bildu aplica una estratègia de sorpasso xinesa, silenciosa i a mitjà termini. Els resultats d’abril no han estat una sorpresa perquè han ratificat els obtinguts anteriorment en l’àmbit municipal/foral i fins i tot nacional a les Corts. Arran d’això, el PNB va prometre que es reformaria, però no ho va fer. Pitjor encara: canviar de cavall a mitja carrera —desfer-se d’un lehendakari-candidat valorat amb un 7— s’ha demostrat un error descomunal d’Ortuzar que, a més, és incapaç de reconèixer-ho. I la novetat del clon (Pradales) només l’ha sostinguda la fidelitat final de la seva clientela i del seu electorat, i el temor d’un altre candidat més pròxim a un canvi per al qual no estava preparat ni disposat. Enfront d’un canvi estructural de l’electorat favorable al seu competidor ha comès una successió d’errors que encara ha minvat més les seves possibilitats. Amb tot, i malgrat perdre quatre punts, el vell casero ha continuat guanyant. Encara no està preparat per a retirar-se.

 

Vestits jaqueta color pastel

De l’escenari electoral abertzale n’han desaparegut les jupes de cuir, les arracades Lola Flores i les que es porten al nas, els serrells tallats a destral i les mirades agressives, i han estat substituïts per vestits jaqueta color pastel, ulleres acadèmiques i pentinats discrets. El díscol fill petit només va aparèixer el dia de la votació, res més. El programa és socialdemòcrata o semblant: per exemple, l’alternativa econòmica se centra en l’esperit cooperatiu, l’arrelament de les empreses, la constitució d’un fons sobirà i l’autosuficiència en tots els àmbits (en un país de dos milions d’habitants, més petit que Barcelona i la seva àrea metropolitana, encara bastant industrial i dependent del tot del sector energètic).

Bildu desenvolupa una estratègia de ‘sorpasso’ xinesa, silenciosa i a mitjà termini.

La majoria dels punts forts es resumeixen en una Euskadi first: identitat comunitària; sistema educatiu «sobirà, euskaldún, coeducatiu, basat en les pedagogies feministes»;  nova relació amb l’Estat (confederal i bilateral), i unes invocacions doctrinàries estupendes: reforçar l’autosuficiència energètica, alimentària, econòmica, comercial, turística, fiscal i digital, ecologització de tots els àmbits de la vida, reviscolament de les zones rurals (el sector primari representa el 0,5 % del PIB basc) o recuperació del projecte nacional d’Euskal Herria.

Malgrat l’esforç, l’atractiu d’aquesta força política resideix encara més en la seva presència en les mobilitzacions a la contra i en uns eslògans que recullen tot el pertret de l’esquerranisme —molt eficaç en el primer vot jove— que en la solvència i les possibilitats d’un programa per dirigir el país en una tessitura complexa: la ciutadania basca continua sent molt rica perquè cada vegada és menys nombrosa, però la seva posició en l’escenari nacional continua minvant en importància. Encara que l’aspecte social ha resultat més atractiu que la qüestió nacional oculta, potser algunes preguntes sobre la viabilitat d’aquesta part del seu programa suscitarien encara més preocupació que les demandes pàtries habituals.

 

L’oblit d’ETA

Més seriosa encara és la qüestió de l’oblit. ETA va desaparèixer d’escena fa més d’una dotzena d’anys, però prescindir del seu record diu poc de la societat basca. Una cosa és que per fi l’esquerra abertzale hagi recuperat la civilitat democràtica que va abandonar voluntàriament el 1977 i una altra molt diferent que ens alegrem de l’èxit de la creació política d’ETA. El problema no és seu, de si demana perdó o si renuncia a la seva història; el problema és d’una societat basca tan ràpidament amnèsica. La de l’altre dia va ser una nit trista no solament per a les moltes víctimes de la banda, sinó també per als ciutadans que van aixecar en aquests anys la bandera del pluralisme atacat i per als que van sofrir les múltiples expressions de microviolència per part d’aquest món social fins a aconseguir relegar-los a un segon pla, forçar-los a renunciar al protagonisme ciutadà que es mereixien.

ETA no va guanyar ni va aconseguir els seus objectius, però seria neci no reconèixer que ha condicionat extraordinàriament la societat que ara afronta el temps de la seva desaparició. Només cal veure els resultats: on més insistent va ser la violència i la coacció més vots recull la seva cultura política.

ETA va desaparèixer d’escena fa més d’una dotzena d’anys, però prescindir del seu record diu poc de la societat basca.

Ara el PNB es recorda de les polítiques de memòria pública que ha obstaculitzat; ara que el competidor li bufa el clatell malda per fer veure a la societat basca que la diferència amb ells és que uns aplaudien o propiciaven la violència terrorista i uns altres no. Avui recull el fruit de la seva indolència o de la seva lògica sectària; està descobrint que com a nacionalistes els qui guanyen són ells, perquè el pare del caserío era més obert que el fill gran, que es va educar amb la seva doctrina extrema. La qüestió generacional també es repeteix en aquesta problemàtica del terrorisme delicada i crítica, la seva responsabilitat i el seu record present.

 

La pugna espanyolista

Després, més enllà del que s’ha descrit, hi havia els partits nacionals. Tots dos van prosperar perquè estaven en cotes històriques pel que fa a mals resultats i fins i tot el que anava relativament millor —l’anomenat «cinquè espai», el comunista o ara alternatiu— va decidir disparar-se al peu i contribuir, en part, a l’èxit abertzale retirant-se de l’escena i passant-li bona part dels seus vots. La pugna entre partits nacionals era senzillament irrellevant, com la seva posició. La il·lusió conservadora per avançar en els últims llocs els socialistes i per fer desaparèixer el seu competidor de l’extrema dreta no va resultar, cosa que va enterbolir el seu magre avanç.

L’espai comunista, o ara alternatiu, va decidir disparar-se al peu i contribuir, en part, a l’èxit abertzale retirant-se de l’escena i passant-li bona part dels seus vots.

Els socialistes guanyen posicions i aniran més forts en el pròxim govern de coalició, però si no reaccionen tenen sentenciat el seu futur amb el PNB, tan envellit com ells. La seva condició de partit motxilla, la seva política només de catifa i la seva endogàmia aliena al bon planter de professionals de què podrien disposar en els seus entorns continuen empetitint aquesta formació històrica i limitant-ne el futur a l’expectativa vital dels seus dirigents i afiliats aspirants.

En tot cas, la possibilitat d’un canvi d’aliances, una incorporació del PSE a l’esquerranisme que maneja l’esquerra abertzale i aquesta opinió benpensant del progressisme basc —en un tram extens que va de part del PNB fins a Sumar/Podemos— haurà d’esperar que desaparegui la generació que es va educar en la socialdemocràcia dels 80 i 90, i que, sobretot, va plantar cara al terrorisme etnonacionalista. Un cop apartada aquesta generació, el radicalisme adoptat pel PSOE des de Zapatero, i ara amb Sánchez, proporciona una possibilitat per enganxar noves generacions de l’esquerra, poc preocupades pels problemes formals de la democràcia liberal i l’Estat de dret.

Potser a aquest preu es pot sortir en el futur de l’atzucac que encara és la política basca mentre l’esquerra abertzale no tingui, com avui, ningú que li escrigui. Si Otxandiano hagués guanyat i no hagués pogut governar, aquest obstacle seria difícil de respectar de nou d’aquí a quatre anys. Però amb els resultats passats, encara nacionalistes i socialistes tenen una oportunitat de redreçar el seu rumb i no semblar agents polítics d’un altre temps. Si no ho aconsegueixen, simplement la història els escombrarà.