A aquestes altures suposo que els termes Il·lustració Fosca (Dark Enlightement), Moviment Neoreaccionari (NRx), acceleracionisme postpunk, transhumanisme, o noms com Peter Thiel, Nick Land o Curtis Yarvin, per no dir res de l’amic Elon Musk i altres acòlits i bocins amb aspecte humà que conformen l’estrany, l’estrambòtic anell del saturnià Trump són familiars a molts ciutadans esforçats per comprendre què dimonis està passant sense tenir clar si han d’entrar en pànic o relativitzar-ho tot molt. En tot cas, sobre Thiel, Musk i companyia a Internet es poden trobar coses extraordinàriament sucoses. Vull dir: sucoses, exagerades, falses, llegendàries o simplement incomprensibles. Però cal conservar una mínima capacitat de discriminació —de contrast i verificació, o simplement de restar a l’aguait—. Si s’actua així, llavors no és tan difícil de segregar la llegenda dels fets, tot i que ens haguem tornat una mica addictes a la vella màxima que diu que when the legend becomes fact, print the legend.

Estem en un moment tan intensament transformador i «disruptiu», que aquest vell apotegma d’un dels millors westerns de la història del gènere sembla incrustar-se en el que estem vivint, en la nostra perplexitat i astorament, en el desafiament i l’exigència d’una anàlisi freda del que està passant i amenaça d’arribar a passar. És una època que ja, sense subterfugis, posa a prova la nostra capacitat de desentendre’ns o no de la realitat, mirar a una altra banda o clavar la mirada en l’intolerable i pensar què dimonis es pot fer, cap a on cal anar a plantar cara o a on convé fugir. Som a les portes de l’horror, d’una nova forma d’horror, sens dubte. Però sabem que a molts llocs del planeta l’horror ha estat incessant o molt freqüent des de —diguem— 1945. I també sabem que trobar-se a les portes d’una cosa no garanteix que la tal cosa es produeixi. Ara, i a propòsit de westerns, quan el president Sánchez va dir públicament que els tecnobilionaris ficats en política ens volen fer tornar al far west no devia ser conscient de fins a quin punt clavava la situació —print the legend…—, però oblidava afegir que els westerns exposen una èpica fundacional, no crepuscular o terminal —excepte per als pellroja—. Va ser més exacte l’Andreu Mas-Colell quan va qualificar d’«explosiva» l’aliança dels tycoons de Silicon Valley amb el trumpisme [1]. Però de nou la pregunta seria aquí: ¿quines dimensions tindrà aquesta explosió? ¿I contra qui explotarà l’explosió? I encara: ¿Ja ha explotat l’explosiu o només s’ha encès la metxa?

Mentre no s’acabi d’aclarir tot això, aquí exposaré una hipòtesi que simplement ha de ser vista com a complementària d’altres explicacions per comprendre a on apunta tot plegat i el tipus de tempesta que s’està congriant. La meva idea és que és precisament l’acceleracionisme el que permet entendre l’abast del western explosiu en què sembla que els Estats Units han ficat el món. Ara, cal advertir d’entrada que l’acceleracionisme té dues cares o, si es vol, un caràcter bipolar, amb un costat depressiu i un costat maníac. Hi ha la cara d’esquerres i deprimida de Mark Fisher —molt llegit encara pels meus estudiants, i autor d’un bestseller tan melancòlic com Realisme capitalista—. Després hi ha la cara maníaca, tenebrosament ultrapunk i excitadament apocalíptica de Nick Land, un dels darrers llibres del qual es titula, precisament, Dark Enlightement (la darrera cosa que li conec és un assaig embogit, però interessant per als que tenim certs vicis, sobre Bataille, en castellà: Sed de aniquilación).

Però, ¿què diu l’acceleracionisme? La idea es remunta a algun passatge de Marx —el Maschinenfragment—, i sobretot a alguns moments de l’Anti-Èdip de Deleuze i Guattari o d’Economia libidinal de Lyotard. Per tant, convé registrar una determinada base d’hedonisme cataclísmic post-Maig del 68. Formulat en termes simples, però sense trair l’esperit de la cosa, el que l’acceleracionisme diu és que, atès que la Màquina no es pot aturar, el que cal és accelerar-la i fer-la anar a tota pastilla perquè peti tot plegat. La Màquina, òbviament, per a uns és el capitalisme tout court —i no és poc—, per a uns altres pot ser un flux i una energia de desitjos emancipats del que es considera una subjectivitat opressiva —o de fet oprimida per les castracions edípiques i els superjòs culturals—, i encara per a uns altres pot ser simplement una societat espatllada i desorientada, o un món o un «sistema» insostenibles, encara que sigui —tan sofisticat pot arribar a ser tot això— per la pèrdua d’identitat blanca i cristiana i per un excés de deute públic. Aquesta idea de l’acceleració —i la precipitació forçada en un apocalipsi provocat— batega amagada al cor de moltes de les coses que estem veient aquests dies. És un batec innocent —o se’l fa—, incansable i despietat, o cínicament compassiu en el millor dels casos. Però per comprendre l’aliança entre gent com Musk i l’autoritarisme i populisme trumpista cal adonar-se que el que es busca és precisament una explosió controlada de la Màquina, i per tant una explosió que permeti eliminar tot el pes mort i els excedents caducats, els «improductius», els migrants, la carn que no serveix ni de carn de canó. No ho sabria dir amb menys cruesa.

Per comprendre l’aliança entre gent com Musk i l’autoritarisme i populisme trumpista cal adonar-se que el que es busca és precisament una explosió controlada de la Màquina.

I clar, posats a buscar més arrels teòriques al moment demencial en què vivim també hi ha el transhumanisme, i de nou tenim un transhumanisme d’esquerres —per dir-ho molt formulàriament— i un altre de dretes. O si es vol afinar terminològicament: un posthumanisme filosòfic —molt de seminari acadèmic, molt de neoheideggerianisme braidottià (de Rosi Braidotti), com si dient Dasein en lloc de dir Mensch haguéssim dut a terme una mena de revolució copernicana—, i després un altre directament lliurat al deliri cyborg, a l’antiaging llibertari i a tota mena de maniobres apocalíptico-escapista (sobre això és indispensable el llibret de Douglas Rushkoff sobre el survivalisme dels multimilionaris). Naturalment, de tots aquests diguem-ne corrents de pensament, la versió cínica, reaccionària, postdemocràtica, provocativament punky i salvatge és la que s’acaba imposant, sobretot si l’altra es queda organitzant seminaris o conferències per a gent que ja està d’acord en tot abans que tractis de convèncer-los de res, i fins i tot van més a plorar que a discutir. I bé, després hi ha, almenys per a Peter Thiel, René Girard.

PUBLICITAT
Advertisement

Thiel i Girard és tot un tema. Un tema sospito que tan nuclear com la qüestió acceleracionista i transhumanista. A YouTube es pot veure un Thiel encara jove, no demacrat pels seus hàbits antiaging —som al 2009—, en una conversa amb Daniel Lance, justament sobre la influència que René Girard va tenir sobre ell com a persona i com a inversor i empresari [2]. Aquí dono per mínimament sabut qui és René Girard, l’evolució del qual, des del seu clàssic Mensonge romàntiques et vérité romanesque fins a posicions fortament cristianes —i peculiarment apocalíptiques i messiàniques—, s’ha d’entendre sense precipitar cap judici ni incórrer en la mena de simplificacions que les seves idees sobre rivalitat mimètica i alleugeriment sacrificial semblen promoure. Però el fet és que sospito que Thiel és un exemple —no diré que malintencionat, tot i que les bones intencions poden arribar a ser aterradores— d’aquesta mena de simplificacions, com ho és la recepció catòlico-carca del seu pensament, singularment a Espanya, o entre certs ambients acadèmics peninsulars.

Ara, si Thiel —i el Girard de Thiel més que no pas el Girard de Girard— és la qüestió, val la pena llavors de fer un repàs molt ràpid a qui és Thiel: fill d’un matrimoni alemany de Frankfurt del Main, però vivint als Estats Units ja amb un any d’edat i amb una època de nano a Sudàfrica —que si li va deixar marca no va ser contra l’apartheid, sinó contra l’autoritarisme i violència viscuda a l’escola— [3]. Un nano molt brillant en escacs i amb un fort talent en mates, lector compulsiu de literatura fantàstica i gran admirador de Tolkien. Després ve la seva doble formació a Stanford com a filòsof —d’aquí li ve sentir-se deixeble de Girard— i com a jurista —es doctora en dret—. Però després d’una brevíssima etapa en un bufet d’advocats, comença a desplegar ràpidament el seu caràcter de gran inversor en capital risc en startups molt innovadores. Ell és el gran inversor que creu en el projecte de Facebook amb un Mark Zuckerberg d’ençà aleshores eternament agraït. Però la seva fortuna prové de l’associació amb Elon Musk per crear PayPal, i s’incrementa creant empreses com Palantir —software per a gestió de big data per a serveis federals als Estats Units i, en la variant Palantir Gotha, per a serveis d’intel·ligència i la lluita antiterrorista no solament americans—. També va ser un gran donant i el primer aliat important de Trump procedent de Silicon Valley en la campanya de 2016.

És un notori mecenes en projectes de recerca sobre longevitat i de l’escapisme o survivalisme llibertari —les seastading cities—, i en definitiva molt actiu en diversos fons d’inversió de risc, alguns dels quals són iniciativa seva. La seva fortuna actual —i segons l´índex Bloomberg de milionaris no està ni entre els dos cents més rics del món— es calcula al voltant dels 11.200 —onze mil dos-cents— milions de dòlars. Ho poso en xifres i en lletres perquè encara sóc molt de pagès i he viatjat el just i necessari. Ara, a banda d’aquest perfil d’inversor sagaç i d’haver estat un dels màxims donants de la primera campanya de Trump, cal dir algunes coses més. Coses que ens porten a Girard, sense que impliquin un judici de valor sobre l’obra de Girard ni sobre les conseqüències que se’n poden desprendre. Thiel es defineix, o no pot no ser vist, com un «llibertari conservador», i aquí no hi ha oxímoron. També es pot dir que és un individualista reaccionari amb idees, o amb un cert pensament no està clar si gaire elaborat, però sí molt assumit i reforçat pel seu patrimoni i els seus moviment polítics, sobre la situació general del món i en particular dels Estats Units. Durant els seus anys d’estudiant a Stanford, el 1987, va fundar una revista molt crítica amb l’enfocament «políticament correcte» i multiètnic dels estudis culturals, The Stanford Review, que encara existeix i encara compta amb el seu ajut econòmic i el seu assessorament. Acabats els seus anys d’estudiant va publicar un llibre amb exageracions i porqueries sobre qüestions tan sensibles com les violacions i els abusos barrejades amb qüestions racials. El llibre es titulava The Diversity Myth: Multiculturalism and the Politics of Intolerance at Stanford (1996), i el va escriure amb David O. Sacks, un altre nord-americà d’origen sud-africà. Anys després, el 2016, va disculpar-se públicament per algunes de les bestieses escrites en aquell llibre [4]. En fi, tot això amb prou feines és wikipèdic. Però cal afegir i comprendre aquest reconeixement envers l’obra de Girard, als seminaris del qual Thiel va assistir a Stanford, totalment fascinat, segons la seva pròpia confessió en la conversa amb Daniel Lance.

Per a Trump ser el ‘capo’ d’un monopoli global és (al·lucinantment) plausible i més desitjable que competir entre iguals o semblants.

Afegiré dues coses no menors i no simplement wikipèdiques. Thiel és autor d’un llibre sobre com invertir exitosament, fer calés i obrir-se pas en el món de les inversions de risc: Zero to One. Notes on Startups  or How to Build the Future. En aquest llibre, escrit amb Blake Masters, un dels seus pupils, defensa una idea forta i trencadora: el que ha d’inspirar un bon inversor no és el principi clàssic de la competitivitat en un context de lliure mercat. Segons ell només els perdedors i els febles aspiren a ser competitius. Això trenca amb una idea clàssica diguem-ne de l’ètica capitalista —tan hipòcrita com es vulgui, perquè més que competir el que es vol és guanyar i menjar-se tot el pollastre, no haver de competir a veure si et toca pit, cuixa, ala o pedrer—. El que cal fer és aconseguir, diu Thiel, el monopoli amb un producte o en una franja de mercat. ¿I com s’aconsegueix el monopoli? Hi ha dues maneres òbvies: enfonsant —o absorbint— la competència, o bé trobant el secret de l’èxit de la pròpia empresa, i aquest secret consisteix a saber que tu ets el primer i l’únic que ofereix una cosa que és necessària o desitjada —o fas que es torni necessària per raons evidents de satisfacció entre els clients—. I clar: saps com defensar aquesta posició no competint, sinó situant-te sempre molt per damunt dels que aspiren a competir amb tu, que han de començar des de massa avall per resultar mai realment amenaçadors. Aquesta teoria és —com a ell li agrada dir— disruptiva. Després la realitat pot brutejar bastant més. La versió bona: la seva aliança amb Musk, que també tenia una empresa emergent de cobrament per Internet i van unir-se per no haver de competir entre ells. Així va néixer PayPal. Però després només cal veure com Trump —un tipus no fet a la inversió de risc en startups, sinó al killing immobiliari— enfoca la política econòmica exterior dels EUA. Mentre escric això, el saturnià Trump ha llançat i tot seguit deixat en suspens, qui sap fins quan i per afrontar quin estil de negociació, uns aranzels draconians contra Canadà i Mèxic, i agressius, però menys bèsties, contra la Xina—. Per a Trump comprar és signe de debilitat, o en tot cas el que convé és vendre molt car i comprar molt barat. Fora d’aquest esquema l’Home Taronja sempre se sentirà «injustament» tractat. No són pocs els economistes que davant d’aquest enfocament es posen les mans al cap, i no necessàriament per raons ètiques. Tampoc diré que aquest plantejament estigui inspirat en el Zero to One de Thiel, però sí que deixa clar que per a Trump ser el capo d’un monopoli global és (al·lucinantment) plausible i més desitjable que competir entre iguals o semblants.

No cal donar el teu suport a la ultradreta anglesa o alemanya, n’hi ha prou de defensar una absoluta llibertat d’expressió a Internet i qualificar de «dictadura orwelliana» qualsevol intent de controlar la circulació de troles malignes a les xarxes.

Bé, deixem de banda ara l’Home Taronja. El fet és que d’això, de la competència entre iguals o semblants per una mateixa cosa, René Girard en deia, a la seva antropologia, «rivalitat mimètica»: els desitjos es mimetitzen, desitjo el que els altres desitgen i així em trobo que rivalitzo amb uns que senten i pensen com jo i volen el mateix que jo, tots lluitem pel mateix: pel mateix tipus de coses i reconeixements, per la mateixa idea de triomf, pels mateixos signes i distintius de l’èxit. Expressat d’una altra manera: lluito per assemblar-me als meus rivals però a la vegada lluito per ser diferent dels meus rivals. La diferència aconseguida no consisteix en el fet que desitjo coses diferents, sinó que jo sóc el que s’apodera de la cosa desitjada: jo sóc el més ric, el més poderós, el que té més cabres i més dones, o el que té més milers de milions i més poder absolut. Ara, aquesta rivalitat i el tipus de conflicte generalitzat que genera porta a violències i conflictes, que només acaben apaivagant-se mitjançant el sacrifici de l’innocent, del boc expiatori. Això pot portar a una forma d’ordre nou en una comunitat nova, en la qual, tanmateix, el sacrifici de l’innocent perviu en el ritus, en el mite, recobert amb el pas del temps d’una capa de méconnaissance, fins que el conflicte mimètic esclata de nou. El cicle del món humà és un cicle de violència, sacrifici, pacificació —ritus i recaiguda en la méconnaissance— i retorn de la violència. No és estrany que la crucifixió de Jesús i el cristianisme acabin jugant un paper important en l’evolució del pensament de Girard. Aquesta crucifixió representa com si diguéssim el nec plus ultra de la idea del boc expiatori. D’aquí se’n deriva, més que una idea ingènua o màgica de pacificació universal, un messianisme latent i el pensament d’un «apocalipsi dolç». A això m’hi referiré una mica més avall. O això està connectat amb la segona cosa que volia dir sobre Thiel no estrictament wikipèdica.

Insisteixo: Thiel s’ha declarat profundament influït per René Girard, i concretament per la lectura del seu llibre Des choses cachées depuis la fondation du monde (1978), un llibre que és de fet una sèrie de converses amb dos psiquiatres, Jean-Michel Oughourlian i Guy Lefort. El títol és una cita de Jesús a l’evangeli segons Mateu (13:35). No és fàcil de dir, ni tan sols d’imaginar consistentment, quins són els nivells d’influència d’aquest llibre considerablement complex per a l’inversor Thiel. És evident que la qüestió del conflicte mimètic es presta a un pensament empresarial, d’inversor de capital de risc. Busques, com a inversor, distingir-te, no anar on va la majoria, tenir la intuïció de ser el primer o l’únic que aposta per una cosa amb potencial guanyador. Busques ser tu mateix competint per dir-ho així amb la teva pròpia idea de perfecció, no contra els que simplement desitgen el que desitja tothom. És el camí solitari de l’individualista que anhela distingir-se, el llibertari que vol la llibertat absoluta per poder ser —suposadament, pretesament— ell mateix. ¿Tot es redueix a la qüestió mimètica? Quan Thiel reflexiona fora del món financer i empresarial, l’efecte és desoladorament primari. Un sol exemple, molt recent, amb un títol que crida l’atenció, és el seu article del 10 de gener d’enguany al Financial Times. El títol, «A Time for Truth and Reconciliation» [5], és desconcertant i a la vegada prometedor de no se sap molt bé què. Pensi’s, però: ¡deu dies abans de la presa de possessió de Trump! En efecte, el títol no pot ser menys trumpià i més allunyat del to que gasta l’amic Musk i el vell Saturn taronja al voltant del qual giren i giren aquesta colla d’espavilats i… ¿il·luminats? Però és possible que assistim a una simple qüestió d’estils personals, o fins i tot a un repartiment de tasques, alguna cosa del tipus: «tu, Elon, ho serveixes cru, jo ho presento cuinat». O també: «tu els excites, Elon, jo els remato». Una lectura atenta de l’article fa evident que les idees són les mateixes que Musk expressaria amb provocativa brutalitat. No cal donar el teu suport a la ultradreta anglesa o alemanya, n’hi ha prou de defensar una absoluta llibertat d’expressió a Internet i qualificar de «dictadura orwelliana» qualsevol intent de controlar la circulació de troles malignes a les xarxes. Thiel qualifica d’ancien régime tot el món anterior a Internet, cosa que obliga a veure que per a ell Internet és la revolució, i no hi ha dubte que Internet és una revolució del nivell de la impremta. Però clar: ¿per publicar què, per establir quin règim de drets i prohibicions, per intoxicar i enredar a quin nivell? Perquè, concretament, aquest antic règim enganxat encara a Internet, ¿què fa, segons Thiel? Doncs impedeix que les veritats siguin desvelades. I compte: el filòsof Thiel ens explica que la paraula grega apokalypsis significa desvelament. ¿Però desvelament de què? ¿Quines són les veritats que han de ser revelades? Dels secrets —de nou l’obsessió pel secret— que l’antic règim ens té ben amagats. Per exemple: sobre el suïcidi a la presó de Jeffrey Epstein, sobre l’assassinat de John F. Kennedy o sobre l’origen suposadament vertader de la pandèmia de covid-19.

Thiel qualifica d’‘ancien régime’ tot el món anterior a Internet, cosa que obliga a veure que per a ell Internet és ‘la’ revolució, i no hi ha dubte que Internet és una revolució del nivell de la impremta.

Aquest ús tan primari i aparentment —¿peco de prudent?— conspiranoic del concepte d’apocalipsi ens obliga a considerar, més enllà dels messianismes conceptuals de gent com Walter Benjamin, Jacob Taubes, Jacques Derrida o Giorgio Agamben, o fins i tot del vell René Girard, que tenim un messianisme cru i directe del «filòsof» Thiel. Perquè segons ell, quan totes aquestes veritats amagades —el suïcidi d’Epstein, l’assassinat dels germans Kennedy, l’origen del covid-19— siguin desvelades, aleshores ens podrem reconciliar. Dimonis: ¿estàvem barallats per això? ¿Aquestes eren les causes d’un conflicte? Es veu que sí. Excepte que aquí s’estigui oferint fast food per a un món molt concret conspiranoicament enganxat a l’ordinador, al desvelament del deep State, a la construcció esotèrica d’un discurs messiànic per a ús i profit d’uns happy few naturalment multimilionaris.

Tot això és un deliri. Però de nou René Girard podria donar pistes, sospito que malgrat ell mateix, i aprofitant que ja està mort i no pot portar-se les mans al cap per l’evolució d’alguns dels seus seguidors. Aquí només apunto una entrevista molt interessant a Le Figaro del 6 de novembre de 2007 amb Rémi Brague —que porta justament el títol de «L’apocalypse peut être douce»—, i sobretot la reveladora conversa amb el dominic mexicà Carlos Mendoza-Álvarez, publicada originalment a Letras Libres, i recollida després a Iglesia Viva, que és on pot consultar-se més fàcilment a Internet [6]. També senyalo la conveniència de llegir el seu Achever Clausewitz i mirar de comprendre una qüestió decisiva de contrast amb un altre clàssic del pensament reaccionari modern, Carl Schmitt. Hi ha una diferència, per mi, entre Girard i Schmitt. És el famós katechon que surt a la segona carta als tessalonicencs. El katechon és el que reté, el que conté i frena «el regne misteriós del mal» (2Tessalonicencs 2:7). Schmitt ho interpreta com la força imperial (o religiosa: Roma) que bloqueja el triomf de l’Anticrist, la guerra global, la destrucció del món. És una lògica imperial clàssica. Aquesta interpretació s’assumeix des de l’esquerra, amb gent com Paolo Virno, per exemple, i per descomptat amb Jacob Taubes o Agamben. En canvi Girard ho interpreta com el que bloqueja l’accés apocalíptic del Messies. Ara, Girard coincideix amb Agamben, per exemple, en la idea que l’apocalipsi no té perquè implicar la fi dels temps, sinó simplement uns llargs, uns històricament plens d’esdeveniments temps del final. Això permet entendre la idea d’un apocalipsi «dolç», també una nostàlgia del final, i també, en fi, una impaciència acceleracionista. Sobre aquest fons de la qüestió —de les qüestions en joc—, no resulta tan estrafolari imaginar en Thiel un capteniment messiànic, amb JD Vance com el seu representant en el poder, un tipus capaç de dir coses d’aquest estil: «I think that challenging elections and questioning the legitimacy of elections is actually part of the democratic process.» O també: «When they say, “He’s threatening the foundation of American society,” I can’t help but roll my eyes.» [7]

Ara, torno a les arrels acceleracionistes, transhumanistes, a l’obsessió per no envellir o fins i tot al deliri de no voler morir, de vèncer la mort, per no dir res d’una nova humanitat interestel·lar. Davant d’aquest embolic d’idees sens dubte trencadores hi ha unes quantes dades —simples fets, sense llegenda— que cal tenir en compte. Ho recordo: Peter Thiel va ser un dels principals donants de la campanya del primer Trump, i se’n va distanciar a mig mandat, públicament decebut perquè no havia anat prou lluny. ¿Què esperava Thiel del primer Trump? ¿És el mateix que Musk creu haver trobat en la complicitat amb el segon Trump? Jo, de fet, vaig descobrir l’existència de Peter Thiel fullejant un dia d’abril del 2019 —sí, tan tard o tan d’hora, segons com es miri— un dels diaris clàssics europeus, la Neue Zürcher Zeitung —no solc llegir-lo, no sé ni com ni per què em va caure a les mans— i vaig topar-me amb un titular que va cridar-me l’atenció: «El filòsof Peter Thiel creu que Trump no ha anat prou lluny». Literalment deia: «No ha estat prou disruptiu.» [8] El titular encapçalava una entrevista al personatge, i llegint-la descobries que aquell home considerava que a Silicon Valley les intel·ligències s’havien apoltronat, que realment afirmava que Trump no havia gosat anar tan lluny com prometia, i que aspirava a «suprimir la mort», cosa que em va fer riure —jo aleshores estava donant-li voltes al meu llibret mortuori sobre l’eutanàsia, Morir o no morir—, perquè aquest era un somni dels primers anys, els més utòpics, de la URSS [9]. Naturalment, de seguida vaig posar-me a buscar coses sobre ell i durant una temporada vaig estar donant la tabarra als amics i als meus estudiants sobre Thiel. En general, la gent m’escoltava amb una barreja de mandra i de cara de pòquer. Però en fi, més fets: El 2018 Musk era clarament crític amb Trump a propòsit del seu negacionisme del canvi climàtic. Són fàcils de trobar declaracions seves sobre aquesta qüestió d’aquells anys, tot i que també deixava clar que la seva aposta pel cotxe elèctric responia a un interès empresarial, no filantròpico-mediambiental [10]. Per tant, per raons aparentment diferents, l’any 2018 semblava marcar un punt àlgid en la distància entre l’Home Taronja i els tycoons més influents de Silicon Valley.

Més fets: Thiel, almenys públicament, no s’ha significat com un gran partidari del segon Trump, però sí es troba al darrere de la carrera política del vicepresident, JD Vance, i sembla haver estat l’artífex d’un acostament entre els dos, atès que Vance va començar la seva carrera sent políticament molt crític amb Trump. Hi ha una història que diu que qui va agafar Vance i el va portar a Mar-a-Lago a retractar-se de les seves crítiques i agenollar-se davant l’Home Taronja va ser Peter Thiel [11]. També sembla ser un fet que els nanos muskuvites que l’amo de Tesla va enviar a ocupar i bloquejar les oficines d’USAID el primer cap de setmana de febrer eren joves empleats d’empreses de Musk, però alguns també amb vincles amb Thiel, fitxats ara com a personal adscrit a l’espectral, incontrolable però voraç DOGE [12]. Per cert, i a propòsit dels jovencells: hi ha una «beca Thiel» —de 100.000 dòlars durant dos anys— per als joves amb talent que es comprometen a deixar la universitat, fins i tot abans de graduar-se, per dur a terme idees trencadores com a emprenedors [13].

Un altre fet: JD Vance no s’ha estat de citar i emprar en públic idees del blogger ultrapunk i cínicament postdemocràtic Curtis Yarvin, a qui no és difícil tampoc de connectar amb Thiel [14]. És obvi que una posició és comuna a aquesta notable diversitat de tipus, d’orígens, professions i situacions econòmiques tan diferents: l’antiwokisme. Era més que previsible que l’onada wokista i cancel·latòria trobaria el seu contramoviment pendular amb un altre tipus d’excessos cridats a horroritzar-nos. Aquí portem anys assistint a la burla del buenismo com una mostra de la patxoca amb què la dreta es riu de la presumpta superioritat moral de l’esquerra exhibint una pretesa o pretensiosa superioritat intel·lectual. I dic «aquí» referint-me a Espanya i almenys també a Itàlia, fins al punt que l’escriptor Roberto Saviano, en un article de febrer de 2017 a La Repubblica molt crític amb Salvini, va proposar que s’eliminés el terme del lèxic de la decència, perquè era el gran argument —l’argument més idiota i més vomitiu, de fet— de la ultradreta contra els migrants que fugien de països africans i de l’Orient mitjà convertits en un infern sense esperança [15]. Ara la regressió manifesta en les polítiques d’asil i el principi d’hospitalitat ja ni es pren la molèstia de mostrar-se despectiva amb el bonisme. Ara ja es dedica directament a deportar. I és clar: també la qüestió de la migració té un poderós efecte electoral en el populisme de dretes, en la satisfacció d’un estat d’opinió incentivat pels mateixos que l’agafen com a referència. Antiwokisme, segregacionisme, neoracisme, xenofòbia i brutals retallades de despesa en ESG (Environment, Society, Governance). La confluència sobtada de tots aquests corrents impressiona.

Ara, si tornem als magnats de Silicon Valley i als seus nanos muskuvites o thielites, haurem de fer un exercici cognitiu relativament exigent. Si sempre ens havien dit que no hem de mirar el dit que senyala la Lluna, sinó la Lluna directament —en aquest cas, Mart—, ara potser farem bé de no distreure’ns i fixar-nos molt en el dit, o almenys tant en el dit que senyala com en allò que diu que està senyalant. Un exemple senzill d’això seria el conflicte d’un camisa vieja del trumpisme MAGA com Steve Bannon amb el convers i ultragesticulador Musk. Qüestions personals a banda, la raó de la topada, tal com la pot reconstruir un ciutadà atent a aquestes coses, sembla haver estat la rigidesa antimigratòria de Bannon davant la flexibilitat exigida per les startups i grans empreses de Silicon Valley, perquè hi ha grans talents matemàtics de l’Índia, per exemple, que fan una feina extraordinària per molts menys calés que els suposats grans talents nord-americans. Però no oblidem que Bannon, en una entrevista El País que va fer un cert furor al seu moment, va explicar que la seva feina era «col·locar el producte» de la ultradreta en un mercat polític no necessàriament definit com a ultradretà [16]. L’èxit d’aquest procediment fa temps que l’estem veient. Thiel en diria «variar el que es veu per la finestra d’Overton». Aquesta finestra mostra el que és políticament —i culturalment, i moralment— acceptable per a una societat en un moment donat. Si ara és inacceptable deportar migrants a camps d’internament, fes que sigui acceptable. Si ara és inacceptable que en lloc d’un règim de garanties democràtiques es visqui en un règim d’arbitrarietats pretesament racionals i molt autoritàries, fes que sigui acceptable. Si ara és inacceptable eliminar els pobres, fes que sigui acceptable. Per cert, ¿va arribar o no va arribar a dir mai el simpàtic Yarvin que caldria convertir la gent «improductiva» en «biodiesel»? [17]

Vivim en un moment en què les grans barbaritats es disfressen de malentès o d’incertesa. Són i no són el que semblen. És com el terrible gest de Musk, llançant amunt el braç, com un nazi, però qui sap si simplement volent dir: «¡A Mart hi falta gent!» Bé, que comenci a passar ell. Però aquest gest ha fet que mig món estigui donant-li voltes sobre si era o no un salude nazi. Parlant-ne no ens adonem que normalitzem o fem acceptable el que hauria de ser directament repugnant. Al final veurem que passen coses horribles —ja estan passant, de fet, amb els migrants expulsats, amb l’estímul de mil dòlars per qui denunciï indocumentats, amb els plans demencials i criminals amb Gaza— i el problema serà comprendre si estan passant o no realment, o si només sembla que estan a punt de passar però no acaben de concretar-se, o quan s’han concretat ja no són notícia, perquè una nova amenaça copa l’actualitat. La mirada davant l’horror se’ns ha endurit. No ens hem d’enganyar sobre això. Els cors davant del patiment dels altres, sobretot si cauen lluny i són una mica o molt diferents de nosaltres, se’ns han endurit. Perquè l’horror sigui acceptable ha de deixar de ser vist com una cosa horrible.

PUBLICITAT
Barcelona Districte 4.0. Anticipem el què, el com i l'on de la reinvenció

Jo no empastifaria mai René Girard, que va morir el 2015, en aquesta porqueria. I no diré que una part del seu pensament serveixi per justificar això, tot el contrari. Només cal anar a les entrevistes que he citat per veure que el seu to no té res a veure amb aquests deliris. Però sí que l’acceleracionisme ultradretà, antisistema, punky, disfressat d’inquietuds llibertàries i antimimètiques, associat a un egòlatra i saturnià sense escrúpols com és l’Home Taronja, sembla voler empènyer tots els ressorts de l’Administració USA a un cataclisme apocalíptic, i naturalment beneficiar-se de les conseqüències del cataclisme.

¿Per què tipus que el 2018 eren perfectament conscients dels perills del canvi climàtic semblen pensar el contrari sis anys després?

¿Per què tipus que el 2018 eren perfectament conscients dels perills del canvi climàtic semblen pensar el contrari sis anys després? Una resposta senzilla i no descabellada és que han arribat a la conclusió —no són originals en això— que la solució real i consistent a la degradació climàtica pròpia de l’antropocè és pitjor que la pròpia crisi climàtica. Per això assumeixen que davant una situació general de degradació mediambiental —i per ells, segur, social i de despesa pública— més val accelerar totes les crisis imaginables amb la idea —probablement molt equivocada, probablement suïcida— que una crisi provocada per tu és una crisi que pots controlar en benefici teu. No cal dir que la democràcia, entesa com un sistema de garanties de drets i de contrapesos del poder, és un obstacle per a aquesta acceleració de la crisi.

La lògica de l’acceleracionisme aplicada a l’exercici del poder i aliada amb l’exercici de l’autoritat presidencial d’un tipus com Trump significa: retallades de despesa pública en matèria social i de cooperació sense precedents, brutalitat en política exterior, trumpsfert per a migrants sense papers i qui sap si finalment per als palestins de Gaza —mentre escric això, la idea de convertir Gaza en un ressort sense palestins ha estat clarament formulada i no clarament retirada—, inversió espectacular en les empreses que es consideren estratègiques de tecnologia avançada, IA, complex militar. (La IA entesa no com a recurs valuosíssim en la recerca biomèdica, per exemple, sinó en l’administració pública i la gestió social i sanitària —en la biopolítica, en definitiva—, en el món dels recursos humans, en el complex militar i policial, significa que una nova racionalitat no humana podrà donar cobertura tècnica i funcional a la racionalitat inhumana dels propis humans.)

Per acabar: Elysium és una pel·lícula de 2013 dirigida per Neill Blomkamp i protagonitzada per Matt Damon i una Jodie Foster que tothom va saber identificar de seguida com una paròdia de Christine Lagarde, llavors al capdavant del Fons Monetari Internacional. És segurament una caricatura del que podem imaginar que imaginen Musk, Thiel i companyia. Però és una caricatura que cal tenir present: els rics —i amb això de rics vull dir els rics de debò, els multimilionaris, els que compten els milions per milers de milions— han abandonat una Terra superpoblada, devastada per guerres i per la pol·lució, i viuen en una mena de megasatèl·lit paradisíac situat just als límits de l’òrbita del planeta abans blau i ara marronós, empastifat i polsegós. No fa gaire, El Roto va publicar una vinyeta a El País —el 25 de gener— on es veia un Musk qualificat de profeta anunciant que els rics heretarien la Terra i els pobres anirien a Mart. És un recordatori de com en aquest moment convé fixar-se molt en el tipus de dit que assenyala la Lluna —o Mart— i no badar o distreure’s. Sabent quines són les condicions reals del viatge a Mart —el temps que caldria passar-hi tot esperant l’autobús de tornada—, la sospita és que hi acabin enviant uns quants desgraciats. Malauradament no hi aniran ni Musk ni Trump. Jo em conformaria si hi enviaven uns quants dels ases que a Europa aplaudeixen amb les orelles el fresh thinking dels seus futurs botxins.

I òbviament, sí: és un moment per preguntar-nos què estem disposats encara a veure amb indiferència o amb una compassió passatgera que dura el que dura el noticiari de la tele, la lectura irrealista dels diaris digitals del matí. Quant ens falta per trobar lògic i natural que el vot dels «improductius» no valgui el mateix que el vot dels «productius».. Quant ens falta per trobar que un sistema de deportacions —de migrants, de poblacions—, encara que sigui il·legal segons les Nacions Unides, total, potser no és tan mala idea. De fet, amb una mica de sort aquest meteorit 2024 YR4 que diuen que el 2032 podria impactar contra la Terra anirà de ple a l’Àfrica. Clar que si res o ningú no ho impedeix, els nous acceleracionistes trumpians el 2032 ja hauran aconseguit el que volien. O més probablement: ja hauran fet que rebenti tot, ells inclosos. En aquest cas, en lloc de l’Elysium hauran aconseguit l’Infernum. Ara, ¿no dirien ells que, sense fer res i si seguim com fins ara, l’infern no és una probabilitat, sinó una seguretat? Doncs sí, dirien exactament això. La gran qüestió és què els contestem nosaltres. Què proposem nosaltres, a banda d’esquinçar-nos una mica les vestidures escandalitzats o mirar de retallar una mica per aquí això o allò, una mica de CO2, una mica de despesa pública, una mica de pensions, una mica d’atur. Perquè, a més a més, ¿qui és aquí aquest «nosaltres»? ¿Qui som nosaltres, els que ho estem veient venir?

 


  • [1] Per a les declaracions de Sánchez sobre el que ell anomena la «tecnocasta», vegeu el diari Ara: https://goo.su/L8ipur, i pel que fa a la qualificació d’Andreu Mas-Colell, la important entrevista que va donar al VilaWeb el 6 de febrer: https://goo.su/1O8AtqR.
  • [2]  A: https://goo.su/pn9dE. Vegeu també : https://goo.su/rKYvPUq, https://goo.su/GdJQ.
  • [3] Sobre la importància i influència del règim de l’apartheid sud-africà en la colla Musk, Thiel, etc., —l’anomenada «màfia PayPal»— és temptador, però no necessàriament consistent, o precipitat, extreure conclusions. Al respecte, vegeu aquest article a The Guardian : https://goo.su/VLjTJ9. Ara, també és cert que mentre repasso això el New York Times publica la notícia que Trump ha congelat totes les seves ajudes de cooperació amb Sudàfrica amb l’argument que la «minoria» afrikaner està sent perseguida, i obre les portes dels Estats Units als blancs sud-africans que vulguin migrar als EUA. La posició de Trump sembla basar-se en fake news sobre polítiques de justícia transicional postapartheid al país africà (https://n9.cl/rbcl7a).
  • [4] Vegeu la noticia a Los Angeles Times: https://n9.cl/qsfzn.
  • [5] https://goo.su/XxESV.
  • [6]  Vegeu Carlos Mendoza-Álvarez, «Pensar la esperanza como apocalipsis, Conversación con René Girard», Iglesia Viva, n. 234, abril-juny 2007 (en obert a la xarxa). La conversa de Le Figaro és a https://n9.cl/ufzn5c.
  • [7] Vegeu aquest article del New York Times https://goo.su/hebNz7F, i aquest altre del New Yorker: https://goo.su/oAQVZa.
  • [8] Vegeu-ho a https://shre.ink/btjw.
  • [9] Sobre això està molt bé un article de Sergio C. Fanjul a El País: https://n9.cl/14nde. La qüestió de la lluita thieliana contra la mort —o a favor d’una llarga longevitat— ja era tractada el 2011 en un article de George Packer per The New Yorker, «No Death, no Taxes», amb una foto encapçalant l’article de Peter Thiel, i el tema reapareixia en un altre del mateix 2011, també al New Yorker, de Tad Friend: «Silicon Valley’s Quest to Live Forever». Sobre el deliri immortalista soviètic hi ha un bon llibre de John Gray, La comisión para la inmortalizaciòn (Sexto Piso, 2014).
  • [10] Sobre el canvi de posició de l’amo de Tesla es pot consultar Forbes: https://shre.ink/btjr, i també al Washington Post: https://shre.ink/btjd.
  • [11] Sobre això, vegeu l’article a Forbes: https://goo.su/SwQSzC.
  • [12] Vegeu-ho a Reuters: https://shre.ink/btGP, i també la informació a WIRED: https://goo.su/eYKchzU, o al Guardian : https://goo.su/ly1n. És molt valuós el que diu Thiel sobre la seva relació amb Musk (i viceversa) en aquesta entrevista a YouTube: https://goo.su/EIugL.
  • [13] Consulteu les bases a https://thielfellowship.org.
  • [14] Vegeu l’entrevista al New York Times a Curtis Yarvin: https://goo.su/7walx.  Sobre les peculiaritats del «Thielverse» i les seves connexions amb «intel·lectuals» com Yarvin o joves cadells de la política neocon nord-americana, és molt útil el llibre de Max Chafkin The Contrarian. Peter Thiel and Silicon Valley’s Pursuit of Power (Bloomsbury 2021).
  • [15] Vegeu https://n9.cl/36ba9.
  • [16] L’entrevista és del 25 de març de 2019: https://n9.cl/u86wyu.
  • [17] Vegeu-ho a The New Republic: https://goo.su/oRdnO o a El Confidencial: https://goo.su/RUfggEz.