El migdia del diumenge 5 de gener al cementiri d’Algaida regnava la solemnitat del respecte, de l’admiració, de l’estima. Un seguit de veïns, gent de Ciutat i de la part forana, mallorquins i de les altres illes s’adreçava en silenci i l’esguard mig perdut cap a la capella on els familiars de Xisco Antich i Oliver rebien el condol. Aquell dia sí que hi havia un mort.

Fa un grapat d’anys, el juliol de 1999, tres cotxes negres enfilaven els carrerons del poble, aturant-se a la casa de qui entre 1991 i 1997 havia fet de batlle; el dia abans havia estat nomenat president de les Illes Balears. «Qui és el mort?» demanaven unes dones mig esverades. Ho contava el mateix Xisco Antich a l’entrevista que li feu Cristina Ros el passat estiu per a Ara Balears. I ho recordava Sebastià Alzamora a la seva Sortida d’emergència: «Honor a Francesc Antich».

La mala nova ens arribà la nit del primer dijous de gener; trista manera de començar l’any. Els teletips de TV3 em deixaren bocabadat. Sabíem del càncer de còlon que arrossegava de dos anys i mig ençà; en cap moment, emperò, pronosticàvem el seu imminent desenllaç. Qualque cosa es tancava de cop; també per a mi, que no hi vaig tenir més d’un contacte directe –l’agost del 99, quan vaig fer d’introductor d’ambaixadors mallorquins. Jo som, per tant, un més dels qui coneguérem la seva manera de fer política, sempre amb honestedat, en absolut crispant; trepidant pel molt que es va fer, però gens sorollosa. Els seus mandats serviren per a palesar unes directrius progressistes que els ciutadans de les illes Balears fruïm al present. Vet aquí el seu llegat.

Faig ús de les paraules dels seus amics, companys, col·laboradors i professionals del periodisme, redactades com a obituari o record personal. Ben lluny de les expressions de condol ad hoc albiren sincera fascinació, orgull i gratitud. En rebre jo la petició de política&prosa de redactar una semblança, lluny d’apartar el calze en reconèixer el poc que puc aportar, vaig sentir l’emoció de poder fer partícip el lector de la sensació d’afecte i tristor que m’ha deparat el seu traspàs.

PUBLICITAT
Advertisement

Comencem amb un repàs telegràfic al seu full de vida. Nascut a Caracas (1958) de pares algaidins torna a Mallorca on es llicencia en Dret a la UIB. A les darreries dels 80 treballa a l’Ajuntament de Palma com a tècnic de l’Institut de l’Habitatge. L’any 1991 és nomenat batlle d’Algaida on romandrà fins al 1997. Dos anys abans havia aconseguit un escó al Parlament de les Illes Balears com a diputat del Partit Socialista de les Illes Balears (PSIB-PSOE). El mateix any és designat conseller de Medi Ambient al Consell Insular de Mallorca. El 1998 guanya les primàries a secretari general del PSIB-PSOE i l’any següent concorre a les quartes eleccions autonòmiques.

El Partit Popular (PP) perd la majoria absoluta. I el candidat Antich aconsegueix formar govern amb un pacte de cinc forces polítiques distintes (PSIB-PSOE, Esquerra Unida, Partit Socialista de Mallorca, Els Verds i Unión Mallorquina). El 2003 el PP, liderat per Jaume Matas, recupera el govern. Un any més tard, Francesc Antich obté un escó al Congrés dels Diputats com a Cap de llista del PSIB-PSOE. En la dita legislatura presideix la comissió mixta Congrés-Senat de relacions amb el Tribunal de Comptes. El 2007 es presentà de bell nou com a candidat al Govern autònom, i es repetiren els resultats de 1999. Aquest pic el nou Pacte de Progrés reuneix UM, Bloc per Mallorca i Eivissa pel Canvi.

 

Derrota a les autonòmiques

L’any 2011 –governant en minoria després de la ruptura i expulsió d’UM– és derrotat a les eleccions autonòmiques per un PP encapçalat per José Ramón Bauzá. Aquest mateix any és designat senador pel Parlament de les Illes Balears. L’any següent cedeix la Secretaria General del PSIB-PSOE a Francina Armengol. Entre 2019 i 2020 exerceix com a comissionat del Govern de les Illes Balears a Madrid d’on tornarà a Mallorca com a president de l’Autoritat Portuària de les Illes Balears. L’agost de 2022 cessà per malaltia. Francesc Antich mor el vespre del 2 de gener de 2025.

Tres dies després, qui anàrem al seu comiat, tornàrem a casa amb una rosa vermella i la glosa que ell havia escrit una setmana abans.

Plou del cel felicitat
i per tot brillen llumins
de colors de fons marins
amb un relleu platejat;
jo vos desitj de bon grat
que vos il·luminin l’any,
posin barreres i pany
a les penes i tristor
i obrin portes a l’amor
per viure, amb un gran afany.

No és gaire habitual que un president doni els molts d’anys nadalencs amb poemes casolans de tanta acollida popular com a Mallorca tenen les gloses. Com tampoc no ho és que es triï per a les entrevistes un lloc dit cal Dimoni. Xisco Antich romp paràmetres. Tot i l’estel aclaparador que dispensaren els Pujol i Maragall, el tarannà de Xisco Antich tampoc és imitable. Com a home corrent –mig ciutadà, mig pagès– la seva eina de presentació era la rialla simpàtica, mai mordaç. És un somriure contagiós que serveix per a convidar al diàleg, a l’enteniment. Les trobades amb personatges tan embrollats com ara Fidel Castro i Xi Jinping, foren més digeribles gràcies a l’esguard i al somrís.

Més propers degueren ser els encontres amb Mikhaïl Gorbatxov i Gerhard Schröder, el primer al Consolat del Mar i el segon a la serra de Tramuntana. Així, l’algaidí aconseguí que el canceller alemany convidés els compatriotes a lliurar un euro diari pel sojorn a les Illes. Un «home corrent», l’apunta Jordi Bayona, per a expressar modèstia, austeritat, senzillesa. «Tu has vist algun home corrent que vagi dient pel món que és un home corrent?» li comentà Antich; i afegí «home corrent, home corrent… pensaran que som electricista.» El sentit de l’humor, punt de partida de gairebé tot, no fallarà mai.

PUBLICITAT
Barcelona Districte 4.0. Anticipem el què, el com i l'on de la reinvenció

El rotatiu alemany ‘Bild Zeitung’ demanà als lectors que escriguessin al rei d’Espanya, Joan Carles I, per a impedir l’aplicació de l’ecotaxa.

Encerta Cristina Ros quan assenteix que «Antich era molt més que honrat… Qui va ser dues vegades president de les Balears va ser un polític que pensava en l’interès general, que ho feia amb gran sentit comú.» El caramull d’assoliments és inabastable. El mateix Antich digué a Esther Ballesteros (elDiario.es): «Va ser un autèntic canvi a l’hora de fer política i, sobretot, l’impuls d’un nou model de creixement i d’una nova cohesió social.» Entre el ventall d’iniciatives i lleis aprovades als seus governs recordarem les següents:

Augment de 8.000 a 27.000 les hectàrees protegides; creació del parc natural de Llevant; plans de residus, demolicions i hidrològic; increment de la xarxa ferroviària (extensió a Sa Pobla i Manacor) i racionalització del TIB (transports Illes Balears); quintuplicació del parc d’habitatge públic; aprovació del primer pla energètic i de gasoducte de les Balears; llei de comerç i defensa del producte local; primera llei de paritat de l’Estat espanyol, llistes cremallera, instauració de l’Institut de la Dona; inici de les competències en educació; impuls a l’ús i a la normalització de la llengua catalana i integració a la xarxa Llull i creació del Consell Social de la Llengua Catalana.

Lligat amb això, cal subratllar el seu llampant federalisme («Jo sempre he tingut una idea molt federal de la política, de respecte a la diversitat dels pobles i d’unir esforços per avançar»), que va aconseguir augmentar el finançament dels consells insulars (diputacions pròpies de les Balears), i de la comunitat autònoma; malgrat l’impacte de la crisi, es va passar de 21 punts per sota la mitjana (2000-2003) a estar-hi a 14 punts per sobre (2007-2011). Amb el lema «Quatre illes, un país, cap frontera», la seva nissaga veneçolana també va imprimir al president algaidí una inqüestionable sensibilitat per la pluralitat social.

 

L’ecotaxa

Capítol a part requereix el punt àlgid de l’ecotaxa, «el símbol del canvi». L’aplicació d’un impost d’estada a les Balears, com ja succeïa a altres indrets europeus, va ocasionar un terratrèmol i les ires al totpoderós sector hoteler i al mateix Govern espanyol presidit per José María Aznar. Antich no es doblegà davant llurs escomeses. «Ets pitjor que Franco» li va amollar un famós empresari. Ho conta Andreu Manresa, a l’obituari que El País publicà el 4 de gener, just davant del de Micaela Flores Amaya, la Chunga. De bon segur Xisco Antich hauria celebrat aqueixa casual companyia. La guerra contra l’ecotaxa emperò, va anar més lluny. El rotatiu alemany Bild Zeitung demanà als lectors que escriguessin al rei d’Espanya, Joan Carles I, per a impedir l’aplicació del gravamen: «Els taurons a la platja i l’ecotaxa fan fugir els turistes de Mallorca». Suprimit, posteriorment, per Jaume Matas, seria finalment recuperat per Francina Armengol. A hores d’ara, un govern del PP el manté sense suscitar cap aldarull.

Resta molt encara per dir d’aquest home senzill, rialler i gens fràgil; tot un paradigma de polític en gestionar amb sentit comú el bé públic.

Amb una habilitat vaticana i pagesa (Jordi Bayona) Xisco Antich va saber coordinar els diversos postulats que constituïren sengles pactes, fent de la política l’art del possible. No debades el format es repetiria en diversos governs autonòmics –com ara els de Catalunya i del País Valencià– i en els darrers governs espanyols. Òbviament, va haver d’empassolar-se, amb dolor –escriu Carles Manera– el que envoltà la construcció de l’hospital de Son Espases i, clar, l’expulsió del govern d’UM, atesa la successió de llurs corrupteles («necessitàvem tallar això perquè, si no, ens contaminaria»). I ja com a senador, la sortida de l’hemicicle quan a la cambra alta es votava l’aplicació de l’article 155 a Catalunya: «No hi vaig donar suport –declarà a Ara Balears– perquè jo no pensava només en Catalunya, també pensava en les Illes Balears; em preguntava si per qüestions de llengua o de qualsevol cosa un dia ens aplicarien el 155!» I afegeix: «Em vaig veure dins la reunió dels 60 senadors tot sol contra tota la resta, perquè Montilla, que tampoc no va votar, no hi va poder venir. I em vaig trobar ben tot sol.» El president Josep Montilla sí que va ser present al comiat del seu company Xisco Antich a Algaida.

 

Honradesa, valentia i fermesa

Resta molt encara per dir d’aquest home senzill, rialler i gens fràgil; tot un paradigma de polític en gestionar amb sentit comú el bé públic. Tot un referent conclou Celestí Alomar. Ben al contrari del que caracteritza els que es belluguen en aqueixes –males?– arts, Francesc Antich, amb la seva bonhomia, amb la seva condició de far (emfatitza Francina Armengol) és als antípodes de l’autoritarisme que avui impera en els governs més importants del món. Ell aconsegueix lliurar l’aire genuïnament republicà imprescindible per a conduir a bon port la nostra societat. Ell va ser tot un mestre en saber i ensenyar com afrontar, amb honradesa, valentia i fermesa la seva responsabilitat de governar. Amb precisió i certesa –ho cita Bernat Jofre–, l’adversari polític, Joan Verger, pagès de Montuïri, va sentenciar: «En Xisco és de rostoll».