La vida breve, de Manuel de Falla, drama líric en dos actes, amb llibret de Carlos Fernández Shaw, va inaugurar el Teatro Real el 1997. Ara hi ha tornat al costat de Tejas verdes, òpera de Jesús Torres (1965) amb llibret de Fermín Cabal basat en la seva obra homònima, amb poemes intercalats del Cancionero y romance de ausencias de Miguel Hernández. És un encàrrec del teatre madrileny que ha fet l’estrena absoluta. El díptic que en resulta és una d’aquelles experiències operístiques que queden ben enregistrades al nostre disc dur.

Aparentment són dues òperes ben diferents. Una va ser composta el 1905 i estrenada el 1913. L’altra, escrita entre el 2022 i el 2024, i acabada d’estrenar. La primera passa a Granada. La segona, en un centre de detenció del Xile de Pinochet. Més enllà de la geografia i el calendari, totes dues parlen de dones oprimides, de les presons reals i metafòriques en què viuen, de gàbies on canten els ocells i reixes per cantar l’amor.

Si una de les protagonistes, Salud, enamorada d’un home que l’enganya, és víctima i presonera d’un ordre social, l’altra, Colorina, ho és d’un ignominiós règim polític que l’empresona, la tortura per estar enamorada d’un rebel i la fa desaparèixer. Amb aquesta base, el director d’escena Rafael R. Villalobos, bo i respectant l’autonomia de les dues òperes, ha creat un fil que les uneix, un hipertext que parteix d’una frase de Concepción Arenal: “La pasión para el hombre es un torrente; para la mujer, un abismo”. I crea un eix amb el personatge de l’Abuela de La vida breve i el de la Doctora al servei de la tortura de Tejas verdes, les quals, Villalobos les presenta com la cara i la creu del paper de la dona cuidadora.

A La vida breve no hi ha una Granada costumista i lluminosa. Hi ha dues obres de l’artista plàstica Soledad Sevilla, molt vinculada a la ciutat andalusa, Insomnios i Leche y sangre. Aquesta és una paret entapissada de clavells vermells que acaben marcits per terra. L’escenografia (Emanuele Sinisi) és la mateixa per a les dues òperes, fosca i despullada, amb molt bona il·luminació (Felipe Ramos). Hi ha la violència estructural i el masclisme dominant, xacres que es manifesten en tota la seva brutalitat en una coreografia (Estévez / Paños y Compañía) molt potent, plena de testosterona, ballada per cinc homes uniformats de negre amb el contrapunt d’una ballarina.

 

Ibarra (Abuela), Amoretti (El tío Sarvaor), Aladrén (Paco) i Gonzàlez (Salud), a 'La vida breve' de Falla, al Teatro Real. Fotografia de Javier del Real.

Ibarra (Abuela), Amoretti (El tío Sarvaor), Aladrén (Paco) i Gonzàlez (Salud), a ‘La vida breve’ de Falla, al Teatro Real. Fotografia de Javier del Real.

 

La soprano Adriana González va ser una Salud impecable que va posar a la veu tot el dramatisme que Falla dona al personatge de la gitana enganyada per un señorito, sense estridències ni floritures innecessàries. L’acompanyaven en els papers principals Eduardo Aladrén (Paco), Sara Jiménez (La Madre), Rubén Amoretti (El tío Sarvaor), Gerardo Bullón (Manuel), Carmen Matero (Carmela) i Alejandro del Cerro (Una voz en la fragua). La cantaora María Marin va resoldre la seva part evitant els tics del gènere.

Menció a part mereix la mezzosoprano Ana Ibarra que va demostrar una gran versatilitat en els dos papers tan diferents que va interpretar, el d’Abuela a La vida breve, el personatge presoner de la seva impotència davant la desgràcia que veu a venir, però que no pot aturar, i el de la Doctora a Tejas verdes, col·laboradora i justificadora de les tortures.

PUBLICITAT
Barcelona Districte 4.0. Anticipem el què, el com i l'on de la reinvenció

L’òpera de Torres, de qui el Teatro Real ja havia estrenat Tránsito, és una obra de sis dones i està estructurada en dos cors, masculí i femení, sis monòlegs i concertants. Si el cor de dones canta quasi sempre des de l’interior i és molt líric, el d’homes, present a l’escenari, interpreta ritmes obsessius i violents. La partitura és de gran riquesa tímbrica amb una àmplia gamma d’instruments de percussió i la incorporació de celesta, acordió i saxòfon.

La soprano Natalia Labourdette en el paper protagonista de Colorina va fer una gran creació del personatge, estremidor per la seva fragilitat i alhora per la seva resistència interior. L’acompanyaven Alicia Amo (Delatora), Maria Miró (Hermana), Sandra Ferrández (Madre) i Laura Vila (Enterradora).

El cor titular del teatre va resoldre molt bé tant la part vocal com el moviment d’escena que havia de fer. Jordi Francés dirigia l’orquestra també titular i ho feia de manera detallista, fugint d’excessos rítmics, però sempre amb la potència i els matisos necessaris que ressaltaven la posada en escena de Villalobos. Aquest programa doble mereix una llarga vida, per la seva alta qualitat, però també per recordar-nos el món del qual venim, que, malauradament no ha acabat de marxar del tot i, pitjor encara, sembla voler tornar.

 


Òperes vistes el 22 de febrer al Teatro Real de Madrid.