Els narradors de l’anomenada generació dels 50, tan poc longeus, s’han fet grans i tots van fent els cent anys. Aquest any li ha arribat el torn a Carmen Martín Gaite, la noia estranya de la immediata postguerra (ho era la que no encaixava en els patrons de submissió i acatament que coartaven les dones) que es va convertir en una dona de lletres tot terreny. També és el centenari del seu amic Ignacio Aldecoa, narrador breu superb, al qual va conèixer en els dies universitaris (més aviat les tardes i les nits) de la Salamanca dels quaranta, i el de Medardo Fraile, contista de categoria gairebé oblidat.

El 2026 compliran un segle la gran Ana María Matute (una altra noia estranya que va patir, com Martín Gaite, la subsidiarietat estructural a què la destinava la seva condició de dona), el no menys gran Rafael Azcona, que va triar bolcar la seva genialitat en el cinema, el dramaturg Alfonso Sastre, el poeta, novel·lista i memorialista José Manuel Caballero Bonald, que no va renunciar a gairebé res, i Jesús Fernández Santos, el relat «Cabeza rapada» del qual val per tota la novel·la de denúncia de l’època.

Després, ja el 2027, vindran les commemoracions de dos narradors i assagistes radicals, Rafael Sánchez Ferlosio i Juan Benet, creadors tots dos de les proses més singulars de la segona meitat del segle passat. I responsables, si es pot dir així, que Carmen Martín Gaite desenvolupés, per reacció, una concepció de la literatura fundada en el vincle comunicatiu necessari i irrenunciable entre autor i lector.

Això va passar en els anys seixanta, després que l’escriptora hagués guanyat el 1955 el premi Cafè Gijón de novel·la curta amb un relat, El balneario, que pecava de timorat en no endinsar-se resoltament, com ella desitjava, en les ambigüitats del gènere fantàstic; després que el 1958 rebés el premi Nadal per Entre visillos —al qual es va presentar amb el pseudònim de Sofía Veloso perquè no la identifiquessin com la dona de Rafael Sánchez Ferlosio, que havia guanyat el mateix premi dos anys abans amb El Jarama—; després que, finalment, el 1962 s’hagués quedat a les portes d’endur-se el premi Biblioteca Breve amb Ritmo lento, la qual cosa no va ser possible perquè allí hi havia Mario Vargas Llosa i la seva La ciudad y los perros.

PUBLICITAT
Advertisement

I no solament això, perquè mesos abans Carlos Barral havia publicat una novel·la que era dinamita del psiquiatre Luis Martín-Santos: Tiempo de silencio, que cancel·lava la continuïtat d’una literatura militant, de mer testimoniatge i denúncia, en la qual les preocupacions formals i estilístiques gairebé brillaven per la seva absència. Carmiña, com la va anomenar tothom, havia intentat amb Ritmo lento una renovació de la novel·la per la via de la immersió en les interioritats, les de les famílies i les dels individus, però l’huracà literari combinat de Martín-Santos i Vargas Llosa –seguit dels bàrbars del boom– va relegar la seva meritòria novel·la a la pràctica invisibilitat.

 

Carmen Martín Gaite, acompanyada de la seva filla, rep a la seva casa de Madrid la noticia que ha guanyat el Premi Nadal 1957 per l’obra <em>Entre visillos</em>. Fotografia de l’arxiu EFE.

Carmen Martín Gaite, acompanyada de la seva filla, rep a la seva casa de Madrid la notícia que ha guanyat el Premi Nadal 1957 per l’obra Entre visillos. Fotografia de l’arxiu EFE.

 

Un silenci d’onze anys

Aquella coincidència, que ella va encaixar com un revés i en bona part com un fracàs, la va abocar al silenci. A un silenci d’onze anys com a novel·lista, fins a Retahílas (1974), durant els quals va cristal·litzar la seva idea de l’escriptura com a experiència comunicativa i cerca d’interlocutor (títol d’un breu assaig seu de 1966, que després es va recollir a La búsqueda de interlocutor y otras búsquedas, 1974). Durant aquell llarg període, Carmiña, desencantada de la literatura, es va capbussar en la recerca històrica del segle XVIII, de la qual sorgiria no solament una tesi doctoral (Lenguaje y estilo amorosos en los textos del siglo XVIII español, el 1972), sinó també, abans, un assaig laboriós de reconstrucció de la vida privada d’un heterodox il·lustrat que va ser empaperat i amb el qual ella va establir una sintonia peculiar: Melchor de Macanaz: historia de un empapelamiento (1970).

Al mateix temps, l’escriptora va mantenir viva una altra escriptura més íntima i rebel en una sèrie de quaderns on anaven a parar tota mena d’anotacions, des d’idees per a projectes narratius –que no la van abandonar ni tan sols durant el parèntesi de mutisme editorial– fins a anotacions sobre els seus emmurriaments i els seus entusiasmes. Sempre havia estat usuària d’aquesta barreja de diari i agenda, però des del 1961 havia començat a anomenar-los «cuadernos de todo», que és com els va anomenar la seva filla Marta i com es van publicar el 2002 en una selecció que va deixar fora passatges compromesos sense que aquestes supressions n’afectessin la magnitud literària. Qui vulgui llegir-los sense censura, pot fer-ho en el volum VII Cuadernos y cartas (2019) de les Obras completas, editades per José Teruel.

Durant l’eclipsi narratiu de 1963 a 1974 es va produir el deteriorament del seu matrimoni amb Sánchez Ferlosio, amb el qual la convivència s’havia anat tornant inviable, i la separació consegüent; també va ser el temps de la seva relació epistolar amb Juan Benet (molt intensa entre 1964 i 1967), en el qual va buscar i no va trobar un interlocutor intel·lectual que fos també un interlocutor a totes passades. Tots dos, Ferlosio i Benet, de diferents maneres, van ser exemples d’incomunicació personal (més el primer, per descomptat) i sobretot literària, ja que Ferlosio havia rebutjat el «grotesc paperot de literat» aïllant-se en una abstracció esquerpa, i Benet defensava una escriptura altiva, en gran manera hostil a l’esforç dels lectors a favor del sentit o a la necessitat que sentia Carmiña de bastir ponts de doble direcció, tant expressius com apel·latius.

 

‘El cuento de nunca acabar’

Mentre Benet va formular en l’assaig La inspiración y el estilo (1966) la seva doctrina del gran estil com a contraverí del costumisme que, a parer seu, havia afligit tota la literatura espanyola, Martín Gaite va anar perfilant una poètica comunicativa en els seus quaderns dels quals sorgiria un dels llibres més singulars i memorables de tots els que va escriure: l’assaig sobre la narració, l’amor i la mentida El cuento de nunca acabar, compost entre 1973 i 1982 i clau de volta de la seva obra.

Quan es va embarcar en aquest llibre, Carmen Martín Gaite tornava ja, després d’una llarga travessia per la història, al port de la ficció. Aleshores tot havia canviat en la novel·la en espanyol. Benet s’havia convertit en una celebritat després de publicar Volverás a Región (1968) i guanyar el premi Biblioteca Breve amb Una meditación (1969). La seva aposta per una prosa d’alt voltatge estilístic i una imaginació simbòlica desarrelada de la realitat immediata era l’única que, en la literatura espanyola, podia competir amb l’enlluernament barroc, la creativitat formal i les fantasies embriagadores dels llatinoamericans del boom.

PUBLICITAT
Barcelona Districte 4.0. Anticipem el què, el com i l'on de la reinvenció

Carmiña, no obstant això, tornava a la novel·la per un camí diferent, el de la senzillesa conversacional i la dissimulació discreta dels artificis que permeten la construcció literària. Era el camí pel qual podia desallotjar els neguits que havia acumulat, des de la frustració davant de les interlocucions fallides, fossin amoroses o d’amistat, fins a la presa de consciència feminista de la seva condició de dona i, alhora, de com la peripècia vital, la de qualsevol, s’incardina indefectiblement en el temps històric, el d’una generació i un país. El resultat d’aquell retorn van ser dues novel·les esplèndides: Retahílas (1974) i El cuarto de atrás (1978), entre les quals en va publicar una tercera de menys interès, Fragmentos de interior (1976).

 

Una desintoxicació catàrtica

En ambdues prevalen les veus en conversa, veus que cerquen un oïdor atent i comprensiu, que lliuren confidències, inseguretats, retalls de memòria i esquinços. En ambdues l’escriptura adquireix el caràcter d’una desintoxicació catàrtica, d’un exorcisme que aconsegueix expulsar o si més no desactivar els dimonis de la solitud, la incomunicació i la feixuguesa davant dels desitjos que no es poden complir. Si Retahílas enfronta una sèrie de personatges al voltant del llit de mort de l’àvia, sobretot Eulalia (màscara de Martín Gaite) i el seu nebot Germán, en monòlegs successius en els quals s’inventen a si mateixos i l’altre, a El cuarto de atrás és només la narradora, C., la que dialoga amb un home de negre misteriós que se li presenta a mitjanit i que s’erigeix a poc a poc en l’interlocutor ideal o… somiat.

És la infància i la joventut de Carmiña la que evoca C., seva és la tendència a la introspecció i al refugi de la fantasia de C., i seus els anys del primer franquisme i els projectes literaris de C., com l’assaig Usos amorosos de la posguerra española (1981), perquè, òbviament C. és Carmiña en aquesta autoficció confessional. Tota aquesta massa de memòria flueix en la conversa nocturna de manera feliçment erràtica mentre sobre la tauleta de la sala d’estar, va creixent miraculosament la pila de folis que, quan comenci el dia, contindran exactament la novel·la que estem llegint. La metaficció s’amalgama amb el memorialisme i l’assaig històric dins d’una lleu trama novel·lesca de gènere fantàstic: el recurs al sobrenatural li va permetre a Carmiña parlar d’ella mateixa sense paranys ni veladures, i el resultat va ser la seva millor novel·la.

Durant l’eclipsi narratiu de 1963 a 1974 es va produir el deteriorament del seu matrimoni amb Sánchez Ferlosio, amb el qual la convivència s’havia anat tornant inviable.

Tanmateix, on va donar curs al gustós deixar-se portar per la divagació i la desviació per les senderes laterals va ser a El cuento de nunca acabar (1983), assaig fragmentari o d’anotacions escampades que reflexiona sobre la construcció de la identitat a través del relat que engiponem per a altres, farcint-lo sovint de mitges veritats o de mentides, i sovint impulsat pel motor del desig amorós. Després dels seus set pròlegs, el llibre es llança «A campo través» (títol de la primera part) en dinou microassajos que deixen pas a «Ruptura de relaciones» (la breu i intensa segona part sobre l’esgotament de la conversa) i, finalment, a «Río revuelto», una última part que acumula anotacions breus extretes dels «cuadernos de todo». Aquestes pobres línies no donen idea de l’originalitat i la riquesa d’aquest llibre excepcional.

 

Notable èxit comercial

Un any i escaig després de la seva publicació, l’abril del 1985, Marta Martín Sánchez, la filla de l’escriptora, engrossia la llista de víctimes de la sida. La seva mort va devastar Carmiña, que va caure en un altre silenci prolongat, a penes trencat pels assajos d’inspiració feminista Desde la ventana. Enfoque femenino de la literatura espanyola (1987), la major part escrits bastant abans. Van passar catorze anys fins que va tornar a publicar una novel·la. Ho va fer el 1992 amb Nubosidad variable, si bé el 1990 havia sublimat el seu dol transvasant-lo a un esquema narratiu manllevat del conte tradicional: Caperucita en Manhattan.

Les seves últimes novel·les van gaudir d’un èxit comercial molt notable i li van proporcionar un públic fidel –i diria que d’exigències estètiques limitades– cosa que per a ella va ser un bàlsam. Els temes van continuar sent els mateixos, encara que va simplificar els recursos tècnics i va buscar una accessibilitat que no havien tingut els seus millors títols, com Ritmo lento o El cuarto de atrás. Així, van anar apareixent amb regularitat La reina de las nieves (1994), Lo raro es vivir (1996) i Irse de casa (1998), però aquestes novel·les no van modificar l’alt rang que havia aconseguit com a narradora i assagista aquesta dona de lletres inoblidable.