Molts recordaran durant molt de temps, potser tota la vida, aquesta matinada del 8 d’abril quan vencia el termini assenyalat pel president dels Estats Units per desfermar la seva força militar sobre l’Iran fins a liquidar, segons les seves paraules, la civilització sencera. A tot arreu, però especialment a l’Iran, molts es van mantenir desperts fins a conèixer l’anunci de l’alto el foc acordat entre Washington i Teheran, amb la sensació que s’havia evitat el llançament d’un artefacte nuclear sobre l’Iran i potser la Tercera Guerra Mundial.

Ningú a l’Iran, tampoc l’oposició socialment majoritària, podia esperar que el retorn a l’edat de pedra promès des de la Casa Blanca fos una victòria sobre el règim totalitari de la Guàrdia Revolucionària. Afortunadament, una vegada més les hipèrboles no s’han vist seguides pels fets, segons la sentència que més fereix a un president tan indesitjable: «Trump always chickens out» (TACO), sempre acaba acovardint-se.

No és encara el final de la guerra, però és la primera passa en la desescalada i una oportunitat per consolidar l’alto el foc i conduir a una mica d’estabilitat i a un cert equilibri pacífic a la regió. Així ho ha interpretat tothom, començant pels mercats: les borses en alça i els preus energètics a la baixa. La satisfacció és generalitzada, fins i tot entre els actors que aparentment es troben en situació més complicada, com és el conjunt de l’oposició democràtica a la dictadura iraniana. Ningú, ni Trump ni el règim, no pot cantar victòria seriosament, més enllà de la propaganda. Les batalles que caldrà guanyar per declarar-se vencedor es lliuraran a la negociació diplomàtica a Islamabad, convocada pel govern del Pakistan amb l’apadrinament a l’ombra de la República Popular de la Xina.

El centre de les exigències de Teheran és el reconeixement del seu paper en el marc de seguretat per a la navegació a Ormuz, el pas marítim que li ha servit per evitar la capitulació que li exigia Donald Trump.

El règim, ferit i destrossat, segueix dempeus i aquesta és la seva victòria. Trump pot girar full després d’haver demostrat que pot escapçar governs i assassinar dirigents polítics a dotzenes, amb el premi immediat de la recuperació dels mercats i el futur d’una perspectiva electoral el novembre ja sense guerra ni la recessió mundial que s’esperava. Les monarquies del Golf poden respirar i tornar als negocis, com ho fan tots els països més afectats pel bloqueig d’Ormuz, l’arma secreta que el règim islàmic ha jugat magistralment. Només el govern de Netanyahu pot sentir-se incòmode, havent-ho apostat tot a la guerra sense fi, de cara a guanyar les eleccions a la tardor, ampliar l’hegemonia militar a la regió, ampliar les ocupacions il·legals a Cisjordània, i evitar la persecució dels tribunals i les indagacions del Parlament sobre les seves responsabilitats en els errors que van portar als atacs del 7 d’octubre de 2024.

 

Les exigències de Teheran

No es pot donar res per guanyat encara. La guerra pot tornar. La treva de quinze dies ha de funcionar. S’han d’acabar els atacs mutus, i a ser possible s’ha d’estendre al Líban, qüestió controvertida: Netanyahu vol seguir amb la invasió i els bombardejos per liquidar Hezbollah. Ormuz ha de quedar obert al trànsit marítim, que serà sota control militar de l’Iran: és la primera victòria política avançada pel règim. Tot discutible i, per tant, fràgil. Si aguanta, caldrà una pròrroga a ser possible indefinida. Les exigències de Teheran són de molt difícil acceptació pels Estats Units i sobretot per Israel. El centre de les seves demandes és el reconeixement del seu paper en el marc de seguretat per a la navegació a Ormuz, el pas marítim que li ha servit per evitar la capitulació que li exigia Donald Trump.

El règim iranià no vol lliurar l’urani enriquit que té encara a les seves mans i pretén mantenir el seu programa nuclear civil, tot i que estigui disposat a jugar amb congelacions temporals i amb controls internacionals. Exigeix el final definitiu dels atacs i garanties internacionals que no es podran repetir, qüestió que passa probablement per una resolució de Nacions Unides i per l’aval de Rússia i la Xina. També cal que s’aturin els atacs als grups aliats armats del Líban, l’Iraq, Síria i el Iemen, qüestió que compta amb l’oposició radical d’Israel. Vol l’aixecament de les sancions, el final de l’embargament sobre els fons congelats i el pagament d’indemnitzacions. Dit d’una altra forma: encara la negociació com si hagués guanyat.

L’exhibició de força militar per part de Trump i els danys patits pel règim i els seus dirigents no admeten discussió, però ha regalat a la república islàmica un èxit polític difícil d’amagar en acceptar una base de negociació que constitueix en si mateixa una victòria política. Finalment, s’ha desacreditat encara més del que ho estava. Les seves darreres diatribes contra tots els aliats, l’OTAN, el Japó, Corea del Sud, i les seves amenaces contra l’Iran, unes, grolleres i d’altres, apocalíptiques, han estat desqualificades fins i tot per molts dels seus simpatitzants.

Contrasta l’eficàcia de la força militar desplegada en aquesta guerra per Washington amb la ineptitud i l’abjecció de qui és el president de la primera superpotència. El patetisme d’aquesta figura presidencial anuncia una incapacitat de lideratge i una pèrdua de pes internacional que aviat surarà amb els rendiments de tota mena, però especialment geopolítics, que podrà extreure’n Xi Jinping, una figura discreta, moderada i tranquil·la que contrasta amb l’estridència, la radicalitat i el descontrol del president dels Estats Units.