No es pot dir que el Cercle d’Economia no hagi estat constant al llarg dels anys. Quan el setembre de 2024 dona a conèixer un document (L’hora de la Barcelona metropolitana) en què reclama actuar per garantir la governança de la regió metropolitana sap del que parla: el 1973, fa més de 50 anys, havia publicat l’informe Gestión o caos, el àrea metropolitana de Barcelona en què cridava l’atenció sobre el desori urbanístic que a les acaballes del franquisme afectava Barcelona i el seu entorn i la necessitat d’implementar mecanismes de planificació i gestió. L’Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona, es crearia l’any següent.
El Cercle ha tornat a enviar senyals –a institucions, empreses i opinió pública– sobre la realitat metropolitana i proposa abordar-la amb ambició. Han passat prop de quinze anys des del 2010, quan després de molts alts i baixos, les forces polítiques catalanes van ser capaces de teixir els consensos necessaris per aprovar al Parlament la llei de creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) que assumia la continuïtat de l’antiga Corporació Metropolitana de Barcelona i la Mancomunitat de Municipis metropolitans.
Des del 2010 la perspectiva metropolitana ha canviat. És el que recorda el document d’un dels centres de la intelligentsia empresarial del país, en afirmar que l’àrea metropolitana de Barcelona ha de dotar-se d’un nou model de governança i que ha d’adaptar-se a una realitat que sobrepassa els límits de l’AMB de 36 municipis i 636 km2.
PUBLICITAT
Ara toca parlar de regió metropolitana de Barcelona que només té el 10% de la superfície de Catalunya, 3.230 km2 però concentra el 70% de la seva població, 5,5 milions d’habitants, repartits en més de 160 municipis del Barcelonès, Baix Llobregat, Garraf, Alt Penedès, Maresme, Vallès occidental i Vallès oriental constituint una gran diversitat de nodes urbans que generen un ampli sistema de relacions de producció, residència, activitat comercial, culturals, serveis. Es una de les més importants aglomeracions urbanes d’Europa.
El Cercle d’Economia, entitat amb indubtable influència política i mediàtica, conflueix amb altres veus institucionals, acadèmiques o econòmiques (com la Societat Barcelonina d’Estudis Econòmics i Socials de Foment del Treball) que ens diuen clarament que els problemes (i oportunitats) de Barcelona s’han d’abordar a nivell regional sense que s’hagi de perdre la proximitat que atorga la gestió local. Especialment rellevant es el paper de l’associació Pla Estratègic Metropolità creada el 1988 per iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona que reuneix nombroses institucions públiques i privades i que ha estat i és un bon àmbit de reflexió i de prospectiva.
La premissa del consens
La realitat metropolitana de Barcelona és un terreny delicat pel qual cal transitar adequadament, trepitjar sobre segur: hi conviuen les urgències locals amb la necessitat d’actuacions a escala; la realitat supramunicipal metropolitana amb la voluntat de preservar uns nivells d’iniciativa local que són un tret característic de l’àrea de Barcelona. Visió àmplia, actuació a escala ciutadana, dimensió policèntrica.
Des de la premissa del consens com a pedra angular l’alcalde de Barcelona i president de l’AMB Jaume Collboni no ha dubtat a plantejar clarament als alcaldes i representats dels ajuntaments que integren l’AMB actual que cal el reconeixement de la Barcelona gran, la regió metropolitana i es proposa com a gran repte que el 2030 pugui haver-hi un organisme que n’assumeixi institucionalment la complexitat.
PUBLICITAT
La proposta del Cercle és tan senzilla com altament complexa: «simplificar organismes i crear un govern realment regional a través d’una administració pròpia.»
El Cercle d’Economia en el paper que comentem fa aquesta descripció de la realitat de la governança: «des del punt de vista institucional, la Barcelona dels cinc milions és un entramat de governs locals creats i regulats per lleis estatals i/o autonòmiques i altres instruments com els consorcis, mancomunitats, empreses i xarxes. Un centenar d’ens que conviuen en un territori que no compta amb instrument de govern propi». La proposta del Cercle es tan senzilla com altament complexa: «simplificar organismes i crear un govern realment regional a través d’una administració pròpia.»
No es fàcil imaginar que en un país tan petit com Catalunya puguin conviure un govern regional metropolità i el govern de la Generalitat sense conflictes. En el passat ja va haver-n’hi. És evident que a l’estil del pacte de 2010 caldria un nou acord –de nivell nacional català– entre les administracions (ajuntaments, AMB, Diputació, Estat i Generalitat) amb la complicitat dels sectors empresarials, professionals, socials i acadèmics a més dels partits polítics com a tals. Sobre la taula hi ha el repte de compartir una visió àmplia sobre el futur de la regió, dibuixar polítiques d’escala, coordinar les polítiques públiques, acordar sobre la qüestió sempre complexa de les infraestructures i harmonitzar normes locals.
«Debatem sobre l’encaix de Catalunya a Espanya, però, en canvi, no parlem de l’encaix de Catalunya en si mateixa», diu Oriol Estela.
Oriol Estela, director del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona posava el dit a la llaga en una recent entrevista: «fa molt de temps que debatem sobre l’encaix de Catalunya a Espanya, però, en canvi, no parlem de l’encaix de Catalunya en si mateixa; com encaixen els diferents territoris que hi ha a Catalunya.» I encara més: «La ciutat real és la regió metropolitana, que arriba fins a Sabadell, Terrassa, Mataró o Granollers. Aquest és el gran hàndicap que tenim: que això no ens ho acabem de creure.»
Això i un complex joc d’autonomies i de realitats en el que hi compten la personalitat de pobles i ciutats, les identitats comarcals i les tradicions polítiques i el tarannà de les persones que gestionen la realitat. Amb bon criteri, Jaume Collboni apel·la al que en diu el federalisme metropolità: que cada decisió es prengui en el nivell més adequat i amb la major descentralització possible. I això vol dir també que hi ha competències a les quals els ajuntaments haurien de renunciar.
El projecte Barcelona Demà-Compromís 2030 de l’anterior administració metropolitana va acabar en un calaix. Però ara sembla que el calaix s’ha entreobert.
