No polemizan. Y no quieren persuadir ni ser persuadidos,
no piensan en ganar o en perder. Están de acuerdo en una sola cosa;
saben que la discusión es el no imposible camino
para llegar a una verdad.
(Jorge Luis Borges, «El principio» en Atlas, 1984)
Jürgen Habermas (1929-2026) ens va deixar el passat 14 de març després d’una llarga i fructífera vida. Es tracta del darrer gran filòsof continental, del darrer gran filòsof de la magnífica tradició alemanya. Fou també un admirable intel·lectual públic, sempre present en els debats de la societat de la qual formava part.
De fet, era encara un estudiant de doctorat quan, l’any 1953, va escriure un article al Frankfurter Allgemeine Zeitung, que el va fer conegut; un article en el qual criticava durament Martin Heidegger que havia publicat de nou les seves lliçons de metafísica de 1935, mantenint intacte el judici següent referit al nacionalsocialisme: «la veritat i grandesa intrínseques d’aquest moviment». I no va deixar de fer-ho durant la guerra freda, les guerres calentes que la van seguir, la construcció d’Europa, la immigració, i tantes d’altres coses que ens ocupen i preocupen. Ens mancarà el seu sempre il·luminador judici ara que tornem a estar amoïnats amb les accions bèl·liques a l’Iran
Tenia un extens i profund coneixement de la seva tradició filosòfica, de Kant i Hegel, passant per Marx, fins a l’Escola de Frankfurt: fou assistent d’Adorno i va treballar, no sempre d’acord amb ell, amb Horkheimer; va construir una noció d’esfera pública a l’interior de la qual fossin possibles les accions i interaccions comunicatives dels humans per tal de generar l’emancipació i bastir una societat de persones lliures i iguals. Concebia la tradició filosòfica alemanya com una tradició en diàleg permanent amb les altres tradicions, des del pensament grec a l’actual filosofia analítica, fonamentalment anglosaxona. Els dos volums publicats ja amb més de noranta anys ho acrediten amb escreix: Auch eine Geschichte der Philosophie (2019, També una història de la filosofia).
Comença, en el seu escrit d’habilitació per a ser professor l’any 1962, amb la noció d’esfera pública. A partir d’aquesta noció, amb el suport de la teoria social (on Marx i Weber esdevenen crucials) i de la teoria lingüística dels actes de parla, nascuda de la importància que la pragmàtica i els usos del llenguatge adquireixen a la filosofia del segon Wittgenstein, seguida per Austin, Searle i Grice, construeix una articulada teoria de l’acció comunicativa, que tal vegada constitueix la seva més rellevant contribució a la història de les idees. El 1981, ja en plena maduresa filosòfica, publica Theorie des kommunikativen Handelns (també en dos volums, Teoria de l’acció comunicativa).
Habermas pensa que a més de la racionalitat instrumental hi ha una ‘racionalitat comunicativa’ basada en el fet que som criatures racionals i raonables, dotades de llenguatge.
No és fàcil explicar amb poques paraules aquesta teoria. Però provo de fer-vos-la tastar. Habermas pensa que gran part de la teoria social quan tracta d’explicar les eleccions i el comportament dels humans, ho fa prenent com a referència una noció estratègica d’acció humana, una noció que respon a una concepció instrumental de la racionalitat, una noció segons la qual la raó només serveix per, donats uns objectius, avaluar quins mitjans són idonis per a assolir-los. Una concepció que acostuma a atribuir-se a Hume i que és en el rerefons de la influent teoria de l’elecció racional (Rational Choice) preponderant en economia i ciència política. Habermas pensa que, al costat d’aquestes accions estratègiques, les persones som capaces de produir accions comunicatives. Que a més de la racionalitat instrumental hi ha una racionalitat comunicativa, basada en el fet que som criatures racionals i raonables, dotades de llenguatge.
Negociació i argumentació
Una idea de Jon Elster, tractant qüestions que són en el veïnatge de les que importaven a Habermas, pot servir per entendre el que ens vol dir Habermas. Elster distingeix dos tipus de mecanismes per resoldre els conflictes i els desacords que contínuament sorgeixen a la vida social: la negociació i l’argumentació. Els elements de la negociació són els interessos. Si jo, per exemple, vull vendre el meu cotxe i algú me’l vol comprar, és més que sensat pensar que jo tinc l’interès a vendre’l al preu més alt possible, i el meu comprador vol aconseguir-lo al preu més barat que pugui. L’equilibri consisteix a trobar un preu capaç d’arranjar els nostres interessos.
Però si, per exemple, es tracta de decidir com regular el trànsit d’un determinat carrer, llavors la negociació ja no funciona tan bé. Als pares amb nens petits els interessa que a determinades hores el trànsit rodat estigui prohibit perquè la seva mainada pugui jugar tranquil·lament, als que tenen comerços els interessa que estigui sempre obert al trànsit perquè puguin entrar els seus proveïdors, etc. Aquí necessitem donar raons, i sembla que la solució a com regular el trànsit pel carrer és adoptar aquella que compti amb les millors raons, a favor de la qual hi hagi els millors arguments. Per això, Habermas ha fet famosa, gairebé com a síntesi del seu pensament, l’expressió «la coacció sense coaccions del millor argument» (zwanglose Zwang des besseren Arguments). Podríem dir «la força de les raons» i no «la raó de la força».
Com es pot apreciar, en aquesta idea ja hi habita una llavor normativa, encara que Habermas s’entesta a sostenir que la seva teoria de l’acció comunicativa i la seva pragmàtica universal són construccions racionals que encara no tenen conseqüències normatives. Nogensmenys, a partir d’aquestes idees durant la següent dècada construeix una teoria clarament normativa, una teoria del dret i de la política, una teoria —podríem dir— de la democràcia constitucional. I l’any 1992 publica Faktizität und Geltung: Beiträge zur Diskurstheorie des Rechts und des demokratischen Rechtsstaats (Facticitat i validesa: contribucions a la teoria del discurs del Dret i dels Estats de Dret democràtics). Em fa la impressió que aquesta obra de Habermas és al seu pensament, el que Grundlinien der Philosophie des Rechts (1820, Elements de Filosofia del Dret) fou al sistema de Hegel. Val la pena notar, també, que quan l’any 1996 l’obra va ser traduïda a l’anglès ho fou amb el títol Between Facts and Norms (Entre els fets i les normes), mostrant la diferent actitud cap a l’ús de substantius abstractes entre les dues tradicions filosòfiques.
Democràcia deliberativa
La idea central d’aquell llibre és que la democràcia constitucional és un mode de fer compatibles dues idees força, cooriginàries com ell diu, l’autonomia privada i l’autonomia pública. Com fer compatible la defensa d’una democràcia deliberativa, que es basa en la seva concepció comunicativa de l’acció humana i també en la seva concepció constructivista de la moral (que havia anat desenvolupant en molts treballs intermedis) amb la protecció dels drets bàsics de les persones, concebuts com a precondicions de la comunitat de diàleg que és la democràcia. Perquè la comunicació sigui possible tothom ha de tenir garantit el dret de formar part de la comunitat, d’expressar-se en llibertat i sense coaccions, de dissentir, de tenir accés als béns (materials i intel·lectuals) que els permetin formar part d’aquesta república deliberativa.
Els darrers anys de la seva vida els va dedicar a dues qüestions que preocupen les societats democràtiques del present: la construcció d’Europa i el lloc de la religió en una societat democràtica.
És llavors quan comença a ser convidat més habitualment a impartir classes a les Universitats dels Estats Units, en especial a la Universitat Northwestern a Chicago, on ara és professora, i segueix la seva sendera, la valenciana Cristina Lafont. I és també llavors quan es produeix el més fructífer diàleg amb John Rawls, l’altre gran filòsof contemporani de la política. Un diàleg publicat en dos lluminosos articles a Journal of Philosophy, l’any 1995. Hi ha molts punts on ambdós gegants convergeixen i, és clar, hi ha punts de desacord. Al cap i a la fi, són dos modes d’interpretar el llegat kantià.
Els darrers trenta anys de la seva vida els va dedicar a la història de la filosofia, a la qual em referia al començament, però també a moltes qüestions diverses que preocupen les societats democràtiques del present, en especial potser a dues: la construcció d’Europa i el lloc de la religió en una societat democràtica. Nogensmenys, dedicaré els darrers paràgrafs a una idea que ha dut i duu cua entre nosaltres: la idea del patriotisme constitucional (Verfassungspatriotismus).
L’expressió fou usada per primera vegada l’any 1979 pel científic polític Dolf Sternberger en un article dedicat a celebrar els trenta anys de la Llei Fonamental de Bonn, la Constitució alemanya. Després, Habermas l’ha usada molt sovint. La idea de Habermas és com segueix: a l’origen de la modernitat, amb la Revolució Francesa, i més encara amb el romanticisme, se suposava que el ciment que unia les societats democràtiques incipients era els vincles prepolítics que unien un determinat poble. Però Habermas pensava, amb raó, que la nació alemanya així concebuda, com una identitat lingüística i cultural prèvia i per sobre a la política, havia dut a una concepció excloent i autoritària, com ho posa de manifest el període nazi.
Per això, Habermas proposa que siguin les idees morals i abstractes dels drets bàsics de les persones i de la deliberació democràtica i republicana de persones lliures i iguals les que serveixin de ciment. No és que els altres vincles estiguin exclosos, però no són ja el nucli de la democràcia constitucional, constitueixen només les diverses formes que en societats diverses aquests principis bàsics poden adquirir. No obstant això, el marc és un marc abstracte i universal.
És una idea que Habermas pensà que podia també ser apta per fundar una democràcia europea. Que una Constitució europea podia servir per generar en els diversos pobles europeus un sentiment de pertinença ja no fundat en les seves identitats culturals, sinó en l’adopció dels valors de l’autogovern democràtic, la primacia del Dret i el respecte dels drets bàsics de tots.
Em temo que no sempre s’ha entès així entre nosaltres. Algunes vegades es pensa que la idea del patriotisme constitucional permet recuperar nocions identitàries de pàtries del passat. I aquesta nostàlgia de retorn a algun origen mític, sigui quin sigui, està —em temo— als antípodes del que Habermas pretenia. Habermas pretenia fundar el demos sense necessitat de compartir l’ethnos. I entre nosaltres, sovint defensant tradicions culturals diferents i pretenent que estan en conflicte, es vol fer del demos una conseqüència d’un ethnos previ. Vull dir que s’imagina una pàtria pouant en la història, dels visigots o dels carolingis, per exemple, i llavors s’usa com a ariet contra els altres. No hi ha res més allunyat de la idea habermasiana: aquesta és una noció d’identitat, com Habermas recorda sempre que pot, impossible per a les nostres societats cada vegada més plurals i multiculturals.
Una poderosa llàntia
L’èxit de les idees de Habermas ha estat tan gran que Google DeepMind (amb la col·laboració d’investigadors de la Universitat d’Oxford) ha generat un sistema d’intel·ligència artificial, anomenat Habermas Machine, que està dissenyat per ser un mediador en debats de grup i contribuir a trobar punts de consens en temes socials i polítics complexos. Genera punts de consens que tracten de ser fidels al parer de la majoria i de tenir en compte les veus dissidents de les minories. Encara que no està exempt de crítiques, sembla que se’n surt prou bé.
Sigui com sigui, és només un símptoma de la immensa rellevància del seu pensament. Els que ens dediquem a la filosofia pràctica estem, després de la seva mort, una mica orfes. Afortunadament, ens queda la seva obra que il·lumina, com una poderosa llàntia, el nostre camí durant aquests temps foscos i aspres.






























































































