Josep Massot i Muntaner (Palma, 1941- Monestir de Montserrat, 2022) conegut per a molts com el pare Massot, ha estat un referent fonamental en l’univers del catalanisme catòlic contemporani i en l’espai cultural i editorial del país, especialment, a través de Publicacions de l’Abadia de Montserrat (PAM) que va dirigir des de 1971. Monjo benedictí, entrà al noviciat l’any 1962, compaginant la seva formació universitària com a filòleg i el seu treball com a editor, historiador i biògraf de referents literaris, eclesiàstics i polítics. Massot ha encarnat i fet present durant anys en el sistema cultural català l’imaginari montserratí de vincle catalanista entre llengua, història i cultura religiosa. La seva trajectòria està marcada per aquestes constants i l’evident capacitat de treball que hom li reconeix de forma distintiva.

Des del seu primer llibre Els mallorquins i la llengua autòctona (1972) i més de noranta llibres després, veiem en Massot la capacitat continuada de treballar amb rigor historiogràfic a través de l’ús minuciós de nombroses fonts i dades de consulta, sempre, amb vocació d’escriure una història social i de la cultura popular del període modern i contemporani català en el qual s’ha centrat. Tot i llicenciar-se en filologia romànica i, especialment interessat en les relacions entre llengua i literatura a l’edat mitjana, la seva petjada queda reflectida en nombrosos fronts. Com per exemple en la tasca de renovació historiogràfica de les Illes a partir dels 70, passant pel coneixement profund de la realitat sociocultural i religiosa del conjunt dels Països Catalans, especialment a Mallorca però amb un contacte estret amb tot el territori.

És especialment d’interès la seva aportació fent una lectura crítica del període republicà, de la Guerra Civil, l’exili, la repressió i el franquisme al conjunt dels Països Catalans. D’entre els seus treballs, Guerra Civil i repressió a Mallorca (1997), El primer franquisme a Mallorca. Guerra Civil, repressió i represa cultural (1996), Els bombardeigs de Mallorca durant la Guerra Civil (1936-1938) (1998) o Església i societat a la Mallorca del segle XX (1977) esdevindran llibres de capçalera en l’estudi del franquisme a l’illa. En tota la seva producció, però, s’hi troba la constant de desvetllament d’un catolicisme social i d’un antifranquisme compromès que el va acompanyar al llarg de la seva vida. N’és significatiu, i recordat per a molts, el seu paper d’acompanyament a la tancada d’intel·lectuals a Montserrat l’any 1970 i la seva relació continuada amb les diverses forces del catalanisme antifranquista, de la Transició i de les dècades posteriors.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Massot fa una crítica oberta al règim feixista per la seva contradicció entre Església i Règim.

Per resseguir l’aportació tant investigadora com divulgadora de Massot (que és impossible d’abastar aquí) val la pena fer-se amb el llibre que l’any 2021 es va publicar en forma d’una completa miscel·lània sota el títol El monjo, l’historiador i l’editor. Homenatge a Josep Massot i Muntaner coordinada per Jordi Manent. El llibre recull de forma exhaustiva la trajectòria historiogràfica, editorial, cultural, intel·lectual i religiosa de Massot fins al final de la seva vida. És la mirada més completa al personatge, conjuntament amb les publicacions de David Ginard –qui n’ha esdevingut podríem dir que el seu biògraf– amb treballs com Josep Massot i Muntaner. El combat per la història (2021).

Si resseguim la seva biografia hi trobarem el testimoni d’un activista cultural en el seu sentit més ampli: D’entre les seves moltes activitats, en destaca el fet que entre finals dels anys 60 i els 80 manté una relació de col·laboració intensa en la redacció de nombroses entrades per a la Gran Enciclopèdia Catalana, és director de la revista Studia Monastica (1970-1993) publicada per Abadia de Montserrat, des de 1971 es converteix en el responsable de les mateixes Publicacions de l’Abadia de Montserrat com hem anotat, crea i dirigeix la revista Randa d’història i cultura de les Illes Balears des de l’any 1975, forma part del consell editorial de Serra d’Or des de 1976, i el 1995 n’assumeix la direcció, és conservador i editor de l’arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, i impulsa i coordina la revista Llengua & Literatura (Societat Catalana de Llengua i Literatura) de 1986 a 2010.

 

Reposicionament dels benedictins

En termes acadèmics, i des del seu mateix procés formatiu, realitza diverses estades formatives en filosofia i teologia a Alemanya, és professor a la Universitat de Barcelona, assumeix diverses responsabilitats com a membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC), com a membre honorari de la Secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis, com a membre de la secció Històrico-Arqueològica de l’IEC i com a membre d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Així mateix, el catàleg de reconeixements per la seva tasca és una bona mostra de la seva activitat: Premi Francesc de Borja Moll de l’Obra Cultural Balear (1989), Premi Crítica Serra d’Or i Premi Manuel Sanchis Guarner (1994), Creu de Sant Jordi (1996), Premi Nacional de Cultural Popular (1997), doctor honoris causa Universitat de les Illes Balears (1998) i de la Universitat de València (2016), 44è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2012) i Medalla d’Honor de la Xarxa Vives d’Universitats (2018).

Però la figura de Massot ha estat rellevant, no només per la seva enorme producció intel·lectual, sinó també perquè esdevé protagonista d’un temps i un país en què l’abadia de Montserrat forma part del nucli de referents de (re)construcció nacional antifranquista. Massot forma part activa del procés de reposicionament dels benedictins, una tasca iniciada per l’abat Escarré i continuada per l’abat Cassià Just que, conjuntament amb altres monjos significats com Hilari Raguer o Maur Boix, treballen en una renovació de l’aspecte cultural, religiós i espiritual al voltant del monestir de Montserrat com a centre espiritual i nacional de Catalunya. Un procés especialment important, ja a partir dels anys 50 i al llarg dels 60 (sota la influència directa del Concili Vaticà II i la Pacem in Terris) i 70 fonamentalment, en què es dona una progressiva relació creixent de Montserrat amb els grups de joves catòlics, amb els grups culturals i populars d’arreu del país i, de forma rellevant, amb l’antifranquisme polític. La tasca historiogràfica d