Ho hem dit altres vegades. Tot i haver nascut fa més de setanta anys amb Mozart com a estendard, el Festival d’Aix-en-Provence té un problema amb les òperes del compositor austríac. No hi ha manera que funcionen tret de molt comptades ocasions. L’any passat era Don Giovanni el que no rutllava, i no era una excepció. Més aviat la norma que s’ha repetit enguany amb Die Zauberflöte, La flauta màgica, una producció sense màgia, trista i fosca.
Tanmateix, la posada en escena que firma Clément Cogitore no és l’única pega. Leonardo García-Alarcón dirigia la seva formació, la Cappella Mediterranea, amb la que ha fet molt bons espectacles de música barroca, particularment barroc venecià. Mozart és una altra cosa i el va defugir. Fa uns anys, els dos directors, el d’escena i el musical, havien fet un gran espectacle amb Les Indes Galantes de Jean-Philippe Rameu amb un gran èxit de crítica i de públic. No es pot dir el mateix d’aquesta La flauta màgica, ans al contrari. És clar que una flor no fa estiu.
En un escenari fosc, unes imatges de vídeo apareixen constantment durant tota la representació. Comencen per les d’uns nens en les runes del Berlín devastat durant la Segona Guerra Mundial. Acaben amb fotos i vídeos de la vida urbana creada als Estats Units als anys cinquanta, l’american way of life. L’òpera explica la iniciació dels protagonistes Pamina i Tamino, a la vida adulta, i també de Papageno, l’ocellaire. Cogitore fa unes quantes passes enrere i presenta una història d’aprenentatge que comença quan els protagonistes són infants, desdoblant així els protagonistes per edats.
Primer apareixen el noi i la noia com uns nens petits. Són ells els que pronuncien les parts parlades del singspiel i això ja fa una mica de mal d’orelles perquè ho fan amb la veu amplificada. Més endavant hi ha una altra parella, en aquest cas d’adolescents. Aquest desdoblament que suposa que els protagonistes es coneixen de petits desvirtua la trama quan resulta que Tamino veu a Pamina per primera vegada en un retrat que li presenten les Tres Dames i canta l’ària Dies Bildnis ist bezaubernd schön, en què assegura que mai ha vist una casa tan bonica. El caràcter brillant i majestàtic de la Reina de la nit desapareix i el personatge va vestit amb parracs com una supervivent de la guerra. El seu oponent, Sarastro, és aquí un cec que sembla haver perdut la seva autoritat.

Una de les escenes inicials de ‘La flauta màgica’ al Festival d’Aix-en-Provence. Fotografia de Jean-Louis Fernandez.
Si visualment tot és molt avorrit, el ritme molt tallat ho acaba d’arreglar. La declamació dels nens és clara, però lenta. Al començament del segon acte, quan els sacerdots li pregunten a Sarastro per les virtuts de Tamino ho fan des del públic i des d’uns vídeos, la qual cosa trenca totalment el ritme.
Vocalment, només va destacar i molt, afortunadament, la soprano Ying Fang que va interpretar una Pamina de luxe amb una veu molt bonica, plena, ben projectada, amb els aguts ben col·locats, una bona dicció, fent el personatge creïble enmig de l’assalt constant d’imatges. El tenor Mauro Peter va ser un Tamino correcte que va anar de menys a més. El baríton Sean Michael Plumb va ser un Papageno ensopit a qui la tristesa i foscor de la posada en escena havia robat els seus grans moments teatrals. Ni la soprano Sabine Devieilhe, l’única francesa en els papers principals, es va salvar de la grisor. La seva primera intervenció va passar sense pena ni glòria. Al segon acte va donar més i va aplegar alguns dels pocs aplaudiments al mig de la funció.
El Sarastro del baix Brindley Sherratt va ser molt decebedor, amb notes desafinades i una mica fora de control. Les veus de les Tres Dames (Alix Le Saux, Ashley Dixon i Adriana Bignagni Lesca) eren molt irregulars i gens empastades. El Sprecher d‘Edwin Crossley-Mercer i el Monostatos de Rodolphe Briand van ser molt justets.
Per la banda orquestral, García-Alarcón i la Cappella Mediterranea van naufragar força. La direcció era molt erràtica. En molts moments les cordes desafinaven i el so del fortepiano, fora de lloc, semblava el d’un mòbil. El cor era el de Namur i els Tres nois, que van haver de cantar sobre els moments més desafinats de la corda, procedien del Cor infantil de l’Acadèmia coral de Dortmund.
Al final, aplaudiments de cortesia i ganes d’anar a dormir. Si un dels temes de la Flauta és la lluita entre la llum i l’obscuritat, aquí va guanyar clarament la foscor estètica, escènica i musical, amb l’excepció de la veu de Ying Fang.





























































































