Al voltant d’una piscina

Certament, John Cheever ho sabia molt bé: les reunions al voltant d’una piscina per combatre les hores mortes tan difícils de la tarda són l’avantsala de la peresa, de la ira i de la susceptibilitat. A Olor de clor sota la roba (RBA-La Magrana, 2014), Maria Guasch (Begues, 1983) narra què passa quan no passa res i no se sap què s’espera o què es pretén que passi: Júlia, la narradora, una nena d’onze anys, passa l’estiu a casa de la seva àvia mentre els pares són de viatge, i acaba integrant-se en la colla d’adolescents capitanejada per la seva cosina. És possible que el que veritablement desitgin sigui no fer res, però són massa joves per formular-s’ho i, per tant, vegeten sense rumb travessant amunt i avall els carrers del poble.

A la piscina, repeteixen els jocs de la temporada passada o hi paren al sol, a les cinc de la tarda es reuneixen a les escales de l’església, davant per davant de la mica d’ombra que cau sobre les taules de la terrassa del bar de la plaça, i les visites als turistes del càmping constitueixen una aventura perquè poden fumar i beure d’amagat dels adults. La setmana de la festa major serveix per desballestar lleugerament la forma, els rituals i la mesura del tedi, però un cop deixada enrere ja comencen les primeres pluges, s’interromp la continuïtat de la claror i tota l’atmosfera es torna grisa.

Llavors Júlia només ha d’esperar que els pares truquin per avisar que han emprès el viatge de tornada. Això ja formaria part d’una altra història, però, si Júlia fos sincera, quan els pares volguessin saber què ha fet durant l’estiu només podria respondre que s’ha fet gran sense adonar-se’n. La gràcia d’Olor de clor sota la roba rau en la difícil lleugeresa amb què Maria Guasch duu literàriament a la pràctica el que en un moment determinat descriu de la manera següent: «tot passava a poc a poc, amb una lentitud sense remei. Es podien comptar els dies, els mesos, però això no ajudava a enganyar l’avorriment, ni el neguit, ni la seguretat que hi havia alguna cosa, i la por que no arribés, o que ja s’hagués perdut».

Més enllà dels horts

Maria Guasch esdevé una subtil caçadora d’instants per demostrar així que, per a ella, escriure consisteix a detenir alguna cosa en el flux del temps, no tant per tornar-lo etern sinó per recordar-ne la precarietat: descriu els sorolls minúsculs del dia —el cruixit de pneumàtics contra la grava, el so de sandàlies sobre les lloses, el cop sec de la porta d’entrada, amb l’espetec del vidre contra els barrots de ferro, el brunzir de les abelles i els xerrics de les orenetes, les veus més enllà dels horts, la remor de la neteja a les cases del carrer—, tots els matisos de la llum del sol al llarg del dia, les olors infinites que impregnen l’aire, la buidor dels gestos incessants, i les converses banals de quan no se sap què dir ni què fer.

En els contes de Cavalcarem tota la nit (Proa, 2020), premi Mercè Rodoreda 2019 i primer llibre de la traductora Carlota Gurt (Barcelona, 1976), s’exploren situacions on es trastoca la lògica racional. Són uns textos que se situen a la vora del deliri, amb una dosi d’estranyesa que desorienten i desconcerten el lector, que avança en la lectura sense saber si és millor deixar-se endur pel gust de narrar que té Carlota Gurt o si li convé més fer l’intent d’atrapar la foscor d’uns significats que oscil·len entre la bellesa i l’horror: la normalitat és fal·laç i els personatges sembla que estan sotmesos a una mena de disturbis de l’ànima, com si una mania particular hagués pujat uns quants graus d’intensitat i els inclinés cap a un lleu embogiment.

Per a Maria Guasch escriure consisteix a detenir alguna cosa en el flux del temps per recordar-ne la precarietat.

«La realitat té olors inesperades, cossos matussers, pèls inoportuns, postures incòmodes, preservatius que s’han de posar. La realitat és un entrebanc i mai no s’observa el paradís que tinc dins el meu cap», diu la protagonista de «L’estiu etern», un dels millors contes del recull, l’escenificació del ritual absurd i a la vegada inquietant que s’estableix, en l’espai limitat del jardí de la casa on estiueja la protagonista, al voltant d’una piscina, entre la protagonista i el seu veí.

Recobrir-se de bronze

És aquí on també s’hi pot trobar una frase que descriu amb exactitud l’opacitat de bona part dels personatges que hi apareixen: la protagonista examina amb una lupa els detalls de la imatge d’una escultura de Giacometti que apareix en un llibre sobre l’art d’avantguarda, i pensa: «Recobrir-se de bronze i contemplar el món des d’una sala de museu sense que ningú ho sàpiga». A «La terra no em gronxa», però, la solidesa del personatge-estàtua adquireix una altra materialitat més fràgil i la protagonista del conte, obcecada a mirar enrere i nedar pel mar del passat, ha d’assumir que «les estàtues de sal es dissolen dins l’aigua».

L’obra d’Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) és sinònim d’humor, de sàtira del món petitburgès, de comèdia mordaç, però també ho hauria de ser d’agudesa, de realisme cruel i d’una intel·ligència narrativa precisa i dolorosa en el moment de descriure la ridiculesa d’uns personatges empresonats pel consumisme, el sexe, la desolació, els secrets inconfessables, les crisis personals, l’absurd de cada dia.

En els contes reunits a És que abans no érem així (Columna, 2020), Empar Moliner excel·leix en unes construccions gairebé mentals que susciten el riure i, d’improvís, a través d’un detall meticulosament triat, glacen l’alegria viva i sobtada amb una explosió de patetisme. En els onze contes inclosos a És que abans no érem així, Empar Moliner mesura amb rigor l’ús de la comicitat i de les bromes, no es desmunten abusivament els tòpics, l’operació dels finals dels textos prescindeix de l’ànsia de concloure’ls amb un joc de mans vistós, i la sequedat verbal és prou elaborada per no fatigar l’atenció del lector.

Del riure al plany

També és d’agrair que la investigació sociològica, o el quadre de costums, sobre determinades conductes de la bogeria quotidiana no enteli el que realment és cada conte, una peça literària que s’aguanta sobretot gràcies a l’instint literari de l’autora. En un dels contes importants del llibre «Ester (sense hac)», Empar Moliner examina un dels cercles de l’infern, els desequilibris i les disfuncions de la família, com si volgués inspeccionar què hi ha de cert encara en la famosa frase de Tolstoi que obre Anna Karenina. La conclusió és demolidora: totes les famílies felices són igual d’infelices que les més infelices, i de manera molt fàcil i senzilla de l’amor es passa a l’odi i del riure al plany.

De manera inquietant, Empar Moliner sembla dir que la família és la institució de la violència soterrada.

De manera inquietant, Empar Moliner sembla dir que la família és la institució de la violència soterrada, i el lector agraeix el plaer que li proporciona el retorn al concepte de conte viu i autèntic, dur, pietós i mai burlesc. El viatge abismal al no-res de l’Ester, «una de les doctores que havia aïllat i cultivat cèl·lules mare de còlon», comença al voltant d’una piscina, quan a les frases banals del marit i els fills ella hi detecta referències velades a la cosa que més tem, la decrepitud física i la seva soledat. Com si habités en un conte de John Cheever, la protagonista d’«Ester (sense hac)» passa en uns pocs minuts de la vergonya atordidora a una font de pura autoestima i confiança.


Maria Guasch Olor de clor sota la roba Barcelona: RBA-La Magrana, 2014. 160 pàgs.	Carlota Gurt Cavalcarem tota la nit Barcelona: Proa, 2020. 192 pàgs.	Empar Moliner És que abans no érem així Barcelona: Columna, 2020. 234 pàgs.