Recordo que quan era nen jugava en una petita platja de Seixiños, situada en un recolze de la ria d’Arousa. Quan baixava la marea, deixava al descobert un estrany jardí d’algues i llot. I quan pujava, es convertia en una platja de debò, amb més pedres que sorra, la majoria rodones, llises i d’un color vermell peculiar.

Francament, no eren pedres, ni petxines, ni tan sols eren de color vermell: eren restes d’argila que provenien de les nombroses fàbriques de maons i teules que donaven vida i indústria a aquell racó de món i a les quals el temps, i l’anar i venir del mar, els havia donat aquestes estranyes formes.

Aquesta petitíssima platja de pedres i llot era el meu camp de batalla, la meva illa de Robinson. El meu refugi i el meu cau, era la riba de tots els oceans i avui és el record més estimat de la meva pàtria infantil.

No vaig trigar gaire a abandonar la meva illa i allunyar-me de les fàbriques de maons, i ho vaig fer gairebé sense mirar enrere. I vaig iniciar la meva travessia perquè pensava que a l’altre costat d’aquell petit mar hi havia molts dels llocs que les pedres vermelles i les xemeneies de les fàbriques m’havien ajudat a imaginar.

PUBLICITAT
Advertisement

I el viatge va ser llarg, i no sempre fàcil, acumulant records en un núvol vague i difús que anomenem memòria. Cada dia ens enfrontem a aquests records que portem com qui carrega alforges que es van omplint en algun laberint recòndit de la nostra ment, on les visions s’esborren, s’oculten o es perden, per, de sobte, reaparèixer. Som el que recordem, però també el que oblidem. I tant una cosa com l’altra creixen irremeiablement. O acaben confonent-se.

Ara, molt de temps després, em pregunto per què aquests records continuen aquí, suren i fugen de l’oblit mentre que uns altres s’esvaeixen en la foscor. Per què aquest mateix vermell rogenc de les pedres de la meva petita platja el vaig veure molt després en els capvespres de Nova York, quan la llum dels edificis de Brooklyn es reflectia sobre les aigües de l’East River.

Va ser un dia feliç quan els meus pares em van regalar la meva primera càmera fotogràfica, una Asahi Pentax que encara gemega. Des d’aquell dia gairebé sempre tinc una càmera amb mi. Per a algú que porta una vida errant, una càmera s’acaba convertint en un amic fidel i un aliat.

M’ajudaria a recordar, pensava, a aturar el temps. I va ser així com les fotografies es van convertir en miralls del record, objectiu, però sempre emmotllable, identificable, difús, misteriós. La llum de les postes de sol a l’hemisferi sud, els paisatges de les carreteres dels Estats Units. El mar misteriós, sempre el mar. Molts anys de companyia, però el temps no es va aturar.

Els records són tramposos, i el que creiem recordar no coincideix amb el que hem viscut. O potser sí. Les imatges es dissipen i només queden reflexos, reflexos a l’aigua, als vidres de les finestres, a la neu, a la nostra memòria fràgil. Només això, reflexos.

De fet és més que probable que no hagi vist mai Lorca de la mà de Whitman pels carrers de Manhattan, però en la meva memòria juraria que sí que els vaig veure. És possible que aquell dia, en què travessava en taxi el pont de Queensboro, la pluja sobre la finestreta em fes veure una altra cosa. No ho sabré mai amb certesa, però el reflex va quedar aquí.

O la imatge dels vaixells dels meus avantpassats gallecs arribant al port de Montevideo. Potser estava somiant i només eren els vells vaixells del Rio de la Plata ara convertits en ferralla.

O els reflexos dels pous de petroli a les aigües del Golf Pèrsic. Alguns matins, mirant aquell mar tòrrid i silenciós, podia assegurar que el que veia eren pescadors de perles.

Ara que torno a veure aquestes fotografies m’adono que són imatges de llocs, d’anhels, de fragments de vida, de records… però, també d’oblits.

Fotografies pertanyents al seu llibre O Tempo Que Vivimos (Chan da Pólvora, 2020)