Celebrem els cent anys del naixement d’Antoni Tàpies. Barcelona 1923-Barcelona 2012. Durant tot l’any, fins al desembre de 2024, hi ha celebracions a la Fundació Tàpies a Barcelona, al Bozar de Brussel·les, a la galeria Leandro Navarro i al Reina Sofia de Madrid, i, cap a la tardor, s’engegarà una altra darrera gran exposició a la mateixa Fundació Tàpies de Barcelona com a culminació.

 

Estat larvari i sortida del capoll

El nen Antoni creix a Barcelona dins d’una família burgesa imperada pel món del Dret per part del pare i de la política per part de la mare, i també amb contrastos polaritzats entre l’anticlericalisme patern i el catolicisme matern. Dins d’aquestes maneres de ser contradictòries, el pensament del jove anirà inscrivint aquestes traces al llarg de tota la seva obra. Recollim aquestes transformacions. A la primera joventut a l’Antoni ja no li interessen aquests escenaris, si més no per transitar-hi més, i pren decisions mirant de desenganxar-se’n; és clar, «qui no mata l’aranya no treu la teranyina», i emprendrà un ardit cercant noves visions del món i sobre la mateixa existència.

Sobretot cercarà una nova espiritualitat que no tindrà res a veure amb el que ha conegut fins aleshores, un estudi per al coneixement de les filosofies orientals i del budisme Zen. Conta que a la suculenta biblioteca familiar també hi ha llibres sobre aquest gènere que podrà llegir i consultar. Després de la Segona Guerra Mundial, la tradició japonesa i la difusió del budisme Zen encarnada en els monjos i la seva obra, s’expressa amb formats i tècniques variades: imatges, cal·ligrafies, ceràmiques, publicacions, conferències i retransmissions radiofòniques…, fa eclosió i molts artistes hi troben una atracció absorbent. Tàpies hi treu el nas i, finalment, hi entra de ple i convençut.

 

Salut

D’altra banda, sabem que la vida sotraga sempre, i també compten, en la vida d’un artista, totes les seves capacitats intel·lectuals i també físiques i de salut, per descomptat. L’artista necessita eines pròpies. Ha de saber amb què compta per tirar endavant el seu projecte. Saber si podrà treballar amb plenitud perquè té convicció, temperament i està sa, o, per contra, no podrà mai traginar i governar els oficis amb els materials, especialment per les grans dimensions, o les escultures, en cas de debilitat i salut fràgil. Potser s’haurà de limitar a un únic estri per treballar com ara un llapis o un petit ordinador utilitzat des d’un llit. Tàpies es posa malalt de tuberculosi, malaltia de la qual moltes persones morien. Viu en perill una llarga convalescència. Les impossibilitats i l’enllitament l’enclaustren, si us plau per força, en una habitació i és sotmès al repòs físic, fet que el dirigeix cap a la reflexió i l’estudi. Llegeix àvidament. Coneix la música i no para de dibuixar…, tot allò que no li requereix esforç corporal, ho cultiva.

Amb aquest panorama es forja un artista solitari, abstret i independent. Esdevindrà, a la llarga, un intel·lectual a qui s’ha de conèixer, llegir i escoltar amb serenitat. Escriu i teoritza sobre l’art i el seu valor i, alhora, sobre la seva pròpia expressió artística, qüestió sempre difícil i inusual per als artistes; recordant una frase vella, d’Isidre Nonell que responia a una pregunta amb col·legues i crítics que volien debatre: «– Senyor Nonell, vostè, quan pinta, què vol explicar? –Jo pinto i prou», responia concloent, en Nonell. Tàpies, pinta i més. Crea i argumenta amb nombrosos textos complexos i molt profunds la seva obra plàstica. Què vol dir això? Doncs que a Tàpies se l’ha d’entendre complet. Veure i «tocar» les seves obres i llegir i escoltar els seus textos. Només ens falta degustar-los per aconseguir una sinestèsia completa. Si coneixem els seus discerniments teòrics, entendrem la seva obra material.

 

La papallona

Les seves primeres obres presenten dibuix i color, amb la còpia de clàssics i d’avantguardistes i decideix entrar en el món de l’art, malgrat estar un temps estudiant Dret per tradició familiar. Enceta camins molt diversos –i no és que un artista sigui tastaolletes, sinó que forma part del seu creixement necessari, per desenvolupar aquesta papallona. Passa primer per un treball de factura acadèmica, amb minuciositat en el tractament del dibuix, de línies definides amb finor, utilitzant eines senzilles com el carbonet, el llapis, el grafit. Després s’interessa pel Surrealisme, l’Arte Povera, el Dadaisme, investiga amb mecanismes de caràcter geomètric i d’altres moviments fugissers coexistents i tangencials, amb els quals flirteja, els xucla el nèctar com si fossin flors i contribueix a la seva pol·linització, fet del qual altres artistes es beneficiaran, i, finalment, se’n queda el coneixement. També la pintura a l’oli, que en aquests períodes tracta clenxinada amb pinzells fins rodons i de llengua de gat que li permeten petits detalls, desembocarà en unes obres d’acabat delicat que agradaran molt al públic del moment.

 

La papallona bruna de bosc aixeca el vol

Emprendre el camí de les galeries d’art sempre és un viacrucis. Però com ens indica la frase feta, «guineu que dorm no menja gallina», la reacció es posa en marxa. La papallona s’endinsa en territoris complicats, però s’atura en el que li convé a cada moment. En els que troba frescos o càlids, vermells o verdosos i, còmoda, repobla amb la nova posta. Així ho fa Tàpies. Comencen les exposicions: a les Galeries Laietanes exposa amb un nombrós grup d’artistes catalans, amb caliu, harmonia i bona correspondència, alhora que neix la lògica rivalitat. Per necessitat i empenta, els artistes s’agrupen. Pensem que molts col·lectius de la societat no entenen què fan els artistes ni se’ls atribueix gairebé cap utilitat, però si estan agrupats té més sentit la seva existència.

Naixements com ara la formació del grup Dau al Set, els empeny a crear. Aquest grup, impulsat per l’imaginatiu, àcrata i irònic Joan Brossa, engega amb energia, editen una publicació i fan força soroll en les exposicions. Passaran per diverses etapes, amb Brossa, Tharrats, Tàpies…, entre molts altres artistes que estaran empenyent. Antoni Tàpies respectarà, admirarà i tractarà també grans noms ja reconeguts mundialment com Miró, Picasso, Dalí. Exposa a París i Nova York. Recomano cercar entre la munió de fotos que trobareu a la Fundació les primeres imatges en blanc i negre. Se’l veu carregant els quadres a la baca del cotxe i emprenent el viatge en solitari… a la recerca de nous mons artístics, on potser el comprendran.

La seva trajectòria a les darreries del franquisme se sent revoltada i amb ferma reivindicació de la llibertat d’expressió, de reunió sindical i dels drets humans; s’implica en diverses accions populars i culturals, com ara la Caputxinada, el tancament del 1966 al convent dels Caputxins de Barcelona amb motiu de l’Assemblea Constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. Pinta cartells, murals, escriu i il·lustra opuscles a dins dels quals apareixen símbols, paraules i expressions plàstiques que, conjuntament amb la perspectiva i estètica Zen, crearà una amalgama de continguts, originalíssima, traduïda a un argot comunicatiu personal i contemporani.

 

Antoni Tàpies. Autoretrat, 1947. © Fundació Antoni Tàpies, Barcelona / Vegap. De la fotografia: © FotoGasull, 2023.

Antoni Tàpies. Autoretrat, 1947. © Fundació Antoni Tàpies, Barcelona / Vegap. De la fotografia: © FotoGasull, 2023.

 

Actitud del visitant

Per conèixer l’obra de Tàpies de vegades pensem que pot ser difícil saber per on començar, si s’hi ha d’entrar per la porta o per la finestra, o fent un forat a terra o saltar i aparèixer dins d’una escultura seva. Per introduir-nos-hi necessitem aplanar el camí, com ell ens demana, i preparar-nos. Recordo el meu pare, Lluís Millà, llibreter, editor i arxiver teatral, que abans d’anar a una estrena de teatre, rellegia l’obra que veuria representada, per entendre i valorar encara més la nova versió, la que li oferirien la direcció i els actors, tramoies, vestuari, escenografia, etc. Sí, per gaudir-ne amb multiplicació; tota una lliçó. Això és el que Tàpies vol que fem.

Ell no ens espera estudiosos de la història de l’art ni que siguem experts en la pràctica de les Belles Arts, ell desitja que cultivem la nostra sensibilitat, que afinem els sentits, que aprenguem a mirar dins nostre i a fora, sense pressa. Suggereix que els infants i joves, a l’escola puguin gaudir d’aquesta assignatura com la més valuosa. Considera que contribueix a capacitar per a l’anàlisi de tots els camps.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Ens invita a deixar entrar, com ho fa ell, tot el que ens ofereix la vida. Per què? Perquè ens regala poesia, filosofia, espiritualitat i ens nodreix. Com ho fa? Posa sagetes per resseguir galeries profundes i fosques i altres de visibles i a peu de carrer, totes humanes, com tot aquell recorregut que ell va fer del llit estant, sense caminar ni un metre quan estava malalt. Aleshores, quan desplegarem aquest mapa de sagetes, el llegirem fàcilment i dins la penombra, flaix! Surt esplèndida la idea de llum que ens comunica. Aquí ens adonem que com més complicada semblava la seva obra, més senzilla és. Diem potser «el que es fa de nit, surt de dia».

 

Davant de l’obra plàstica

Quan visitem el vessant plàstic, els quadres penjats a la paret vertical, hi veiem una expressió ràpida que podem dubtar que hi hagi a dins un exercici d’introspecció i d’estudi sofisticat, i és tot el contrari. Després de molts càlculs i sense moure un dit, de cop, aixeca els braços com un xaman i deixa anar una pinzellada, un traç poètic amb què potser fa mesos que pensa. Tot i que ell ha manifestat que, a voltes, no pot controlar els materials: les tisores, el soldador, el pinzell. De fet, ell no ho diu, però els ha ensinistrat abans, i actuen al marge d’ell mateix…, ah!, però, savi i murri, l’artista els respecta fins i tot les malifetes, com si fossin éssers vius entremaliats. Aleshores és quan deixa sobre la tela el gruix que no esperava o el forat del cremat que el foc ha inflamat en sentit contrari al previst, o el regalim múltiple que ha esquitxat una zona no controlada. Però l’artista respecta aquests «errors» i els deixa visibles per a l’espectador. És una acció Zen de respecte màxim.

 

El color

Sempre auster, per no confondre, per no distreure’ns del missatge. No vol emocionar per l’arc cromàtic que és l’estímul més fàcil per a l’ull humà. Com el nostre gran etòleg Jordi Sabater Pi ens apuntava: un ull humà tan primari, immadur i primitiu que, lligat als nostres instints de supervivència, ens fa distingir colors de fruites, per no morir d’inanició, tant dalt dels arbres abans com als mercats avui.

Les ones electromagnètiques, cadascuna, emet i ens arriba en animetes de color. Ens estimula i ens crea emocions i és un èxit assegurat, que porta implícit el mateix color i també la proposta ocurrent de l’artista i, en conseqüència, esdevindrà la nostra resposta. Tàpies, no pretén res de tot això, cerca l’impacte del missatge a través del traç, de la taca, de la matèria i de l’argument, i d’un color sever. De vegades penso en un petit percentatge de públic que pateix daltonisme i que té molt difícil distingir aquesta família cromàtica i la immensa riquesa que conté.

Treballa sobre infinitat de suports com ara el paper fet a mà amb polpa de cotó, de lli, de tiges de diferents vegetals, de barreges de components orgànics.

Aquests colors entre si es comuniquen i si en manca un, el diàleg queda a mitges. Justament són els que Tàpies utilitza en la seva paleta madura inconfusible. Uns colors íntims, de silenci, franciscans. Són els marrons, ocres, ataronjats, sienes, sienes torrats, terrosos, grisos verdosos, tons molt naturals, sumant-hi el to dels vernissos, es poden fusionar a la retina en mirar-los. També en els quadres hi dona tocs de sentència amb «negre marfil», encara que sembli contradictori, ja que seria blanc trencat de l’ivori, perquè eren ullals cremats esdevenint cendres negres transformades en pigments, d’aquí la seva denominació.

 

Els suports

Treballa sobre infinitat de suports com ara el paper fet a mà amb polpa de cotó, de lli, de tiges de diferents vegetals, de barreges de components orgànics. Fets per artesans o per ell mateix, alguns de més toscs i naturals, o d’altres fins i delicats amb barbes. Teles de fil, i recuperades, robes recollides. Fustes bones polides i refinades; les de rebuig, estellades i aglomerats. Algunes, estucades amb blanc d’Espanya i guix de pintor que després policromarà, com es feia a l’antiguitat. I aprofitant residus i deixalles de l’urbs actual, que pels contenidors en trobem a dojo. Abans deien «no facis de drapaire», recollint restes del carrer. Ara compensem el malbaratament. Tàpies, «de tota brossa en fa niu». Aquí, altre cop és un clar exemple a seguir.

 

El vernís

Tenim un material que s’utilitza de protecció. Actualment, n’hi ha una gran varietat industrial, i Tàpies l’inclou en força obres de les darreres. Li interessen també els vernissos, i la resina natural com a element pictòric, tota sola, cercant el to de sucre cremat translúcid del mateix material. Talment com si fos un pigment… Li dona la categoria de color. I si el barreja amb pigments el fa servir com a aglutinant. Una altra, la cola de conill, emprada antigament als retaules, de gran capacitat aglutinant. S’aconsegueix fent bullir pells de conill. Fa ús d’aquests materials fora de lloc i en rebel·lia. Fet que l’acadèmia no li hauria permès mai.

 

La matèria

Ens acosta al més terrenal, allò que tots hem fet de petits, que és terrejar, rebregar, esquinçar, enganxar, esgrafiar, arrancar, per tornar a enganxar. Seriós i professional. Ens alliçona, suma l’aprofitament de materials que són rebutjats per una societat abocada a l’estrena diària i al desaprofitament i al menyspreu. Ell hi troba la meravella plàstica i argumental. Primer, perquè els té a prop i són objectes quotidians senzills i insignificants a primer cop d’ull; perquè porten impregnada l’olor de la seva família, potser olorant la naftalina de la roba dins de l’armari hi sent la veu de l’àvia, o amb la picadura de la pipa de l’avi la recorda fumejant.

Aquests objectes per a l’artista són valuosíssims. Tàpies ho troba a mig fer i veu que porten imprès als seus cossos les vicissituds de la seva existència. Deixa a la vista aquestes traces. Ho fa amb l’oxidació dels metalls, el corc, la descomposició i la vida de la fusta. L’esgrogueït del cartó i del paper, l’esfilagarsat de les llinyoles i dels fils. Aquest savi artista llaura un hort ecològic rural i també urbà. Si visiteu un hort de permacultura, veureu com els cucs i els organismes proliferem protegits sota l’arc de l’art. A dins hi trobareu l’obra de Tàpies!

Si una imatge d’una mare de Déu d’una pintura renaixentista és una meravella, també, per a Tàpies una aixella humana pot esdevenir una altra meravella, una icona venerable; encara que per a molts –els qui segueixen patrons antics– la lletjor d’una aixella amb pèls plegats i suosa pot ser insultant, per a d’altres, és una deïtat i ens transmet gran emoció i empatia en ser part de nosaltres, ja que tots lluïm dues aixelles úniques al món.

 

Visitar l’exposició a la Fundació a Barcelona

Núvol i Cadira corona l’edifici modernista a l’antiga Editorial Montaner i Simon. Obra escultòrica permanent que forma part de l’art públic de la ciutat de Barcelona. Abans d’entrar-hi, faig una genuflexió com cada cop que passo per davant de l’obra. Recomano saludar-la quan li toqui el sol. De nit no està il·luminada. És un agosarat espectacle que ens convida a asseure’ns a la humil cadira que sura damunt del majestuós garbuix d’acer i alumini fet núvol, Corona l’edifici intocable de Domènech i Montaner. L’experiència és inoblidable. Somiem en poder-hi pujar a meditar.

 

Mutilacions

L’empremta del Zen, ens la titulen. Ens fan un recorregut explicatiu, sota aquest títol, des del naixement del budisme a l’Índia, el desenvolupament a la Xina del segle XVII i el desplegament extensíssim per Europa fins ara. Comencem a la planta de dalt. En una obra de petites dimensions hi veiem representat un ganivet i un ull tancat, buit amb una cicatriu. Ens impressiona el missatge: Bodhidharma va passar els seus primers nou anys a la Xina, fent meditació davant d’un mur, i per tal d’evitar ser vençut per la son es va arrencar les parpelles i les va llençar a terra. Allí on van caure va néixer la planta del te. Una altra obra crida l’atenció: demanat el permís d’un mestre, Bodhidharma s’amputa un braç per demostrar la seva entrega incondicional. En el quadre, hi queda el braç a tall d’exvot. En aquestes peces s’hi veuen moltes fragmentacions de cossos: l’artista defineix i comenta vida, mort, dolor i tragèdia.

 

Cercles, textos, números, empremtes

Quadres amb cercles mig oberts d’un sol traç amb pinzell i carborúndum i tinta negra, ens plasma un preciós cercle mig obert, que ja deixa de ser cercle, com que no està tancat, i ens dona la llibertat total, tant d’entrar com de sortir. Dual/no Dual – textos que repeteix constantment. Lletres plegades, descol·locades o escriptura especular com si es tractés d’un text de Da Vinci.

Com inclosos els números que apareixen: el tres, que a voltes pot explicar el nombre dels seus fills. El dos, on s’hi compta ell mateix i la Teresa, la seva esposa, de qui sempre diu en to d’elogi: «Tàpies no existiria sense la Teresa», i a qui atribueix també més coneixements sobre l’espiritualitat i les religions orientals que no pas ell mateix. També fórmules matemàtiques i on demostra que també la ciència sempre li ha interessat.

 

Peus i mitjons

En una sala, ens trobarem còmodes veient peus… Perquè nosaltres també en tenim, així de fàcil. Empremtes de peus, peus cansats i adolorits, peus amb cicatrius, peus que grimpen per murs escrostonats de ciment o de maons, inclinats o verticals vencent la llei de la gravetat.

 

Antoni Tàpies. Al teu peu, 1989. © Fundació Antoni Tàpies, Barcelona / Vegap. De la fotografia: © FotoGasull, 2023.

Antoni Tàpies. Al teu peu, 1989. © Fundació Antoni Tàpies, Barcelona / Vegap. De la fotografia: © FotoGasull, 2023.

 

Ca l’apotecari

Una altra peça que fascina a grans i petits és, referenciant Marcel Duchamp amb la Pharmacie, Dos mitjons. Ben plantats al bell mig de la tela, exalça allò que protegeix els divins peus que ell sempre lloa. Des d’uns peus simiescos fins a uns peus sofisticats i receptors de missatges de l’interior de la terra quan, descalços, la volem percebre i escoltar.

 

El mitjó-escultura

El genial i desafortunat mitjó, una maqueta, del que havia de ser. El trobem al terrat i hauria de ser monumental i estar instal·lat al Saló Oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Segons l’artista, l’objectiu era proposar la meditació a l’espectador i donar importància a les coses petites en l’ordre còsmic de l’univers. Una meravella que ha nascut, però que està a la incubadora, frenat per la política.

 

La T i la Creu

La T que tant ens fascina i que ens crea incògnites. Tàpies reconeix que l’usa amb finalitats diferents i com li convé. Està clar que la creu cristiana la posa encara que li pugui fer nosa… és l’herència. Destil·lant mort, dolor i tristesa. Com quan un no vol, ni pot, despendre’s d’un anell anyenc de la família encara que el tingui en un calaix a les fosques.

També és la creu que, girada lleugerament és una x, una incògnita, o una aspa. També la T de Tàpies, o la T de Teresa. La T de tàpia, de paret. També la creu més simètrica, assenyala els punts cardinals, com a brúixola i com a punt de navegació. Alhora admet l’artista que la pot posar en un racó arbitrari a l’extrem d’un gran quadre per cridar l’atenció de l’espectador. Encara que sigui per obligar-lo a crear-se preguntes, a obligar-nos a recórrer visualment tot el territori de la peça.

 

‘El Gran Nus’

No ens deixa indiferents, és un díptic numerat 1 i 2, que després subdivideix i el transforma en un quadríptic; en el qual, a través d’una textura bèstia feta amb gruix de matèria amb pols de marbre, sorra de riu i vernís, engega una esgarrapada negra, ens regala un enorme nus, un nus dual. Ens brinda una dissertació. És bo o és dolent? Esmenta el nus mariner, segur i salvavides, o és un nus obligat i repressor? Entre molts altres debats, ens provoca preguntes i ens força a deduir. Desitja que quan ens assenyala quelcom important, no fem de necis mirant-li el dit, sinó que mirem la lluna!

 

L’extraordinari autoretrat

Potser el darrer que s’ha fet al llarg de la seva vida artística. Sintètic…, propi d’un geni. Caragolat, l’humà representat, ell, gairebé en posició fetal o de defecar, ens mostra el seu cos amb les natges al descobert. Concentrat i amorrat a la paret, descompon i desequilibra els angles perquè ho vol així. A la dreta, els seus símbols encadenats en vertical. Amb unes ulleres que ja no li són útils, amb les quatre barres de sang símbol de la seva identitat nacional i unes celles gruixudes, a l’estil de la icònica Frida Kahlo, però sense coloraines ni iconografies decoratives. Tàpies podria haver-les usat, les seves celles, com un logotip, en negre. El negre és protagonista. El negre no és un color, n’és la negació, ho saben els artistes, o sí que ho és? Potser tots els colors hi són a dins, engolits… Ell també ho deixa a la nostra lliure interpretació.

Perquè ens suggereix, perquè no ens obliga a res, ens permet que nosaltres puguem acabar les seves obres. Ens deixa fer i desfer. Visitants, joves, grans, nens, gent neta, com demana ell. Davant l’obra de Tàpies, podem ser lliures!